Portafolis


Et prepares una sessió sobre Art Thinking. Mentre vas triant el material, t’adones que n’hi ha que l’hauràs de descartar. El procés deu ser similar al d’editar un projecte musical. Al final,  els artistes o els productors s’empesquen donar-li una nova vida a tot el material rebutjat: publicant un recopilatori. És la finalitat d’aquesta presentació.

Ja he confessat que temia que hagués d’explicar l’experiència d’una manera expositiva.  Em feia por que pogués avorrir l’audiència. Em va ve venir al cap la metàfora d’un sopar d’amics en què l’excusa és ensenyar-te el reportatge de les darreres vacances. T’ho proposen just quan estàs paint l’àpat copiós i notes que les parpelles et pesen.

Vas enllestir el taller just quan havies acabat el curs i encara estaves sota els efectes de l’eufòria. S’havia graduat la primera promoció arthinkera —després d’escriure aquest apunt, t’adones que és la segona. Vas evocant els projectes que vam anar desenvolupant al llarg de dos anys (#Humanari, #MR, #clàssics, #Suspens0, #16 sessions i #AnyMACapmany).

Reflexiones com has arribat a adoptar aquesta metodologia. Recordes un vídeo de María Acaso sobre educació disruptiva que et va impactar. Les preguntes que planteja són dards que t’obliguen a replantejar-te la teva pràctica i alliberar-te del que causa insatisfacció quan surts de l’aula. Descobreixes el seu blog. Enveges com organitza les sessions formatives,  les seves reflexions van esquerdant encara més el teu academicisme. Llegeixes la conversa que va mantenir amb Elizabeth Ellsworth i hi reconeixes alguns dubtes, algunes paradoxes i algunes conclusions. Quan estaves a punt de provar el seu mètode Placenta, publica rEDUvolution i decideixes experimentar les microrevolucions. I de la rEDUvolution a l’Art Thinking.

Gràcies a Ainohoa Ezeiza i Javier Encina, topes amb el pensament d’Ivan Illich. Nou impacte. El formalisme educatiu se’n va en orris. T’adones que el sistema educatiu, tant és que sigui reglat com no reglat ja que el segon s’emmiralla en el primer, s’ha bastit en la submissió, fonamentada en criteris arbitraris. Desapoderament, autogestió són conceptes per investigar a l’aula.

Finalment, en aquest periple incert tens una taula de salvació: l’actitud lúdica. Conèixer Imma Marín, et fa capgirar l’aula. Notes que les classes tenen un altre ritme, l’alumnat ve amb ganes, adoptes un nou punt de vista i fins i tot els conflictes es paeixen millor, gràcies a l’humor.  L’actitud lúdica és un dels components de la pedagogia sexi que tant defensa María Acaso. Arribes a una conclusió: abandones el perfeccionisme i t’aboques al gaudi. Com pots pretendre que l’alumnat es diverteixi aprenent, si tu vas patint perquè les sessions surtin com les has planificades?

No obstant això, continues furgant dins teu per respondre com és que t’ha captivat l’Art Thinking. Rememores més referències. Per exemple, Jordi Aligué Bonvehí, director  de Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts Parc del Garraf. Pretén popularitzar l’art emergent —segons ell, s’estima més aquest adjectiu que no pas el de contemporani— desenvolupant, d’una banda, programes educatius i, de l’altra, impulsant projectes que vinculen creadors amb el territori. Considera que és fonamental promoure  l’art ja des de ben petits permetent que escolars coneguin un artista compartint-hi un projecte artístic. Té la dèria de desplegar empreses que implica diferents artistes a expressar la seva visió d’algun concepte.  Aquests projectes creen comunitat i estableixen ponts culturals.

Ves per on, un d’aquests projectes em va servir com a material didàctic per una de les meves primeres experiències en Aprenentatge Basat en Projectes (ABP). Ara m’adono que adoptava més aviat més components de l’Art Thinking que no pas d’aquesta altra metodologia activa. Havia concebut el curs com un viatge o una mirada pel Mediterrani. Pretenia que l’alumnat concebés el seu aprenentatge com una experiència motivadora, compartint-la amb la resta de companys.

Durant un parell d’anys l’Àrea d’Ensenyament del CNL Eramprunyà vam iniciar un replantejament de l’avaluació. Ens vam qüestionar quina havia de ser la funció. Va ser un procés de compartir amb l’equip neguits, dubtes, experiències, etc. Com a coordinador del grup de treball em va ajudar a consolidar la meva tasca resolent contradiccions pedagògiques, esberlant encotillaments i amb ganes d’incorporar una educació molt més democràtica. Primer, ho vaig experimentar en els cursos a distància, però després ho vaig dur a la pràctica en els cursos presencials.

