Portafolis


20161223_195758.jpg

El dia 16 de desembre  vaig conduir la xerrada sobre Rossini, amb el títol Què té a veure Rossini amb Sant Esteve? Va sorgir arran del repte d’un participant en l’anterior xerrada. Em semblava que era el títol més idoni per  les festivitats que s’aproximaven. A més, el caneló i la pasta serien uns elements indispensables en la sessió: el primer,  material per a un relatograma; el segon, recompensa per a les juguesques.

20161216_194643

Vaig començar repartint als assistents un caneló ja que la majoria havien endevinat prèviament l’enigma del títol   Tot seguit, vaig comentar cinc aspectes imprescindibles del compositor de Pesaro: la seva rellevància com a autor operístic i admiració que havia despertat; cuina, dones i música com a síntesi del seu periple; el context històric en què va viure, un període revolucionari,  i la seva aportació al gènere líric.

Tal com vaig plantejar en l’anterior sessió, vaig començar convidant el públic amb una audiometria. Escoltarien fragments musicals. S’havien d’aixecar si els eren coneguts.A mesura que s’anaven aixecant els regalava fusilli. Havia previst que una imatge disruptiva encapçalés l’apartat de cada òpera que comentaríem.

La fotografia de Cavall de Troia de María Helguera anava com un anell al dit de la versió de l’obra de Beaumarchais. Vam mirar els vídeos de l’ària de Fígaro i el duet de la classe de música. Vaig aprofitar l’interludi de la tempesta per dur a terme un descans cerebral. És una activitat que la faig perquè es coneguin. Reparteixo a cadascú cinc postits. Hi han d’escriure cinc característiques seves. Quan senten la música, han de mirar d’enganxar-les a cinc persones diferents. Juguem a confondre identitats, com en les trames rossinianes.

La fotografia del final d’un certamen de bellesa ens servia per introduir-nos en el conte de la Ventafocs. Havia triat l’entrada del cor al començament en què anuncien la invitació al ball i l’ària del príncep al final del ball.També el vaig posar a prova la seva agudesa visual. S’havien de fixar amb quin objecte s’aferra el príncep. A causa de la censura, la protagonista ha de perdre un braçalet i no pas una sabata. Vés a saber si en vam ser víctimes perquè no es va projectar aquesta diapositiva en la presentació.

rossini

Ara venia el torn de les òperes turques i d’un altre descans cerebral. Vaig formar dos grups. Cada component del grup havia de representar mímicament que tenia mal de cap. Va servir per poder mirar el final del septet de l’acte I. Tot seguit, vam escoltar el passatge en què Isabella sedueix els tres personatges masculins. Recorda l’episodi de Tirant lo Blanc.Per acabar, vam mirar el començament d’ Il turco in Italia en què el poeta superarà la crisi creativa contemplant el que transcorre al seu voltant. Teatre dins del teatre.

Aquí en teniu la presentació:

la llista de vídeos i la galeria de fotografies, cortesia de la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements de Begues:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per cert, vaig aprofitar per anunciar la del juny: L’Espanya de Verdi;

the_departed_logo

“Si t’ho vols pensar…” Com t’ho has de rumiar si un amic compta amb tu per participar en la tercera de les taules d’experiències de l’Escola d’Estiu de l’Educació per a Pesones Adultes. A més, t’anomena una de les companyes amb qui compartiràs espai, l’Anna Tur. Et dóna carta blanca per presentar el que vulguis. Va ser l’autor d’una de les primeres felicitacions que vaig llegir per a la festa sorpresa dels cinquanta i que em va deixar catatònic més de dotze hores… D’altra banda, em feia molta gràcia coincidir amb l’Anna perquè ens vam conèixer en una xerrada de la María Acaso. Em va preguntar: “Jaume, tu, com fas les classes?” Era el moment de mostrar-li-ho.

IMG_20160626_174701

Vaig estar dubtant què podia explicar. Vaig optar d’utilitzar el repte de Ramón Besonías havia plantejat en el grup de Facebook: publicar un dibuix que representés el curs 2015-16. Així doncs, demanaria als assistents què volia que els expliqués. Retia un petit homenatge a la #gramàticaMàtrix de Josep Miquel Arroyo. Vaig repartir una còpia, en forma d’avió, per a cadascú, però les vaig deixar al terra, sota les cadires i de cap per avall. Les van haver de tirar-se-les. Rememoràvem el bombardeig poètic que van dur a terme “Els Viatgers” en la Cloenda.

