D’ençà que em vaig reconèixer com a persona intuïtiva en el llibre d’Eduard Punset, tinc la sensació que abuso d’aquest tret. És l’hora de preparar la reunió per a l’equip i m’enceto un debat intern, ric i plural. Em costa fixar els objectius: en tinc un devessall. Esclata un xàfec de neguits i incerteses que ocasiona que em pengi constantment a la figuera. M’entesto a documentar-me. M’aferro al cercador com una taula de salvació. La recerca esdevé angoixosa perquè va passant el temps i trobo força documentació interessant. Així, doncs, vaig apedeçant l’esquema de la reunió, fins que al final hi trobo el desllorigador o el fil amb què enfilant els diferents apartats.
Per a aquesta reunió hi havia diferents temes que m’amoïnaven. D’una banda, ignorava la manera de posar en comú els criteris avaluatius que havíem enllestit. De l’altra, calia valorar tot el procés que hem engegat. Acabo cada reunió copsant que algú s’ha convençut del caràcter regulador o formatiu de l’avaluació, però d’altres encara no s’hi han pronunciat. Repassant el bloc sobre avalaució vaig fer una ullada a la presentació de la Neus Sanmartí al Congrés europeu Avaluar per Aprendre. Les falses creences podia ser un bon material per acabar de debatre l’escepticisme d’algunes persones –llàstima que ja havia fet una activitat similar en la sessió anterior! Finalment, vaig decidir que la millor manera de començar la reunió seria negociant els objectius de la reunió entre tots.
Mentre seguia la conferència de Jane Jones a gràcies als apunts que va compartir la Guida Al·lès, vaig rebre la notificació d’un component de l’equip que havia fet els deures. Havia penjat els criteris avaluatius. Els vaig llegir. Eureka! D’un sol cop podia matar dos pardals. Ja sabia com podíem fer la posada en comú dels criteris d’èxit, provant de fer un experiment. Vaig adaptar aquests criteris del company per valorar la tasca que havíem fet. Provaríem què pot sentit l’alumnat amb les nostres qualificacions. Ja no vam poder prosseguir més la sessió. Mentre valoràvem els comentaris va aparèixer els primers dubtes i les observacions. Un cop més, vaig haver de treure la raqueta i anar de banda a banda de l’aula per anar parant tots els cops. Aquesta és la presentació amb les conclusions que vam ser capaços d’acordar.
<div style=”width:425px” id=”__ss_8365120″> <strong style=”display:block;margin:12px 0 4px”><a href=”http://www.slideshare.net/Txaumell/atzucac” title=”Atzucac”>Atzucac</a></strong> <div style=”padding:5px 0 12px”> View more <a href=”http://www.slideshare.net/”>presentations</a> from <a href=”http://www.slideshare.net/Txaumell”>Jaume Sans Vellvehí</a> </div> </div>
L’equip va considerar unànimement que el primer era encoratjador. Ara bé, algú va obrir la caixa del trons: va confessar que no se l’acabava de creure. Les persones que no havien pogut complir amb la tasca no podien acceptar una felicitació. Vaig haver de recordar què fa Guardiola amb els seus jugadors, com són les seves declaracions. Com mira que tothom se senti que forma part d’un equip. És la millor mostra de desplegar un model educatiu inclusiu. Aquest ha de ser el nostre objectiu com a docents: aconseguir que el nostre grup d’alumnat formi part d’un col·lectiu, del millor equip. Pequem de bonhomia —bonisme o pedagogia de plastilina, pels crítics– si reconeixem l’esforç de l’alumnat? Aquests és un dels valors que destaquen tots els analistes de l’estil de Guardiola i reconeixen que és un dels factors dels continus èxits del Barça. El concepte d’equip en què cadascú és indispensable per avançar en pot ser un altre. És una idea extreta del món casteller. Si hi estem d’acord, per què ens fa tanta gràcia aquesta declaració?
Com valorareu aquesta actuació d’Els Marrecs de Salt? Us recordo les qualificacions: A= excel·lent, B= acceptable, C= insuficient, D= deficient.