I tanquem el cicle inconscientment. Decidim tot l’equip visitar Vallgrassa per poder inspirar-nos a l’hora d’organitzar possibles itineraris literaris amb l’alumnat pel municipi. Arturo Blasco, mentre ens guia la visita, ens confessa el seu procés d’arrelament al paisatge del Garraf. M’adono que és el mateix que he viscut i aquell dia sento que m’hi arrelo. Mentre ens convida a participar de les diferents propostes de l’espai, vaig prenent nota que ho podem adoptar a l’aula. És a dir, que l’art és un mitjà per desenvolupar qualsevol projecte per aprendre llengua.

Mentre remenes l’arxiu fotogràfic, t’adones que moltes imatges tenen alguna cosa en comú: l’alegria de què fa gala l’alumnat. Tant és que sigui abans (entonant una haka creada pel grup)  com després de fer la prova de curs (unes birres per celebrar la gesta) o bé com fem les pauses en cada sessió, amb un descans cerebral.

Finalment, mires com has anat aplicant els diferents fonaments de l’Art Thinking en els cursos.  Tinc una preferència pels detonants. M’agrada irrompre a l’aula amb un kit de jardineria per plantar clavells de moro. És una metàfora idònia per il·lustrar el transcurs del temps en un curs. Inspirant-nos en un projecte de Nicolás Paris,  ens ajudaria a ambientar la lectura del conte El mirall de Mercè Rodoreda. El dia que el vam llegir vaig aparèixer amb un pa de pessic i melmelades de diferents gustos per acompanyar la lectura. Així podíem degustar els records agredolços de la protagonista. Vam repetir una acció similar amb el conte de L’oca de Prudenci Bertrana.

Per dessacralitzar la prova del curs,  em vaig empescar un ritual en què netegem les males vibracions des del primer dia. Hem d’impedir que la prova ens condicioni l’aprenentatge. Una corda va servir per marcar una bretxa a l’aula. Era un recurs per cohesionar dos grups que en el trimestre anterior havien tingut professors diferents i per plantejar-los un repte: com la podien fer desaparèixer. De vegades, aquests elements sorprenents poden servir per motivar la redacció d’un text o bé per formar grups per elaborar junts un article d’opinió. Unes altres vegades pot ser el mateix docent qui faci aquesta funció. Per exemple, aparèixer de militar el primer dia  per canviar la concepció del curs o bé acabar el mateix curs convertit en cònsol honorari de la Polinèsia per conduir un joc d’escapada.

Si el que busquem és el protagonisme de l’alumnat,  cal que respectem la singularitat de cada component del grup. Se’l pots rebre el dia de la prova amb una carta amb els trets més representatius de cadascú o bé si han revisat un resum d’un llibre en petits grups que triïn ells el que els sembla més representatiu.Vam adoptar una nova acció de Nicolás Paris per confeccionar el que seria el relatograma del curs. Vam construir un arbre del coneixement amb els objectius de cada alumne o bé vam mirar d’aconseguir el color de la nostra pell, inspirant-nos en una obra de la fotògrafa Angelica Dass. Si en una primera sessió cada alumne va tatuar un company amb l’impacte d’una lectura, potser calia que al final del curs marquessin a la pell del professor el que havia representat el curs. També podem aprofitar el context polític per poder fomentar el pensament crític. L’alumnat es va inspirar en la campanya Empaperem per desenvolupar el projecte #Suspens0. En alguna ocasió n’has de patir les conseqüències: quan el grup et planta perquè se suma a la vaga feminista del 8M.