Un cop vaig agrair la invitació, vaig confessar els meus dos darrers impactes pedagògics. Revisant la meva trajectòria professional, m’he vist com un terrorista de la zona de confort a l’aula. Considero que aquesta actitud és imprescindible a l’hora d’aprendre i és la que intento fomentar entre l’alumnat. Va arribar el moment de prendre la primera decisió: com volien que relatés l’experiència. La majoria va optar per la píndola disruptiva, ai, la vermella.  Ara bé, hauria d’haver previst una solució per satisfer la minoria que volia que relatés d’una manera més conservadora la pràctica. Així hauria exemplificat el desapoderament educatiu.

Per al relat de l’experiència havia adaptat l’activitat de les 10 pistes. Per parelles, havien d’esbrinar el significat de cada imatge. Jo només respondria afirmativament o negativament. Vaig pensar que d’aquesta manera la narració podia ser més distesa i que construíem el discurs entre tots plegats. Com amb els alumnes.

20160701_184212.jpg

Anna Tur i Maximiliano Alcañiz

20160701_185319

Joan Lluís Monjo

 

man-921004_960_720

Des de diumenge  que a casa em pregunten que què em passa. Per no res m’enfilo per les parets. Dubten si és un pròdrom matiner de la síndrome postvacacional. No, és pel fet d’haver-me perdut el #betacamp, per segona vegada. Vaig estar a punt d’apuntar-m’hi, però em va fer por que a casa no es pensessin que això de fotre el camp durant tres dies a un sarau formatiu no fos una nova modalitat de: “Família, me’n vaig a buscar tabac!” Però llegint piulades, comentaris i cròniques encara m’han agrit més el caràcter. Ara entenc per què va difondre Sergi del Moral una cita de Gregori Luri —és sentir el nom d’aquest pensador i em vénen ganes de recitar sense parar poesia mística castellana mentre pujo de genolls a Montserrat. El bon home diferenciava entre pedagogia i pedagogisme. M’imagino que els seus articles o llibres poden ser titllats de pedagògics mentre que la rave educativa seria un exponent de pedagogisme,  tot i que em pregunto si el divulgador pedagògic aconsegueix la mateixa reacció amb les seves sorrudes reflexions. Només mirem  de proporcionar a l’alumnat experiències d’aprenentatge. Potser el més adequat seria escriure que volem acompanyar a l’alumnat a gaudir d’experiències emotives d’aprenentatge. Aquest va ser l’esperit de la sessió formativa que vaig conduir el 8 de juliol  per a l’equip de professors de l’escola Camp Joliu.

20160831_191603

D’entrada, tenia clar que havia de ser una proposta lúdica, més pràctica que teòrica. De totes maneres, em vaig deixar enxampar per la rapidesa amb què la vaig haver de preparar. Tenia clar que els proposaria a jugar a alguna cosa. Barrinant-hi, però, primer em va venir al cap jugar a un strippòquer. Com que és una escola cristiana, vaig adaptar la idea i si la unia amb una història? Així va néixer la trama, una mica quixotesca: la visita d’un fals inspector amb l’encàrrec de cercar centres innovadors —Palacín, Vallory i Mir, perdoneu la gosadia. I si tenia un aire de Mario Bros? (És tendència. Mireu com s’hi apuntat el primer ministre japonès en la cerimònia de la clausura olímpica!)

IMG-20160707-WA0003.jpg

El fals inspector de nou

Així doncs, la sessió es va convertir en l’intent de recuperar la meva identitat a partir de preguntes i de reptes. La partida, però , va començar més d’hora. Per anar fent temps em vaig emprovar la perruca i la gorra. Sona el mòbil. “Jaume, on ets?” “A casa” “Però si havíem quedat ara a les onze!” “No, havíem quedat a la tarda”.”Pots venir en mitja hora? És el que trigues de Begues a l’Arboç”. Recull-ho tot ràpidament. Però un assolellat dia d’estiu et pots trobar en una carretera comarcal amb una parella de ciclistes que et fan emergir tot el teu coneixement zen. A sobre, arribo amb el temps just i tinc el meu atac de divisme: “El lavabo?” Devien patir per la meva pròstata, però vaig mirar de canviar-me al més ràpid possible. Entro a la sala i cares d’estupefacció; l’esquena, que em regalima. Arrenco la presentació amb un acompanyament musical i tot va anar com una bassa d’oli. Un equip de professors implicadíssim.

