Portafolis


dav

Planificació de la sessió

Segona xerrada del curs. Em semblava que si havíem parlat de Richard Wagner, calia que coneguéssim un dels seus hereus. Ironies de la vida: un dels meus compositors predilectes i vaig preparar-ne una sessió bastant formal. Vaig gastar més energia a l’hora de triar-ne els fragments que no pas en idear possibles accions. I això que feia temps que hi pensava. Com que soc bastant dispers, la veritat és que una futura xerrada m’ha adduït l’enginy.

Havia plantejat doncs una xerrada més gamificada que no pas artthinkera.  L’anècdota de la visitat per part de soldats americans al seu retir de Garmisch-Partenkirchen havia de servir tant de títol com de repte. Vaig proposar a tots els participants que endevinessin amb quin títol operístic es va identificar el compositor baverès.

Per això vaig idear formar quatre grups, un per a cada obra que escoltaríem. Mentre sonava Also sprach Zarathrusta, vam haver de linear-se per ordre d’edat. Se’ns va presentar un problema. Quan ja tenia constituïts els equips, es van presentar més assistents. Vam tornar a repetir l’acció, i va tornar a passar el mateix. Ara, en canvi, vaig repartir cada una de les tocatardanes als grups.

Vaig repartir un sobre a cada grup. Havien de saber ordenar les lletres per reconèixer quina òpera els havia tocat. Com a premi, rebien una il·lustració relacionada amb l’obra. Els vaig presentar el repte i la màquina del temps amb què viatjaríem pel temps al llarg de la xerrada. Vaig aprofitar l’avinentesa per comentar quatres dades de Richard Strauss.

dav

La màquina del temps

dav

Sobre a punt

Abans d’escoltar el final de Salomé, vaig recordar com havíem acabat la xerrada anterior. Si van escoltar el Liebestodd d’Isolde prenent-se un beuratge, ara els convidava a fer el mateix però assaborint una llaminadura. Abans, però,  els vaig plantejar una nova pregunta: què  hauria passat si Iñaki Urdangarín hagués rebutjat la infanta Cristina?

D’Elektra vaig triar dos fragments: l’interludi orquestral que anuncia l’aparició de Klymtämnestra i quan la protagonista reconeix el seu germà. Ja havíem escoltat en una xerrada anterior la primera intervenció d’Elektra, quan evoca el seu  pare. Els vaig extreure del muntatge que es va presentar en el Festival de Salzburg, protagonitzat per Iréne Theorin (la Isolda d’enguany al Liceu) i Waltraud Meier com a la mare (la Isolda del fragment que havíem escoltat prèviament).

IMG-20180316-WA0024

cortesia de XICBegues

Repetia el mateix plantejament de Salomé per escoltar el fragment de Der Rosenkavalier. Ara, però, miraríem el tercet de Così fan tutte Wolfang Amadeus Mozart per comparar-lo amb el del final de l’òpera de Strauss, tot i que Richard Strauss amb aquest òpera homenatja Le nozze di Figaro. Pregunta odiosa: quin tercet s’estimaven més. Desacord. Algunes assistents es van decantar pel tercet mozartià. La resta va optar per practicar un silenci administratiu.

Finalment, vaig optar per la confessió de Zerbinetta d’Ariadne auf Naxos. Patia per si era massa extensa, però els participants en van quedar extasiats. I, com a cloenda, cada grup va haver de situar la imatge en la línia temporal i endevinar el repte inicial.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Anuncis

20170617_063758Tal com havia anunciat en l’anterior xerrada, aprofitant que Begues s’acull al programa de Liceu a la fresca enguany era Il trovatore , havíem de repassar l’obra verdiana. Se’m va ocórrer que podia presentar una certa morbositat si ens centràvem en les òperes que transcorren a Espanya. Així  podíem deduir quina era la visió que en tenia l’autor. A més la conjuntura política em va ajudar a preparar la sessió perquè poc temps abans es va anunciar la pregunta del referèndum. Ja tenia el detonant de la sessió: què respondria Verdi?