El que et dona més satisfacció és quan acabes algun projecte o bé alguna acció de què es desprèn algun producte. L’aula es transforma en un laboratori. Tu llences la idea al vol i l’alumnat te l’arreplega i la va fent seva. Sempre sorprenen els resultats. Si ens havíem d’endinsar en l’obra de Montserrat Roig, el relatograma del curs podia ser un tauler del Monopoly o bé  —com ja hem esmentat anteriorment— el motllo del peu es convertia en el mapamundi del curs. Les postals de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes) eren la plantilla per confeccionar una postal amb el resum d’una sessió. Així vam recrear l’exposició Diumenge d’Oriol Vilanova. Desmuntar l’aula  construint unes instal·lacions amb les cadires, podia ser una metàfora d’un nou enfocament pedagògic però també l’escenografia per a un ball final. L’alumnat es pot encarregar de preparar l’ambientació de l’espai en què tindrà lloc unes xerrades tipus TED. També poden recrear poemes per commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Quan has d’assumir un curs, barrines quin projecte podrem desenvolupar. Mires d’anar apuntant les possibles idees en el projecte mínim viable. És un punt de partida perquè es va modificant a mesura que l’anem executant. Repasses tots els projectes arthinkers: El Vaixell de la Llibertat, una adaptació de la proposta col·laborativa de Joaquin J. Martínez; A relaxing cup in Castelldefels, intent de gamificar un curs basat en el procés de selecció d’una seu olímpica; Jo vinc d’un silenci, la cançó de Raimon va ser el pretext per evocar el passat dels alumnes; C2 rEDUvolutionari, com hem comentant, provant microrevolucions; I vint anys després, la nostra manera de participar en el projecte de Toni Solano; #TotssomSalim, un banc comú de coneixements i lectura cooperativa d’Els narradors de la nit de Rafik Schami; L’avaluació ètica, aprenent sobre desapoderament pedagògic; Els veïns del C2, segon intent de gamificar un curs amb un enigma inicial: qui ens podia espiar; Els Viatgers, que en el primer trimestre vam provar l’autogestió pedagògica, en el segon el pensament visual amb l’obra de Joan Brossa i en el tercer vam dur a terme el projecte #5dones; Vet aquí una crònica, commemorant el naixement de Ramon Muntaner i convertint el curs en un joc de l’oca;  Humanari, basat en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand i en el projecte d’Angelica Dass; #MR, un altre curs gamificat amb què ens vam convertir en un comando errorista per defensar el nom de Montserrat Roig i frustrar el pla malèvol del Dr. Mabuse; #i2cast16experimentant l’Art Thinking aprofitant una exposició de Nicolás Paris i combinant la lectura de contes de Víctor Català, Prudenci Bertrana, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Pere Calders; Bestiari s. XXI, inventant un joc inspirat en la lectura del Llibre de les bèsties de Ramon Llull; #Suspens0, una campanya per eliminar el nombre de víctimes educatives; 16 sessions, provant el moviment com a recurs educatiu i coneixent obres de Josep M. Benet i Jornet i de Sònia Moll Gamboa; Qui té por de M. Aurèlia Capmany?, aprofitant la commemoració del centenari del seu naixement per conèixer-ne algunes obres; Paradís 4.0, un nou curs gamificat per celebrar l’Any Bertrana, centrant-nos en els Paradisos oceànics d’Aurora Bertrana.

Val la pena aventurar-se amb aquest mètode. Les classes esdevenen punt de trobada per experimentar i crear. Ja veieu que podeu anar de bracet de qualsevol artista o bé podeu fer-vos vostre qualsevol projecte artístic. Si, tot i així, us fa certa basarda, doncs traieu el cap per la Xarxa. Podeu seguir el blog de María Acaso, tafanejar qualsevol perfil d’Arteducadoras o bé espereu que cada divendres Maria Paczkowski us recomani seguir  comptes a Twitter.

Anuncis
IMG-20180621-WA0063

Junta d’accionistes del Banc Ningú no és perfecte

Serà difícil oblidar aquest curs per diferents motius: primer, pel grup, que es va implicar en tot moment; segon, per la figura de l’autora i  per la tasca de la comissària de l’Any, Marta Nadal, que ha anat seguint, felicitant i animant el projecte. I el darrer, es graduava la primera promoció arthinkera.

Es va desenvolupar tal com havia plasmat en el Projecte Mínim Viable, tot i que es va haver d’adaptar una acció. Vaig caure en una contradicció. A l’hora de planificar els possibles productes finals, vaig ignorar que els textos escrits en formarien part. Vaig desaprofitar  una bona oportunitat per treballar la revisió textual a l’aula. Em vaig limitar a una correcció textual mentre que hauria d’haver fer una revisió més qualitativa. Això em vaig adonar quan publicava les produccions escrites de l’alumnat durant el mes de juliol.