20160707_131029.jpg

Definició per part dels professors què és un centre innovador

Per acabar, preguntaria al grup impulsor aquesta dèria per buscar masies on nostre senyor va perdre l’espardenya. Ja entenc que deu ser per afavorir l’aïllament creatiu i potenciar al màxim l’enginy col·lectiu. Jo us proposo que vingueu a Begues l’any que ve, a can Rigol. Ho tindria més fàcil per absentar-me. Sempre falta alguna cosa per anar a comprar o sempre et pots plantejar d’anar a fer una birra. Penseu-vos-ho.

IMG_20160721_153037

Vam arrencar el darrer tram d’una manera bastant disruptiva. Va ser una declaració de guerra  en contra de l’aprenentatge formal i  de l’avaluació certificadora —Hugo Pardo Kuklinsky, on et puc deixar el meu CV? Si més no, era mantenir a ratllar el pànic per la prova i el certificat i evitar que malmetés tot el que havíem aconseguit en els dos trimestres anteriors (1r i 2n trimestre) : la confiança en el grup per generar coneixement plegats, és a dir, aprendre els uns dels altres prescindint de continguts.  De totes maneres, ideant el Projecte Mínim Viable per desenvolupar en aquest tram de curs, vaig mirar que els objectius no es distanciessin gaire dels de la prova: presentar-se, escriure un article d’opinió, participar en un dietari, opinar sobre herois i cloure La vinya literària.

IMG_20160404_142901 (1)

Vam  començar amb una activitat lúdica com a detonant: el baròmetre. S’havien de posicionar segons si les seves expectatives eren aprendre llengua o bé aprovar un certificat. M’hauia d’haver quedat amb la imatge del resultat perquè alguns que van triar aprendre la llengua, després han mostrat el seu individualisme. Vaig organitzar un brindis, com el primer dia del segon curs d’Erin Gruwell. Tothom va oferir un parlament per agrair que havien aprovat. Això sí, per formular l’agraïment, havien de trepitjar un model de prova. Així vaig que tots participéssim en un ritual per desacralitzar la prova.

16 - 1

16 - 2

imatges cortesia d’Ana Chacón Gallardo

Vam aprofitar en la següent sessió de plantejar un parell de tasques que ens servissin d’avaluació inicial perquè els alumnes es fessin conscients del seu punt de partida. Van haver de participar en un procés de selecció per formar part de l’Escola d’Herois.  Havien de gravar un vídeo explicant perquè hi volien ingressar i quin poder tenien. Com passa sempre, alguns alumnes  avergonyits i d’altres ben desinhibits; els resultats, sorprenents. Una sessió esbojarrada, però veus cares somrients i de gaudi. D’altra banda, els vaig demanar  que escrivissin un text responent a la pregunta: Si eren herois per un trimestre? 

Havia previst que les heroïnes esdevinguessin les unitats didàctiques i que finalitzaríem cada unitat amb alguna perfomance homenatjant la personalitat estudiada i amb un joc, elaborat per companys del mateix grau, però del primer trimestre.No obstant això, el curs es va concretar en la lectura col·laborativa del llibre d’Anna Vives i Francesc Miralles. Vam llegir l’article de Saïd El Kadaoui Moussaoui. El món d’ahir. Aquest text model  va servir per conèixer què havia de millorar cadascú del seu  article d’opinió.  Van enllestir -ne una altra versió. La seqüència  va continuar amb la planificació d’un article d’opinió. Vaig seguir bastant el que havia treballat en el C2: tria del tema i justificació, planificar tesi i arguments, contrastar idees amb altres lectors… Finalment, cadascú va triar una de les heroïnes. Cada grup va haver de preparar un elevator pitch defensant el seu personatge. A partir de les intervencions, vam elegir la padrina del curs. El grup de Janine Shepherd va aconseguir que el seu personatge fos el més votat. També vam acordar que escriurien en grup un article d’opinió amb el títol La lliçó de… Havien de donar a conèixer a la resta d’alumnes del Servei la seva heroïna amb un apunt al blog. A més, vam escriure un missatge electrònic convidant el personatge i plantejant-li cinc possibles preguntes.