Després de la breu repassada a la figura del compositor, vam anar per a la primera acció: la performance Mapamundi de Nicolás Paris. Mira que la tenia reservada per al cor de peregrins de Tannhäuser per si mai en feia una sobre Wagner. Quan tens sequera creativa… has de recórrer al rebost. Al començament va desconcertar, però de seguida els assistents s’hi van implicar passejant mentre escoltaven el cor dels zíngars d’Il trovatore. A més, dos components de la Coral Montau es van posar a cantar-la. Potser vaig deslluir el final, quan van descobrir la forma que el paper havia adoptat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La segona acció va ser pensada per introduir l’argument d’Ernani. Vaig repartir posits. Els vaig demanar que hi escrivissin una de les sis primeres lletres de l’alfabet. Així vam introduir els rols: protagonistes (A i B, tenor i soprano), els antagonistes (C i D, baríton i mezzosoprano), personatges secundaris (D i E, baix i contralt). Vaig anar cantant les lletres i els assistents s’identificaven. Els dibuixava un breu perfil psicològic del seu personatge.

Vaig proposar la tercera acció com un joc del tipisme espanyol. Cadascú va haver d’imaginar un gest que definís algun tòpic espanyol. Vam escoltar l’ària de la princesa d’Èboli de Don Carlo. És un passatge musical que es presta a aquest joc. Per tant, quan els avisava, havien d’acompanyar la cantant amb la mímica.

Vam escoltar l’obertura de La forza del destino. Havien d’apuntar tots els leitmotivs que identifiquessin. I, finalment, concurs d’acròstics: a veure si podien resumir amb què s’havien quedat de la sessió amb les lletres del cognom del compositor.  De totes maneres, calia tancar el cercle. Després de la xerrada, els vaig tornar a formular la pregunta del referèndum. Acord unànime: Giuseppe Verdi votaria pel No.

dav

Enguany he previst una xerrada trimestral. He mirat de vincular-les, en la mesura que sigui possible, amb la temporada del Gran Teatre del Liceu. Com que l’any passat va tocar Verdi, havia d’aprofitar les representacions de Tristan und Isolde per parlar del compositor alemany. El repte de la xerrada: saber quin dels dos astres futbolístics fitxaria Richard Wagner en cas que dirigís un prestigiós club futbolístic bavarès.

Seguint amb l’esquema d’anteriors xerrades, era impossible plantejar un popurri de fragments coneguts. Hauríem esgotat el temps de la xerrada. No obstant això,  vam escoltar la marxa nucpial de Lohengrin. Tot seguit, unes pinzellades a la figura del compositor i a la seva rellevància musical. Vam escoltar l’ària de Senta de Der Fliegende Holländer.

A continuació, vam dur a terme la primera acció. Com que ja havia gastat el Mapamundi de Nicolás Paris en la xerrada anterior, escoltant María Acaso en la seva ponència Del libro al cuerpo como dispositivo, en el III Fòrum d’Arts Escèniques Aplicades, i amb una diapositiva sobre Pina Bausch em va donar la idea: Cafè Tannhäuser.

dav

Per a la segona acció, també vaig adaptar una acció que va plantejar María Acaso. Van haver d’inflar el globus que es van trobar a la cadira mentre escoltàvem La cavalcada de les valquíries. Va ser apoteòsic el final quan cadascú va anar esclatant-lo. La sala disposa d’un bon aïllament acústic, ja que no ens van rondinar les bibliotecàries.

 

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Finalment, vam escoltar el Liebestodd mentre gaudien d’un beuratge, un còctel de suc de fruites vermelles i suc de taronja. De primer, els assistents van mostrar reticència, però tan bon punt el van tastar es va dissipar. Ovació final.

Beuratge amorós

Per cert, es va originar un debat. Un sector tenia claríssim que fitxaria Cristiano Ronaldo mentre que un altre va posar-ho en dubte: un egòlatra és incapaç de suportar-ne un altre al seu voltant. Per tant, s’inclinaria pel crac argentí.

IMG_20161010_115254

Projecte Mínim Viable

Mentre escoltava alguna de les confessions dels personatges de Human, la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand, vaig reconèixer per què em fascina escoltar els relats dels alumnes. Com sentencia Brené Brown, “les històries són dades amb ànima”.  Difuminen la distància entre alumne i docent. Vaig sortir del cine, barrinant com podríem replicar el projecte del fotògraf.

