Tant és que acabis un període com n’encetis un altre, l’avaluació es respira a l’aula o bé és motiu de reflexió. Si la finalitat ha de servir per impulsar l’aprenentatge, cada vegada m’adono més de les paradoxes que ens aboca.
Primera interrogació: què recomanaríeu a un pagès que s’ha escarrassat de valent per poder obtenir una bona collita i que al final del cicle pot patir una inclemència meteorològica que li malmeti en un tres i no res la seva labor? Li aconsellaríem que procurés assegurar-la. Doncs, per què fem tants escarafalls els qui ens dediquem a l’agricultura formativa quan volem garantir la nostra recol·lecció? Potser la mare dels ous és que no acabem de creure’ns que l’avaluació ha de ser el reflex del mètode que apliquem a l’aula o bé les institucions tampoc no ens hi ajuden a refermar aquesta creença.
Si t’animes a experimentar l’avalaució reguladora ( o formativa) — continuo emprant el terme que ens va ensenyar fa temps el professor Joan Rué–, és important comptar amb algú amb qui poder contrastar els resultats i l’experiència. S’agraeix sobretot en els moments crítics en què dubtes del projecte. Recordo que començava a ser víctima de l’escepticisme perquè els resultats no s’ajustaven a les meves expectatives, una companya em va demostrar que funcionava cada vegada que l’aplicava amb un grup gens homogeni. Va aconseguir un 100% d’assoliment en un grup amb què hi havia una alumna dislèxica i una altra amb una disminució psíquica. La clau de l’èxit: diagnosticant, és a dir, constatant punts de partides; explicitant objectius ; i, el més important, confiant en les possibilitats de cada un del grup.
M’ha entusiasmat l’experiència relatada per Adrià Benet en què destaca el protagonisme de l’alumnat en una junta avaluadora. Aprofito per relatar què vaig incorporar en la trobada presencial amb les alumnes de la modalitat a distància per examiar-se. El dia abans llegia el conte de Javier Carril, Mi jefe es un samurai. Em sorprendre. Tot seguit, vaig anar barrinant i barrinant… i vaig arribar a la conclusió d’aplicar la tècnica de la respiració abans de fer la prova. Tothom ve fet un sac de nervis, però l’alumnat que ho fa en la modalitat a distància és que avaluem uns continguts que els han après bastant autònomament des de cas, amb tots les eines. Ara, els demanem de fer el doble salt mortal, però sense cap mena de xarxa. Així doncs, vaig improvisar un pla de xoc. Me’n vaig anar a buscar unes infusions abans que arribessin. Així ambientàvem l’aula. Quan es van acomodar els vaig explicar l’experiment que volia provar. Van acceptar de participar. No es van calmar gaire, però algú va agrair el detall. Va ser un recurs que el vam haver d’emprar en un curs presencial amb una alumna afectada d’angoixa i que moments abans va comunicar que es veia incapaç de fer la prova perquè patia atacs constants d’ansietat.
Si confesso que el meu objectiu quan assumeixo un curs com a professor és que l’assoliment total, és a dir, aspiro a registrar un índex del 100%, he de tolerar somriures burlaners. Algú et qüestiona si tens ànima de bohemi o de treballar en una tómbola. Doncs, s’equivoca. D’altres em titllen d’utòpic, i no s’equivoquen pas. Ara bé, m’agradaria recordar-los que aprendre és una acció que també podem etiquetar així. És arribar a una fita Una bona mostra és la defensa d’un gran nombre de professorat de tots els àmbits i nivells del poder transformador de l’educació. Em resisteixo a mesurar objectivament només els continguts que he de transmetre en un curs perquè és el més detectable o més fàcil de jutjar: se sap o no se sap. M’interessa més que els meus destinataris siguin capaços d’utilitzar-los fora de l’aula. Són persones adultes, cadascú amb la seva motxilla plena d’alegries, penes, expectatives, coneixements, destreses diferents. Així doncs, per què ens entestem a voler passar tothom pel mateix sedàs. Tan difícil és acceptar que podem negociar –fa temps que no me la puc treure del cap!– amb els interessats com volen que es valori el seu aprenentatge? Si la finalitat de l’avaluació és que l’alumne avanci, per què hem d’arraconar o bandejar tot el vessant emocional que comporta el creixement d’una persona? Finalment, recomano la lectura de la reflexió del professor Fernando Trujillo perquè analitza amb rigor científic les contradiccions que he intentat apuntar.
I acabo: he de repassar el codi per examinar el meu nivell d’honestedat. Què hauré de fer en cas que m’indiqui NM (necessito millorar)?
la rebotiga 
Deixa un comentari