Quant a La vinya literària, calia concretar com el desenvolupàvem en aquest trimestre. Havien apuntat organitzar un tast i una perfomance. En principi, havíem reservat la darrera sessió abans de la prova per anar a celebrar un tast. No vam preveure que podia haver-hi companys que fossin abstemis, com va passar. Vaig patir una lumbàlgia inoportuna la setmana del tastet. Així que el vaig substituir amb la tria d’una desena de poemes quan vam tenir acordada quina seria la nostra participació en la cloenda d’enguany.

(vídeo cortesia del SLC de Castelldefels)

Tal com he comentat més amunt, vaig voler experimentar la performance com a recurs didàctic- A banda de les que hem anat detallant, vam  provar el #ritualImelda, inspirat per Jordi Ferreiro. Cadascú havia d’esquinçar el full de la prova model escriure-hi com foragitaria la prova. Havia de plegar ben petit i dur-lo una setmana a sobre. Per reviure tot el que ens havia impactat del llibre Si creus en mi, et sorprendré, cada alumne va haver d’escriure una paraula sense veure-hi i seguint el traç que li marcava una altra persona a l’esquena. Vam aprofitar el Dia Mundial del Joc per repassar amb els jocs dels companys i com que vam constituir  els grups per acomplir les tasques finals, vam confeccionar una estructura amb les varetes que van guanyar el trimestre anterior.

IMG_20160408_200031

13735558_1794075537504028_7025163220055582470_o

13423857_1778476192397296_2610381842794385363_n

Vam acordar que cada dia recordaríem la sessió anterior redactant-ne l’acta, només en 21 paraules. Primer, l’escrivien individualment i després la posaven en comú en petits grups. L’atzar, però, era l’encarregat de designar l’acta publicada.

Hi havia encara alguns alumnes que els sobtaven les performances. S’esperaven un model més tradicional d’ensenyament, tot i que sabien reconèixer la intenció de l’acció (experimentar aprenentatge) s’esperaven l’assoliment d’uns continguts o bé que els transmetés aquesta obligació. És l’eterna disputa entre aprenentatges formal i informal. A més, l’amenaça de l’examen no ajudava a trencar prejudicis. Per tant, finalitzo l’experiència satisfet dels resultats, però amb certa frustració. Tinc la sensació que no he sabut ajudar a tot el grup.

Anàlisi DAFO S31516

Si voleu saber-ne més, cliqueu aquí.

2015-07-30 13.55.51

IMG_20160714_000050

Divendres vaig oferir una xerrada per a la Xarxa d’Intercanvi de Begues, arran que el nostre municipi va participar en la campanya Liceu a la fresca, projecció a l’aire lliure de l’emissió  en diferit de l’útima representació de La bohème de Giacomo Puccini. Com que fa dos anys ja en vaig fer una, em van suggerir que en plantegés una altra. Així que vaig  proposar d’analitzar quatre protagonistes puccinianes.

 

D’entrada, vaig presentar el compositor com un possible accés per a qui es vulgui aficionar a l’òpera. És un autor molt popular. N’havia preparat unes mostres per comprovar-ho més endavant. Ara, els vaig advertir que com  en qualsevol autopista catalana exigia un peatge. Vaig repartir mocadors kleenex.La majoria de les obres giraven al voltant de l’amor, però tràgic. Com va avançar Carolina Rosich moments previs a La bohème, les seves obres tenen un desenllaç tràgic. Puccini és el president de la lliga antispòiler.

IMG_20160715_203557

Vaig plantejar el primer enigma de la tarda. Què hi tenia veure Marilyn Monroe i Tina Turner amb la nostra xerrada? Les respostes van ser prou enginyoses: les protagonistes eren ingènues, com l’actriu,  o bé de caràcter o patidores, com la cantant. Els vaig animar a treure’n l’entrellat al final de la xerrada.I vam prosseguir amb el test de cultura popular pucciniana. Havia previst visionar quatre fragments famosos, però la tecnologia em va fer una mala passada. Només vam poder escoltar l’ària O mio babbino caro mentre contemplàvem escenes de la pel·lícula Una habitació amb vista.