Ben aviat vaig imaginar el Projecte Mínim Viable. Hauria d’estar emmarcat amb una pregunta inicial i una de final.  Com que ens vam haver de traslladar a la Biblioteca per obres, el canvi d’espai va ser una bona excusa per idear la nostra aula. Vam prosseguir volent descobrir quin era el color de la nostra pell, com el projecte Humanae d’Angélica Dass. Considerava que podia ser un bon preàmbul per a les entrevistes. I, finalment, si ens quedava temps, podríem sumar-nos a l’Any Oliver.

Va ser difícil l’adaptació del grup, sobretot pels que mantenien una assistència bastant irregular. Això va ocasionar un conflicte a l’aula  i una bretxa entre el grup: els qui eren reticents a la meva metodologia i els qui els satisfeia o bé apostaven per una moció de confiança. Aquest bàndol es va anar  afermant  quan vam aconseguir el primer producte. Es van presentar quatre propostes d’aula bastant interessants. Sorprèn que amb mitja dotzena de sessions fossin capaços de traduir la metodologia en els espais. Si ens fixem en els quatre models tenen aspectes en comú: zones per treballar individualment i per a l’acció grupal, un racó d’oci, elements decoratius, etc.

Em va sobtar que una pregunta generés un conflicte i servís per emergir el malestar del bàndol contrari. Vam acabar el primer projecte anunciant-ne el segon. Havien d’endevinar la identitat d’Angélica Dass.

E1 6è dia

La idea era despertar la curiositat per si descobrien alguna de les seves xerrades. Ho vaig aconseguir amb els alumnes assidus. Es van presentar amb ganes de començar el nou projecte. En canvi, el bàndol contrari es va encarregar de torpedinar l’activitat i la sessió. Va ser impossible gestionar la crisi al final de classe. A més, es va agreujar el fet que els enxampés al carrer organitzant una assemblea. Els reticents es van donar de baixa.  A partir de llavors, el curs va anar sobre rodes, però em sembla que l’incident ens va deixar un regust. Recordem les paraules de Brené Brown: “Vivim en un món vulnerable”. Vam mirar de convidar contactar la fotògrafa i vam mirar de fabricar el color de la nostra pell.

invitacio-angelica-dass-1

Made with Padlet

Es van implicar de valent amb el nou projecte. Els va fer gràcia entrevistar-se, però també els va suposar un repte. Serien capaços de respondre espontàniament i amb fluïdesa? Vam acordar les preguntes que havien previst. Ens vam organitzar per parelles  i vam gravar les entrevistes. Vaig tenir feinada a l’hora d’editar els vídeos. Vam servir el mateix plantejament que el documental: entrevista completa de l’alumne i muntatge per a cada una de les preguntes, que es van anant difonent per les xarxes.

I per últim ens vam embrancar a convertir l’aula  en un laboratori sonor. Ens vam encarregar de fer versions dels poemes de Bestiari. La creativitat dels alumnes és il·limitada. No només es van trencar les banyes a l’hora d’interpretar el poema sinó que els companys s’hi van afegir a l’hora de crear efectes sonors. Van mirar de utilitzar tot el que tenien al seu abastat. La dringadissa de claus a les potes de les cadires simulaven el so dels coberts als plats per a Pollastre o van musicar el brunzeig del mosquit amb la tonada de la sèrie La família Addams. Ens va costar desinhibir-nos com el que aconsegueix Laia Estruch en un dels seus tallers, però tampoc no ens vam acoquinar.

És ben curiós que fins ara no m’hagi atrevit a reflexionar sobre l’experiència. M’era dolorós —i reconec que no n’hi havia pas per tant— escriure-ho al seu moment. Em calia temps i l’efecte terapèutic de la xerrada de Brené Brown. I això que amb el grup hem prosseguit amb dos trimestres més amb projectes interessants: un de gamificat i un altre amb Art Thinking. La maleïda vulnerabilitat…

dav

Espai cedit al Consorci per a la Normalització Lingüística

Quan et conviden de participar en algun esdeveniment, sempre esclata un conflicte dins meu. D’entrada, agraeixes que hagin pensat en tu; ara bé, m’entra un neguit perquè quan recordes l’encàrrec (“ens agradaria que ens expliquessis…”) sents una veueta que et qüestiona precisament aquest verb, explicar. M’he d’anar acostumant a confessar  que el que em ve de gust és artthinkejar. Així em vaig sentir quan em van convidar de col·laborar en la participació de la Casa a La Setmana del LLibre en Català.