I aquest equip de futbol?
Si la motivació mou muntanyes –com il·lustren aquests vídeos–, també hem de creure que l’avaluació ha de motivar. Així aprenem.
Juny 26, 2011 at 14:47
He vist els vídeos i la presentació. Ara encara estic més confús que abans d’iniciar la lectura d’aquest Post.
El primer que m’ha cridat l’atenció és que una part del debat se centrés en els criteris avaluatius. Jo, com a persona externa a aquestes tasques imaginava que abans de començar el curs aquests temes es parlaven, tractaven, pactaven…entre el cos docent.
Després, en llegir tot el que dius, he vist que per a mi, les preguntes que hi ha en la presentació són de difícil resposta i ja he entès que el tema no és tan senzill.
Pel que fa als vídeos, tots dos són boníssims. Dono una “A” a cadascun dels equips de persones que els protagonitzen. Estic totalment d’acord amb el que es diu en el primer, “si cas, si alguna cosa surt malament, tornar a intentar-ho és una de les bones opcions a valorar”. Pel que fa al segon…, què dir? És un exemple de saber anteposar la pràctica d’un esport col•lectiu al resultat final i de com superar una frustració, la de no guanyar.
Juny 27, 2011 at 14:47
Per cert, el nens i nenes de l’equip ja han marcat 1 gol.
Juny 28, 2011 at 14:47
Tomàs,
T’agraeixo que hagis tret el cap i que hagis comentat. No volia ocasionar-te cap confusió. Vivim uns temps que ja ho sou prou. Proposes encertadament com s’haurien d’acordar els criteris avaluatius, però en la docència és difícil treballar en equip. Hi ha una raó molt senzilla, perquè un cop a dins de l’aula t’enfrontes solitàriament en la tasca.
Cada vegada veig més clar que l’avaluació és ben subjectiva. Ja veus que els dos vídeos són exemples de treball en equip. Impressiona els dels castellers perquè desconeixia que es podia pujar amb aquesta velocitat les escales de la catedral de Girona! Destaques prou bé la lliçó.Pels que es consideren “objectius”, qualificarien amb una C aquesta actuació.No acompleixen l’objectiu. Mentre els que som més subjectius, valorem l’esforç per aconseguir l’objectiu. Igual que l’equip de futbol. Ens costa, als docents, prendre aquest punt de vista.
Juny 28, 2011 at 14:47
És complicat, Jaume, molt complicat. Un exemple dels efectes col·laterals de reconèixer un esforç: un dia el nano va tornar del col·legi absolutament rebotat perquè el més gamberro de tots aquell dia s’havia comportat raonablement bé (o no tan malament com sempre) i la senyoreta el va felicitar públicament per això. El meu fill no entenia per què si ell sempre es portava bé (això diu ell) mai no era felicitat. Em va costar molt fer-li entendre per què ho havia fet la senyu. Si més no, espero que aquests “i jo qué” no es donin entre adults.
Per cert, els vídeos són magnífics; els he fet veure als nens 🙂
Juny 28, 2011 at 14:47
Montse, em sembla que la resposta que he fet al Tomàs, lliga amb el dubte que planteges. És la puta mania que tenim d’etiquetar i de passar comptes. Reitero que impressionar veure pujar escales d’aquesta manera. Fa l’efecte que és un insecte!! Ara, veus com tothom sua la cansalada!
Juliol 26, 2013 at 14:47
[…] pot passar de curs, si encara no sap accentuar o bé no sap expressar prou bé les idees…). Els estandarditzem, obviant les aportacions individuals dels alumnes. A més, recomanem plans que ens aniríem bé a nosaltres mateixos sense donar resposta a les […]
Setembre 9, 2014 at 14:47
[…] quart són els companys. Gràcies a ells, vaig entendre què significava voler formar part del millor equip del món. Tant pot ser compartir despatx com aula per lluitar per aquest objectiu. Arran de plantejar-nos […]