Reunió amb l’equip. Es respirava certa expectació. Aprofitàvem l’avinentsea per repartir els exemplars del calendari i per fer públic el producte final del projecte, que vam iniciar en la darrera reunió del curs passat. Debutàvem la singladura cíclicament, amb el mateix esperit amb què vam finalitzar l’any acadèmic. Ens servíem de la trobada per reflexionar sobre el projecte, tal com recull l’ordre de la reunió. De fet,  es tractava de reviure l’experiència per descobrir com assumim un repte i què ens pot aportar l’humor en la nostra tasca.  Robert Holden en el seu llibre  identifica el riure amb llibertat, acceptació, perdó, tolerància, joc, pertinença… Ho vam comprovar, com es poden llegir en els comentaris de les companyes i en el meu relat. Ara bé, com és que vam iniciar la reunió amb un aire festiu i informal i la vam acabar amb un tediós formalisme? N’apunto les possibles causes.

D’una banda, vaig prioritzar a l’hora de planificar-la elaborar un vídeo. Va complementar el repartiment dels calendaris i va servir per recordar quin era el repte: versionar una fotografia cèlebre. El projecte, tot i que va néixer com una ximpleria, ens havia de servir com a vehicle per anar millorant la nostra competència digital.

Havíem previst improvisar un refrigeri. Ara bé, havia passat per alt que calia condicionar l’espai. Vam haver de canviar d’aula. La celebració va propiciar que tothom comentés l’experiència o intercanviés impressions en petits grups. A l’hora de reprendre la reunió, vaig  haver  de tallar les converses espontànies. Sense adonar-me’n, aquest fet simbolitza que reclamava al grup  que tornéesim al formalisme…

A l’hora de la reflexió, em sembla que algunes companyes es van sentir qüestionades o fiscalitzades. Proposava que miréssim d’incorporar l’humor a l’aula. En canvi, unes altres companyes repetien la valoració que havien fet del projecte. Reconeixien que la tasca havia originat un sentit més d’equip. Hauria d’haver previst més varietat d’interaccions. Així oferia més oportunitat d’aportacions individuals als dos punts del debat.

Em vaig anar desinflant. Vaig ser  incapaç de liderar un nou desafiament: la iniciativa d’Aulablog per manifestar els desitjos del curs. Vam acordar d’aprendre la programació per projectes. De nou, alguna veu reticent. Va tornar a aparèixer l’avaluació. Emergien les dues concepcions: la fita de l’aprenentatge dels alumnes o bé es converteix en una pedra a la sabata. Vaig aconsellar de vetllar pel benestar emocional mutu: tant el de l’alumnat com el nostre. També vaig apuntar que mai no havíem pensat a analitzar el nostre discurs o la nostra actitud a l’aula.

 Malgrat les dues actituds que poden conviuren en un equip, continuo tenint la sensació que és impossible que treballem unitàriament. Això també es pot copsar a l’aula. Potser es deu a l’individualisme de la nostra labor i dels alumnes. Desconeixen quin és l’objectiu comú. M’havia plantejat si el meu rol s’hauria d’enfocar cap a un acompanyament més personal.