Tenia clar que volia treballar el primer article d’Aurora Bertrana, Papeete moderna ( D‘Ací i d’Allà, n. 126, juny 1928, pàg. 189-190), però em va costar quina acció en podria plantejar. Primer, em va venir al cap que podíem celebrar una festa holi. Podria repartir guixos de color entre el públic i que cada persona el trinxés per fabricar la munició, després de llegir un fragment de l’article. Desestimada aquesta idea, la vaig transformar en un possible homenatge a Joan Brossa. Podíem recrear el poema visual dels tres porrons lligats. Continuàvem amb la pols dels guixos per omplir els porrons i veure quins colors aconseguíem. A la bassa.

Podia aprofitar l’avinentesa per experimentar algunes activitats que havia previst per al nou curs de C2. Mentre ajudava la Carme Bové a enllestir una altra acció (el mural per recrear les postals de la Institució de les Lletres Catalanes), em va donar la idea. Em comentava què podia fer d’uns plats de cartró. Li’n vaig demanar una vintena. Confeccionaríem un  ull de l’autora a partir de la impressió de cada lector.

Una endevinalla sobre l’ull en seria el detonant. Vaig obsequiar a cada assistent amb un llapis de color. Tot seguit, vaig repartir els cinc fragments de l’article. Aquí em vaig donar de la pífia. Havia previst només que interactués el públic assegut i vaig ignorar el que estava dret. Havien d’ordenar en grup els fragments cronològicament.  Com que em va fer por que ens passéssim del temps establert, els vaig demanar que triessin un text per llegir-lo en veu alta. Vaig repartir els plats perquè hi pintessin el que havien sentit mentre llegien o escoltaven l’article.

Vaig envejar no ser una folklòrica. No pas per dedicar als assistens: “Jo em dec al públic” sinó per tenir un bon pitram i disposar d’una bona regatera per deixar-hi el micròfon. Aquest estri em va atabalar bastant.  Em vaig ben oblidar de la posada en comú. Volia que forméssim un ull amb tots els plats i demanar-los per què al començament els havia plantejat una endevinalla sobre aquest òrgan.

Carota La Setmana

Pot semblar que m’agradi muntar saraus. Només pretenc dissenyar experiències d’aprenentatge, més que transmetre uns continguts.  Quins són els elements d’Art Thinking que vam desplegar en les dues accions? D’una banda, van fomentar el pensament divergent, demanant de recrear visualment un passatge literari o una cita,  (també el públic podia optar per adaptar la cita lingüísticament a partir de  sinònims, antònims, transformació de formes verbals, etc.). Els assistents es van convertir en creadors.  Ningú va mostrar cap reticència, sinó al contrari. Cadascú es va concentrar a l’hora de dibuixar i pintar el paisatge paradisíac. Com hem comentat més amunt,  vam introduir un element estrany perquè despertés la curiositat dels assistents, l’endevinalla. És un dels recursos de la pedagogia sexi.  Finalment, les dues accions eren un projecte col·laboratiu. Vam dur a terme una lectura col·laborativa de l’article. Cada component dels equips en tenia un fragment. Els diferents productes, el paisatge com la cita, s’elaboraven individualment però per emmarcar-los dins d’un altre grupal: l’ull de l’autora i el mural.

IMG_20160925_211708

Projecte Mínim Viable del curs

Tal com m’havia fixat, enguany l’eix del curs seria la commemoració del setè centenari de la mort de Ramon Llull.  Com va ocórrer en el curs passat, aprofito  la celebració literària com un pretext per desenvolupar un curs ludificat o gamificat. Ara, si he de sincer, no me’n surto. Més aviat el que hi desplego és actitud lúdica dels del començament del curs fins al darrer moment que m’ajudi a bastir una intel·ligència col·lectiva per enfrontar  reptes, tasques o projectes que em venen al cap. D’entrada, vaig triar el Llibre de les bèsties, però havia previst que si esgotàvem totes les propostes de la novel·la, recorreríem als aforismes del Llibre d’amic e amat.