Tot seguit vaig apuntar alguns tòpics que són recurrents. En primer lloc, sempre hi ha personatges que són fidels, malgrat les vicissituds que pateix la protagonista. Per exemple, Suzuki a Madama Butterfly o Liù a Turandot o bé tota la colla de bohemis que es desviuen per salvar la moribunda Mimí. La majoria de les trames giren al voltant d’un engany o d’un ardit de què en seran víctimes. Manon Lescaut enganya Geront, tal com es deslliura Mussetta del seu protector. Tosca i Mario seran abocats al pla maquiavèlic de Scarpia. Turandot haurà d’entomar, sí o sí, el repte de Calaf. Fins i tot Mimí descobrirà d’esquitllentes que Rodolfo li oculta la malaltia. Puccini va recórrer a la contraposició com un recurs musical per accentuar la tragèdia, també a l’hora de perfilar els personatges. Liù és l’esclava abnegada i amorosa mentre que Turandot per culpa de la por que no es repeteixi l’engany a la seva avantpassada es nega a saber què és aquesta emoció. Scarpia és un pervers depravat mentre que Mario Cavaradossi és un pintor romàntic que lluita per un valors.Finalment, les òperes puccinianes són desmesurades: l’orquestració, el sentimentalisme…

Podem considerar l’autor de femenista? En absolut, però sí que ens pot recordar el punt de vista de cineastes com Pedro Almodóvar o George Cukor en què perfilen molt més les protagonistes que no pas els personatges masculins. Observarem en aquestes protagonistes una autèntica transformació: la candidesa inicial esdevindrà en  un magistral patetisme.

Volia que comprovéssim com aquestes línies es reflectien a Manon Lescaut. Havia triat tres extractes perquè notessin l’evolució de la cortesana: el duet del primer acte, típic en totes les quatre obres.Recorda molt el duet de La bohème. Només vam poder escoltar l’ària de l’acte final: Sola, perduta, abbandonata. Tots, el cor en un puny.

Amb la gracieta de l’enigma inicial, em vaig saltar l’odre cronològic de creació  de les òperes. Ara era el torn de Madama Butterfly. Vam poder escoltar només dos del trio de fragments seleccionats: Un bel dì vedremo i Con onor muore. Com que vaig acusar Puccini de sàdic emocional, vaig ordir una tècnica per alleugerir-nos del pes emocional que ens crea l’autor italià. Vaig recordar com la dinya Mimí: just en el moment que es gira Rodolfo. Un altre exemple, quan Cio-Cio San canta que un dia tornarà el seu home. Tothom sap que trigarà a venir i que si arriba aquest dia serà funest per a la protagonista, excepte ella. A més, quina paradoxa!! Dos casos de maltractament narratiu  en què l’home substitueix la identitat de  la víctima per animals alats, símbol de llibertat. En aquest cas, les papallones; a La plaça del Diamant, els coloms. Així doncs, vaig repartir candeles en forma de papallones i unes agulles de cap. Vaig demanar a l’audiència que anés clavant l’agulla a l’espelma cada vegada que notés una emoció punyent mentre escoltàvem cantar Victòria dels Àngels.

IMG_20160715_203521

Ara era el torn de Tosca. Em va doldre perdre`ns el Te Deum. L’havia seleccionat com exemple de combinació d’erotisme i religió. Escoltes aquest passatge i se t’encén la sang. Quasimodo i Josafat es queden curts davant el desig del malvat Scarpia. Vam poder contemplar l’expressió facial de Maria Callas entonant Vissi d’arte, vissi d’amore. Va ser incapaç de visionar el final d’aquesta obra, quan Tosca descobreix l’última barrabassada de Scarpia. L’afusellament ha estat real i no pas fictici com li havia fet creure el sàtrapa.

