Extreta d’ http://www.caratulas.info/peliculas/Yo-Anduve-Con-Un-Zombie-Vcd-jpg-9897.htm

Què feu quan un alumne manifesta angoixa i por per no superar la prova per obtenir el certificat que li assegurarà un lloc de treball?  Com ho resoleu quan una alumna ha acomplert el seu objectiu, però vol continuar avançant de nivell perquè es troba bé amb els seus companys? Com concilieu metodologia i avaluació si haureu d’administrar una prova final, que no  l’heu elaborada? Espero que aquest article respongui aquests dubtes.

D’entrada, quan apostes per una avaluació formativa o reguladora, que manifesti el progrés de l’alumne, t’adones d’algunes contradiccions pedagògiques. És ben certa l’afirmació de Neus Sanmartí: “digue’m com avalues i et diré com ensenyes”. És la pedra de toc de la nostra tasca. Així doncs, replantejar-te l’avaluació comporta que tard o d’hora hagis de revisar la teva pràctica a l’aula. Comences a experimentar activitats avaluatives al llarg del curs, però al final maleeixes  la prova que hauràs de passar als alumnes.  Afegim-hi la pressió que vivim, tant l’alumnat com el professorat, en la fase final d’un curs. Així doncs, per coherència amb l’experimentació i per respondre alguns dels dubtes  esmentats anteriorment, vaig voler provar d’organitzar les proves col·laborativament. Per tant,  vaig aplicar intuïtivament el procediment del punt 4 que indica Guida Al·lès en la seva entrada.

Vaig comprar tres capses, amb què em presentava a l’aula.  Explicava al grup que, si havíem apostat per l’aprenentatge col·laboratiu i n’estaven tan satisfets, no podíem permetre que una prova ensorrés tota la feina feta. Assentien. Per tant, els proposava que fessin la part de gramàtica i lèxic en petits grups.  Vam fixar, però,  unes condicions:

  • acceptarien els companys que els toqués
  • assumirien el rol que els designés
  • obtindrien la puntuació a partir de la mitjana

Iniciàvem formant els equips. Havia introduït a les capses els noms dels alumnes. Els classificava segons  l’observació que n’havia fet al llarg del curs. Havia inclòs a la primera capsa els alumnes que podien liderar l’equip. A la segona, els que podien donar suport al líder. A la darrera, els que necessitaven l’ajut dels companys per superar la prova. El sorteig és similar al de les fases eliminatòries de competicions  esportives.

Com que l’experiència va ser fruit d’un rampell,  no vaig elaborar cap document que definís les tasques o les normes de l’equip. Els vaig anar explicant a cada equip mentre el repartia la prova. La tasca principal del líder era la de prendre decisions en cas que l’equip s’encallés en algun ítem o els costés arribar a un acord. Ara bé, cada membre s’encarregava de resoldre un exercici en veu alta, mentre que els companys havien d’acceptar o discutir el  resultat. Aquest rol de capataç —no sé si és adequat aquest terme— se l’havien d’anar turnant.

En la correcció, vaig observar que alguns equips havien negociat les respostes, però després cada component decidia la solució.  Algunes persones que havien obtingut una puntuació més alta que els altres companys es dolien que perdessin punts. Costa deixar de ser competitiu. En canvi, n’hi ha va haver que va acceptar el resultat i va mostrar la seva satisfacció per haver contribuït a l’èxit de tot l’equip.

L’experiència es va dur a terme en dos anys acadèmics (2006-2008). La valoro molt positivament. D’entrada, aconsegueixes reduir el nivell d’estrès que es produïa en les darreres sessions del curs. Prescindeixes de fer simulacres en les darreres sessions per repassar. Em sembla que són molt poc efectives.  Produeixen l’efecte contrari: angoixar encara més l’alumne.   En segon lloc, pots trencar l’ ambient academicista que es respira a l’hora d’impartir les proves o bé omets el recurs amenaçador o punitiu per captar l’atenció a l’aula. En tercer lloc, incorpores alguns dels principis de l’educació democràtica i inclusiva que no són tan distants quan ensenyes una llengua per fomentar-ne l’ús social. En quart lloc, cal aspirar al benestar dels dos col·lectius: el de l’alumnat i el del professorat.

En canvi, ara, el que miro és que  tot el grup sigui capaç de superar la prova individualment formulant-se una pregunta: “I per què no?” Cal  fomentar el reforç positiu i ajudar que l’alumnat sigui conscient de les seves fortaleses, sense prescindir de la força dels companys. Sembla mentida que suggerint aquestes quatres senzilles paraules a l’inici del curs origines un procés transformador tant en els alumnes com en tu mateix. De moment, els resultats han estat molt satisfactoris

 

Ara bé, crec que hem d’encaminar l’avaluació que doni suport a l’aprenentatge competencial en què es valoren altres valors que no pas el del transmetre continguts: la cooperació, el respecte, la solidaritat, la negociació i el diàleg, el dubte, l’esforç i el de la diversitat. Us recomano aquestes presentacions de Neus Lorenzo.