20161108_131439 (1)

Carnívors i herbívors

20161117_124131

Explicant els episodi per escriure col·laborativament el resum

Calia animar els alumnes a la lectura del llibre. Per això, vaig crear una activitat d’anticipació. Vaig retallar set imatges, una per episodi, amb dues finalitats: la primera, formar els grups i repartir el capítol; la segona, anticipar-ne la possible trama. Vam aprofitar el kahoot creat pel CNL l’Heura per conèixer les dades biogràfiques més rellevants de l’autor.  Per fer la posada en comú de la lectura, vaig dividir els components de cada capítol en dos grups (animals caçadors / animals presa). Tenien dos reptes: explicar la trama del seu capítol i cadascú escriure la trama del capítol d’un company. Començàvem a aplicar  l’habilitat d’escoltar per escriure. Així, vam comptar amb dos resums. En vam triar un per anar-lo revisant i millorant, una excusa per posar en practicar els recursos de la cohesió textual. En aquesta ocasió, la revisió va anar a càrrec de parelles. Havien d’aconseguir travar el text. D’aquesta manera, vam recopilar nou propostes de resums. Entre tots van triar el que era més adequat per a la línia temporal. Vam aprofitar Twitter perquè els alumnes facilitessin una imatge del tema del seu capítol. Havien de servir per a la línia temporal. Ens va ocupar aquesta fase durant el primer trimestre.

20170223_132244

Resums del “Llibre de les bèsties”

Vam dedicar el segon trimestre per a la planificació del joc. Primer, vam acordar els possibles regnes. En vam limitar a tres: el CF Barcelona, les Corts espanyoles i el Parlament. També vam decidir el nombre de bèsties i quins animals havíem de buscar. Vam aprofitar Twitter perquè cada alumne informés quin reialme triava i difongués la proposta de bèsties.  Pensava que el projecte es podria concretar en una col·lecció de cromos. Pere Cornellà em va donar a conèixer de la plataforma Illustrum en una sessió de formació per al Seminari de Ludificació. Els alumnes es van entusiasmar amb la proposta ja que  ens exigia d’idear preguntes per obtenir els cromos. Vam tenir un goig sense alegria. Calia que adquiríssim un nivell alt per poder crear una col·lecció. Així doncs, Pere Cornellà em va suggerir que creéssim les cartes basant-nos en el joc Magic: the Gathering. 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Mentre esbrinàvem sobre aquest joc, es va incorporar al grup Anna Simon Montserrat, ja que va triar el nostre Centre per fer-hi les hores de pràctica. Experta en jocs, ens va orientar en aquesta fase. Va idear les instruccions, ens va ajudar a dissenyar les cartes de cada equip i fins i tot es va encarregar d’editar-les.  Finalment, vam esperar al final del curs per comprovar si funcionava el prototip del joc creat. Ens vam adonar que no tothom havia seguit els criteris que vam acordar a l’hora de crear les propietats per a cada bèstia, cosa que impossibilitava que algun equip pogués guanyar.

D’altra banda, altres projectes van complementar-lo. Durant el primer trimestre, els alumnes van acceptar la proposta de crear vídeos, similars als de la campanya estiuenca de TV3 (tres idees en 2 segons i un final de quatre segons), per als continguts gramaticals. Primer, vam triar els continguts que semblaven més interessants. Això va servir perquè cada alumne triés un contingut, i alhora forméssim equips. S’havien de convertir en grups d’experts. Vaig idear aquest procés. D’entrada, vaig plantejar una avaluació inicial  a cada  grup (primer, individualment; després consensuaven les respostes i per acabar en comprovaven la solució). En una segona sessió, els facilitava la teoria però seguint la tècnica cooperativa del trencaclosques. Tot el grup havia de compartir la informació per entendre el contingut. El practicaven. Van confeccionar un mapa conceptual. Finalment, van plantejar un titular. Aquesta rutina de pensament va facilitar a l’hora d’elaborar els guions dels vídeos. Per cloure la seqüència, en vam praticar una altra: abans / ara.