IMG_20180409_171409_695

edukits

El curs va començar amb dos primers detonants en la primera sessió.  Cada alumne va confessar una por que tenia, així anàvem destruint les possibles reticències que pot generar el fet que tenen la prova al final de curs per obtenir el certificat de nivell. Similar al que podem experimentar quan ens hem d’endinsar en una personalitat literària que desconeixem.  També van escriure un text en què relataven com era un dia de cada dia un cop s’havien adonat que havien canviat de sexe. Anàvem escalfant motors per endinsar-nos en l’obra de l’autora.  Vaig reservar la segona sessió perquè descobrissin quina seria l’autora que treballaríem al llarg del curs. En el trimestre anterior, havíem llegit Revolta de bruixes de Josep M. Benet i Jornet. Per això vaig organitzar un joc d’escapada seguint el que havien preparat en un equip de treball que pretén que l’alumnat conegui el model de prova de manera lúdica.

Ja que parlem de ludificació, vaig introduir les recompenses. Les tasques i els reptes es pagaven amb la moneda oficial del curs, el capmany. Vaig adaptar aquest recurs avaluatiu que utilitza Lucía Sánchez. Per a la majoria d’alumnat va ser un vertader revulsiu i un recordatori per si s’havien despistat amb algun exercici. Per impulsar que els alumnes revisessin els textos, vaig idear aquest redactòmetre.

Podien obtenir els capmanys que els faltaven si milloraven les propietats textuals.  La idea dels capmanys era bescanviar-los per obtenir la puntuació del curs. Vam repartir un total de 13.190 capmanys. Aquesta quantitat equivalia a 20 punts.

Uns altres factors claus que han anat cohesionant el grup són els descansos cerebrals i les actes. D’una banda,  els descansos cerebrals ens serveixen per dividir la sessió en dos blocs. Son jocs dinàmics que ajuden tant a remuntar l’ambient de l’aula com a alleugerir algun bloqueig que s’hagi pogut produir en el transcurs de la sessió. María Acaso proposa que enfoquem els cursos des d’un punt de vista més narratiu que no pas descriptiu.  Una manera de practicar-lo és bastir un relatograma del curs. En aquest cas, vam retornar a les actes de 21 paraules. Les escrivien en petits grups.  Les apuntaven a la pissarra i triàvem la que ens agradava més. Després, les revisàvem totes.

Quant a les lectures del llibre, la metodologia que vaig a dur a terme és la de la lectura col·laborativa. Cada alumne  va llegir un capítol de Quim/Quima, una carta de Cartes impertinents i un article del Dietari de prudències. Ens servien per elaborar un producte final o bé d’eix temàtic per a accions. La novel·la ens va ajudar a gravar podcasts per construir una línia del temps, un mapa del periple del protagonista. Però ens havíem plantejat un repte inicial. Seríem capaços d’identificar-ne les possibles fonts.

dav

Una font per capítol

Vam confeccionar un collage amb la segona obra. Per motivar-ne la lectura es va oferir un nombre de capmanys per a qui tingués  la cita de la postal de la Institució de les Lletres Catalanes. Se la van trobar a cada cadira acompanyada de la corresponent carta. L’alumnat  havia de portar  una imatge de la dona que escrivia o bé que era receptora de la carta i una paraula. Així el grup podia llambregar tant les diferents visions de dones com els temes. Finalment, cadascú va respondre la carta. Algunes persones es van queixar i es van estimar més escriure a un familiar per comparar l’educació de gènere que havien rebut i la que miraven de transmetre ara. Només vaig poder publicar els textos que m’havien enviat en suport digital.

dav

collage amb les impressions de la lectura

Havia ideat una acció d’art urbà en què cada alumne havia de dibuixar la silueta de l’àngel que havia assassinat i hi havia d’escriure una adaptació de la cita de M. Aurèlia Capmany. Ja en tenia pensat el nom: #delictedodi. Per falta de temps, es va haver d’adaptar a un altre podcast. Cada alumne relata quin àngel havia assassinat i com havia estat. Penso que la qualitat del resultat ha estat excel·lent. Podeu escoltar alguns testimonis tan impactant com podrien haver estat les siluetes d’àngels morts. A més, vaig perdre una oportunitat perquè podien haver guanyat capmanys extrets pel fet que els àudios tenien seguiment a la plataforma en què els vam publicar.

IMG_20180509_113254.jpg

Podíem emprar les col·laboracions que componen Dietari de prudències per practicar l’argumentació. D’una banda, podien servir de model per als alumnes a l’hora de redactar un article d’opinió i, de l’altra, els van utilitzar per practicar els comentaris en un blog. Per a aquest segon exercici, els alumnes van posar en comú en petits grups el que havia llegit cadascú i en van triar un. Van haver d’escriure un comentari per publicar-lo en el cas que l’autora disposés d’un blog. Pel que fa a l’article d’opinió, en van redactar un en grup justificant la commemoració del naixement de l’autora. Per formar els grups, els alumnes van haver de petar un globus en què descobrien un element d’escriptores vinculades amb M. Aurèlia Capmany (nom,  fotografia, dades biogràfiques, portada d’un llibre i la sinopsi d’aquest llibre).