Finalment, m’hauria agradat que escoltessin Montserrat Caballé interpretant Liù, per poder comparar-la encarnant la gèlida princesa. Malgrat que sigui un personatge secundari, em sembla que l’esclava guanya per golejada. Té els fragments més emotius i aconsegueix que el public tingui tírria a Turandot. És una histèrica, com Salomé. Per cert, Calaf és un maritxul·lo, com el qualificaria Bel OlidNomés viu entestat a aconseguir la preuada princesa, sense tenir en compte les conseqüències del seu desafiament: tortura i mort de Liù, el pare sense pigall i tot el poble de Pequín escagarrinat.

Abans de cloure l’acte, vaig repartir els quatre títols per la sala i els vaig deixar una túpper amb vuit fotografies retallades. Les havien d’unir i relacionar-les amb les obres de Puccini. Vaig triar quatre escenes de les pel·lícules Allò que el vent s’endugué, Històries de Filadèlfia, Belle de Jour i La ciociara i quatre personatges públics: la reina Letizia, Jorge Fernández Díaz, Isabel Preyler i Elvira Fernández Balboa. Sabríeu com relacionar-los?

https://www.facebook.com/plugins/post.php?href=https%3A%2F%2Fwww.facebook.com%2Fxarxaintercanvi.begues%2Fposts%2F662972100525857&width=500

2

Havia planificat mínimament un curs que seguia les mateixes premisses de l’any passat. Si en l’anterior edició descobrir la identitat d’un veïns havia estat el pretext  per introduir la ludificació, enguany aprofitaríem la commemoració del naixement de Ramon Muntaner. Elaboraríem un joc de l’oca per jugar-hi l’últim dia.  Tal com es pot observar en el Projecte Mímim Viable, tenia molt clares les primeres activitats detonants, vinculades a la lectura de la Crònica. Ara bé, havia apuntat diferents possibles tasques per anar desenvolupar al llarg del curs i que ens servís per temporalitzar-lo en unitats.

IMG_20160719_111735

Vaig mirar de seguir el prototip, però es va anar modificant per diferents motius.En primer lloc, per bastir la línia de temps calia acordar una fitxa de lectura perquè cada alumne pogués compartir la trama del seu capítol. La revisió textual ens va ocupar pràcticament el primer trimestre. Trobar una aplicació per construir la línia de temps es va convertir en una empresa àrdua. Es va allargar un trimestre més.Quan en trobàvem alguna que ens semblava idònia, l’opció col·laborativa era de pagament o bé a l’hora de construir-la esgotàvem les opcions de prova gratuïta.

En el segon trimestre vam comptar amb Anna Puig i Sànchez,  alumna de pràctiques del Màster en Ensenyament de Català com a Primera o Segona Llengua, en què va liderar la unitat d’idear un joc. Vam acabar la unitat muntant dos productes finals: el joc de cartes Vet aquí una crònica! —una adaptació del joc Érase una vez—  i el corresponent tutorial. Va ser un projecte en què cadascú individualment va crear una carta de cada tipus, a partir del seu capítol de la Crònica. Després vam acordar l’estructura de les instruccions. Es van organitzar petits grups que van assumir una de les parts. Finalment, cada grup es va encarregar de gravar el seu apartat.

IMG_20160211_210228

Vam prosseguir el curs escrivint un article d’opinió i relatant diferents esdeveniments. Pel que fa a l’article d’opinió, vam aprofitar Twitter, que havia generat expectació, per planificar el text (difusió del tema, arguments, contraarguments…) i per difondre’n la versió final tant de l’article d’opinió com per al text que van escriure a començament de curs. Quant als textos narratius, van explicar els moments més memorables del curs que ens van servir de base per elaborar un relat de marca per practicar la narrativa digital i vam redactar col·laborativament dues notícies per ser publicades en la pàgina de Facebook del Centre: les cròniques d’una representació teatral i de la xerrada de Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes.