20170323_122611

Reflexionant sobre la literatura digital

En el segon trimestre, vam reprendre la competència d’escoltar per escriure. Aquesta vegada, el repte era escriure un article d’opinió  a partir d’una xerrada de Laura Borràs. Ho vam aprofitar per experimentar un parell de rutines de pensament. D’una banda, els alumnes es van haver de plantejar què hi veig, què en penso i què em pregunto mentre escoltaven l’exposició de Laura Borràs. Després van apuntar quins eren els possibles sectors que els podria afectar la literatura digital. Vam organitzar grups per a cada sector i van apuntar possibles arguments. Finalment, cada component va redactar un article d’opinió. Se’ls van llegir i en van triar. Tal com vam seguir amb els resums del Llibre de les bèsties, tots els alumnes en van triar un després de votar pels tres millors.

Com ja és habitual en les darreres edicions, els alumnes han de publicar una entrada  relatant els cinc millors moments del curs. Ha de servir com a pla d’acollida per als companys d’una nova edició del curs. I, per acabar, vam organitzar exposicions orals. Cada grup havia de preparar-se una xerrada. Calia que tots els components hi participessin. Per tant, normalment un s’encarregava de presentar el grup i l’ordre de la presentació. Un altre s’encarregava d’argumentar a favor del tema. Un tercer exposava els arguments en contra i el darrer concloïa la intervenció. Al final, la resta dels companys els valoraven.

Ara bé, un dels factors que va ajudar a cohesionar el grup va ser preveure un descans cerebral a cada jornada. Servia com a pausa. Afavoria que l’ambient distès es mantingués al llarg de la sessió. D’altra banda, vam desenvolupar unes altres activitats que enfortien la unió del grup. Vam votar qui podria ser el millor líder per al nostre regne. Els alumnes van presentar els candidats per Twitter. Com que va agradar tant vam repetir l’activitat en el segon trimestre. En aquest cas, va ser qui podia representar la guineu dels tres regnes que havíem acordat.  Vam confeccionar una llista de música per animar-nos o bé vam escollir quina era l’olor més representativa del curs. Així ja sé amb quines essències puc ambientar l’aula durant els dies de la prova. I van ser capaços de crear una haka abans de fer la prova (1r dia i 2n dia). També van fer una piulada amb una imatge que representés el que havia estat el curs per ells. Em va servir per crear-los cartes personalitzades. Es mereixien aquest petit homenatge, oi?

IMG_20170516_153128_903 (1)

-DAFO C21617

 

 

 

20170418_100852

Resultat de “Mapamundi”

Nicolás Paris em va enviar un missatge just el dia anterior de la darrera sessió. M’informava de nous projectes i de nous aprenentatges. Es justificava així: “L’art és l’excusa”. Em sembla la millor manera de sintetitzar l’experiència d’aquest trimestre i de definir l’Art Thinking: l’art com a pretext.

20170615_114220 (1)

Relatograma del curs

Aprofitàvem que s’exposava la seva obra Exercicis per sembrar llampecs perquè ens servís de referent del curs. Tal com pretén l’artista, l’aula s’havia de convertir en l’espai per desenvolupar-hi experiències d’aprenentatge que motivessin els alumnes a fer i a sentir. M’imaginava que al final de l’experiència el grup decidís quins productes podíem exposar perquè relatessin aquesta experiència. Com és habitual, el projecte es va anar transformant. Va servir d’eix temàtic per a la Cloenda dels cursos. A més, el grup es va encarregar de redactar les dades biogràfiques dels autors llegits que servirien per formar els diferents equips. Tampoc no els va resultar gens difícil acordar quin objecte podia representar-lo perquè inspirés a l’hora de planificar les activitats  per resoldre l’enigma.

20170615_193219

Els nostres clàssics, protagonistes de la Cloenda

D’entrada, quins pretextos vam dur a terme? De l’artista colombià vam adaptar la seva perfomance Mapamundi per confeccionar el relatograma del curs, tant de cada alumne com del grup. També vam aprofitar la seva proposta de plasmar els objectius del curs en forma de llavor. Era idònia com a preàmbul d’una plantada de clavells de moro.Vam provar de sembrar-ne, no només per transgredir l’espai de l’aula sinó per introduir un element que simbolitzava tant el decurs del trimestre com l’avaluació de l’aprenentatge, com la seva obra Petricor.  Així mateix, ens vam servir d’El mitjó d’Antoni Tàpies per plantejar un enigma, Sputnik de Joan Fontcuberta per elucubrar sobre el cosmonauta desaparegut, la poesia visual de Joan Brossa per fomentar el pensament divergent i poder així inventar nous usos dels objectes quotidians. A més, l’obra 67 bows de la videoartista Nira Pereg ens va il·lustrar d’una manera múltiple una escena del conte de Prudenci Bertrana, L’oca salvatge.

dav

rànquing dels cinc clàssics

D’altra banda, vam llegir contes d’autors catalans. Vam confegir-ne un rànquing. Al final de cada lectura, els alumnes  atorgaven d’un a cinc punts cada conte. També vam compondre un glossari. el vam formar a partir de les paraules que els alumnes els eren desconegudes. Primer, les apuntàvem a la pissarra i n’explicàvem el significat. Després, les repartíem i cada alumne s’encarregava d’escriure’n el significat. A més, les contes també ens van permetre elaborar diferents productes o perfomances: biografia d’objectes quotidians, a partir de la lectura de Raspall de Pere  Calders; elaborar un punt de llibre per identificar-nos amb el protagonista de Creu i ratlla de Víctor Català; recrear fotografies cèlebres i danses de la Mort , arran de la lectura de Tereseta-que-baixava-les-escales de Salvador Espriu; ubicar el poble on l’oca desafia els caçadors del conte, esmentant més amunt de Prudenci Bertrana; o tastar confitures amb pa de pessic per posar-nos en la pell de la protagonista del conte rodoredià El mirall.

Quant a l’expressió escrita, tinc la sensació que hem escrit poc, i això que no han parat d’escriure. Van elaborar les instruccions per sembrar en grup. A partir de les dues propostes, vaig crear uns qüestionaris de reflexió. Vaig intercanviar els textos. Cada grup revisava el text de l’altre i mirava de respondre els dubtes que els plantejava. Un cop els havien contestat, tornaven el text i el qüestionari al grup autor. En la posada en comú, un portaveu del grup revisor s’encarregava de proporcionar la solució.  Quant a les produccions textuals més individuals, com a editor m’encarregava de corregir. Alguna vegada comparaven les dues versions.

Quan vaig planificar el curs tenia por que els alumnes fossin reticents a algunes propostes. Era fruit de la meva inseguretat perquè ja els coneixia dels dos trimestres anteriors. Ja sabíem de quin peu calçàvem les dues bandes. Aquest neguit es va esvair només en la primera sessió. Es van implicar de valent a cada proposta. La reacció que observava quan els en presentava una era una rialla i una mirada entremaliada dels uns als altres. A més, amb aquest ambient de grup va ser molt fàcil introduir-hi els descansos cerebrals. Deixant de banda que aquestes activitats enfortien la cohesió, servien per estructurar els blocs de la sessió i continuaven animant els alumnes a estar predisposats a noves activitats.

20170509_111723 (1)

Jugant a Samsó, Dalila i lleó

En la darrera sessió del trimestre anterior, vam dur a terme l’activitat Nosaltres preguntem per tu. No vam tenir prou temps per fer la posada en comú. Un grup va plantejar una pregunta que em va sorprendre: “Si estava prou satisfet del grup”. Em va trasbalsar perquè em va recordar un conflicte que havíem viscut en el primer trimestre i que va crear una bretxa en el grup. No recordo què van contestar; penso que dubtaven — o bé una estratagema per descobrir la meva valoració del grup— ,i per la falta de temps no vaig poder complementar-la. Dubto si l’adjectiu satisfet és el més adequat. Diria que és orgullós. Com m’he de sentir si a cada curs m’han permès experimentar i han acceptat totes les propostes? Com m’he de sentir si presentes algun producte en un altre àmbit i causa admiració? Com m’he de sentir si et proposen de participar en un reportatge periodístic sobre Art Thinking, al costat de María Acaso i Clara Megías? Com m’he de sentir quan els alumnes t’ajuden a aprendre per progressar? Doncs, això, orgullosíssim.

IMG_20170513_132218_630

Reportatge d’Olga Vallejo al suplement “Criatures” del diari “Ara”

 

Anàlisi DAFO #i2cast16 (2).jpg

DAFO del curs #i2cast16

 

 

 

 

Pàgina següent »