Quines són les activitats i tasques relacionades amb Ramon Muntaner?  Com a detonant el primer dia, vaig presentar una dotzena de pistes que havien de servir per introduir l’autor i la celebració del seu naixement. Vaig obsequiar els alumnes amb una candela. A sota, tenien el número de capítol de la Crònica que haurien de llegir. Tal com he explicat més amunt, la lectura del capítol va servir per completar una fitxa de lectura, per crear una casella del tauler del joc de l’oca i per inventar les cartes del joc Vet aquí una crònica!. A més, vam adaptar la tasca final de la unitat 1 del Dossier, intervenir en una taula rodona. Cada alumne va triar un rei del Casal d’Aragó. S’havien de convertir en secretaris reials que tenien una missió. Havien de convèncer Ramon Muntaner perquè entrés a  treballar a la Casa Reial. Després, vam mirar de representar la mata de jonc amb un mòbil, confeccionant amb plats de plàstic i llana. Una de les activitats que va entusiasmar va ser el concurs que vam improvisar per triar na Mercadera, protagonista d’un capítol. També va engrescar la subhasta que vam organitzar per resoldre errades dels resums o bé organitzar dos grups per competir amb els noms d’aragonesos i angevins.

IMG_20151103_210856

Twitter es va convertir en un recurs didàctic.  Per exemple, el concurs de na Mercadera va ser a través d’aquesta xarxa. Els alumnes van divulgar la seva candidata ( tan podia ser un personatge real o fictici que recordés l’aguerrida pagesa). Ara bé, gràcies a aquesta aplicació es va aconseguir trencar l’empat amb les dues finalistes. D’altra banda, vam planificar l’article d’opinió a través de piulades: primer, el tema; segon, fonts per documentar-se; tercer, arguments; plantejant arguments en contra a un company… A més, evitava que la sessió es convertís en tediosa. En cas d’espessir-se l’ambient, proposava alguna activitat tuitera i augmentava l’interès dels alumnes.

Una de les claus de la implicació dels alumnes des del primer dia de curs és el pla d’acollida. Llegir les experiències de companys seus del curs passat els va convèncer que valia la pena apostar per un curs disruptiu. A més, es van conèixer en la Cloenda i van jugar a  Vet aquí una crònica! Havíem previst estrenar el joc de l’oca però una ventada va destarotar el tauler. Per tant, vam haver d’activar el pla B.

Finalment, si valorem l’experiència  seguint l’anàlisi DAFO, es repeteixen les mateixes valoracions del curs passat. D’una banda, caldria replantejar-se l’administració de la prova. És contradictori que el curs fomenti l’aprenentatge en grup i que s’estimuli la construcció d’una intel·ligència grupal perquè al final l’alumne hagi de demostrar les seves capacitats individualment. Crea certa ansietat i malestar entre tot el grup quan s’acosten les dates de la prova. Ensorra en un tres i no res la feinada. D’altra banda, el nombre d’alumnes del grup impossibilita una revisió editorial dels textos. Per evitar-ho, he mirat de proposar activitats col·laboratives de redacció. De totes maneres, els alumnes continuen reclamant la supervisió final del professor. Això també dificulta l’autonomia lingüística dels alumnes. Només es fixen en l’apartat de correcció i obvien altres aspectes textuals. A més, tots aquests aspectes, més propis d’un aprenentatge tradicional, també topen amb l’actitud vital que proporciona la ludificació i, de retruc, pot refredar la motivació o  pot obstaculitzar el procés d’aprenentatge.

Còpia de Anàlisi DAFO C21516

Ah, per cert, què tenen en comú aquestes imatges?

20160422_112049

Aquest segon trimestre s’ha caracteritzat per aprofundir més en el pensament visual, no només del meu vessant com a planificador sinó que m’he atrevit a explotar-lo a l’aula amb els alumnes. M’imagino que es deu al fet d’aproximar-nos al món de Joan Brossa. De la mà del polifacètic artista,  hem transitat de la funció poètica a experimentar amb el  llenguatge visual.  D’altra banda, arran de l’anàlisi del primer trimestre, he anat incorporant alguna millora o bé algun replantejament.

Tal com es pot observar en el Projecte Mínim Viable, havia previst alguna activitat per a l’avaluació inicial, però vaig prioritzar l’acollida del nou alumnat. Del decàleg que haurien de redactar plegats per formar part del grup, vam acabar elaborant un guió visual perquè les noves alumnes expliquessin Com apreníem Els Viatgers?

M’havia fixat que havien d’obtenir emblemes a mesura que superessin els reptes, però vaig llegir el llibre d’Álex Rovira Los siete poderes i em va facilitar la idea. Per cada repte que assolissin n’obtindrien un. Llavors vaig recordar el primer S3 a Castelldefels. Per tant, si aconseguien els set poders, una vareta podria ser el millor obsequi. No m’imaginava pas com els engrescaria! A més, vaig improvisar, mentre els informava que havien guanyat el primer emblema, per què no improvisàvem una activitat de guerrilla urbana: escampar els poders per espais públics. Com que el nom fa la cosa, els emblemes han viatjat força. A més, cal aclarir que aquests emblemes els van crear els mateixos alumnes quan van crear poemes visuals a partir de cada un dels poders.  Per falta de temps, només en van poder idear els continguts de tres.

Els tres reptes que els vaig plantejar —ens hem distanciat d’un dels principis del desapoderament educatiu: la negociació dels objectius— van ser escriure la reserva d’una visita guiada al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), organitzar La vinya literària —va ser la nostra contribució en el Dia Mundial de la Poesia i elaborar un vídeo per al programa educatiu Hemisferi Dret Càpsula 3 del MACBA.

D’altra banda, hem creat altres productes: els poemes visuals dels poders, un mapa visual de l’accentuació i uns anuncis de productes miraculosos per a l’ortografia de les fricatives alveolars. En principi, aquest darrer producte havia de ser l’edició d’uns bitllets com a moneda del curs.

La reserva va ser el pretext per treballar la carta formal. Primer, van escriure una carta presentant-se com a mereixedors de la vareta. Aquesta activitat va servir com a avaluació inicial de la carta formal. La van escriure individualment, després la contrastaven en petits grups i en proporcionaven una a la posada en comú. Finalment, entre tots decidíem la carta que ens agradava més.

20160114_121941

Quant a La vinya literària, en aquest trimestre la van materialitzar, després d’haver-la plantada en el primer trimestre. A partir de les obres triades, cada alumne va haver de gravar-ne una introducció i plasmar el poema en un dibuix. Vam confeccionar un parell de murals digitals.

Pel que fa al programa educatiu del MACBA, els alumnes es van implicar a l’hora de filmar les situacions que els marcaven les cartes. És una pena que,  un cop han superat les reticències inicials, s’avergonyeixin del producte final. No els va costar gens improvisar: des de desplaçaments imitant escenes que acabaven de mirar en un vídeo a actuacions d’un equip de natació sincronitzada.

 

Hem de destacar que tot i la campanya de guerrilla urbana ha tingut escassa repercussió els emblemes han estat un revulsiu. Ha engrescat a la majoria de l’alumnat. N’hi ha que tenia ganes que els plantegés el repte per aconseguir un emblema o bé n’hi havia que tenien ganes d’aprofitar viatges personal per escampar-los.

Em feia por experimentar amb l’alumnat el pensament visual. És ben veritat que amb por no s’avança ni evoluciones. Pertànyer a #Dibújamelas, m’ha animat i m’ha facilitat l’experimentació. Rebre agradaments d’algun dibuix  per persones que admires no té preu, llegir comentaris coratjosos tant dels dos coordinadors com de companys t’estimulen, adaptar propostes de companys t’engresca. I si els alumnes et pregunten si no els demanaràs un dibuix per plasmar el que han après o bé per valorar el trimestre, t’infles de satisfacció. L’aprenentatge és social.

Ara bé, hem viscut alguna ensopegada. Arran de l’espantada d’un alumne, que va coincidir passat l’equador del curs, em va crear una petita crisi. La vaig exposar a l’aula. Aquell dia els alumnes em van donar dues lliçons magistrals. La primera, em van reiterar plena confiança amb la metodologia. La segona, una alumna va pronunciar una reflexió molt aguda:  “Com vols que guanyem confiança, si tu ets el primer de perdre-la.” Tal com havia apuntat com a feblesa, he de millorar en l’acompanyament: se m’escapen força detalls.

De nou, es va precipitar una tempesta l’últim dia. Alguns alumnes els amoïnava que s’acostés la prova per al certificat. Aquell dia, vaig agrair tenir una vareta a les mans, perquè quan no convencia amb arguments amb els descreguts els formulava un encanteri. Transformats. I si no, vaig amenaçar que començaria a reclamar emblemes…

Anàlisi DAFO S21516

Per acabar, us deixo el recopilatori del curs.

Pàgina següent »