Per acabar, presento la meva anàlisi DAFO. Si acostumo a planificar projectes mínims viables és per recollir les possibles idees que vaig tenint a l’hora de crear un projecte. Un cop tens la idea em fa por concretar-lo al màxim. Cal ser flexible. Com que em venen rampells, de vegades em costa precisar tot el procés que pot abastar l’elaboració d’un determinat producte, tasca o acció.

DAFO #s3cast17

Continuo fent-me basarda les revisions textuals. Les propostes d’aquest curs calia haver-les posades en comú. L’alumnat s’esforçava per ser original i sorprenent. L’alumnat entoma  molt millor qualsevol repte creatiu  que no pas si els plantegem tasques comunicatives significatives —Sergi Cercós, ara te la torno—. Per esmenar aquest error vaig veure que calia publicar-los.

Pel que fa als reptes, només en vaig saber plantejar un. De fet, quan presentes una tasca o una acció per negociar-la, mires de contextualitzar-la. La vens com un repte. Reconec que el collage se’m va ocórrer al final de la sessió en què vaig repartir les diferents cartes.

No obstant això, he de qualificar el curs de rodó. Aquest és el missatge que em va enviar una de les alumnes:

No vull ser pesada. Estic molt agraïda per haver participat en aquest curs. Primer, perquè he estat buscant tota la vida un mètode d’ensenyament diferent per als meus fills; ves per on, l’he trobat als cinquanta-cinc i l’he experimentat jo. És possible arribar a obtenir coneixements sense patir. Si un dia els meus fills volen estudiar català et buscarem. Per altra banda, vull agrair-te la creativitat i bon fer a la classe. Hi ha molta feina al darrere. I sobretot perquè has aconseguit que un munt de persones ens coneguéssim. Alguns hem establert vincles. Amb els temps que corren em sembla molt important. En fi, què dir-te del descobriment de M. Aurèlia. Ara soc més rica, tinc molts capmanys!!!

Bon estiu, Jaume!

dav

700 capmanys per treure pit del curs!

davVaig conduir un taller dins de la  III Jornada del CPNL per a la Millora Professional.  A l’hora de presentar-lo a la comissió organitzadora, vaig tenir algun dubte. Volia plantejar-lo com una experiència: mostrar accions, provades a l’aula, que servissin per exemplificar els quatre principis de l’Art Thinking. La comissió organitzadora, en cas d’acceptar-la, t’oferia 10 minuts per exposar-la. No em volia complicar gaire la vida, podria aplicar l’estratègia de cara a la barraca,  però se’m van plantejar un parell de dubtes. En primer lloc, podria parlar d’emoció i aprenentatge d’una manera expositiva?Potser el repte que se’m presentava raïa si era capaç de capgirar el discurs explicatiu, típic d’aquestes situacions,  experimentant alguna acció amb els assistents.  A l’hora de titular la proposta, de seguit em va venir al cap el programa que presentava Ramon Gener.  Per sort, la comissió va acordar que havia de ser més aviat un taller que no pas la crònica d’una experiència.

Em va costar de preparar-la.  Em feia un cert respecte.  En primer lloc, mostrava la meva pràctica davant de companys i en temia la reacció. I si verificaven la meva imatge d’estrafolari o d’il·luminat… I si interpretaven que les acciones només eren numerets enginyosos a l’aula. En segon lloc, em va resultar difícil triar les quatre accions. Em podia fixar amb les que havien tingut més bona acollida amb el darrer grup (#s3cast17); però furgant en els fitxers, en vaig desenterrar més. I em preguntava si il·lustrarien bé cada un dels fonaments. I, finalment, dubtava si calia que desplegués una explicació teòrica o m’havia de limitar interpretar l’acció —per què l’havia dissenyada, què pretenia provocar en l’alumnat. Fullejant el llibre de María Acaso i Clara Megías per documentar-me,  em vaig adonar,  d’una banda, que em fotia en un vesper a l’hora de  seleccionar-ne els conceptes més rellevants i, de l’altra, que m’urgia fer-ne una nova lectura. Ho he provat però, com em passa amb la majoria dels seus llibre, no avanço més d’un parell de pàgines ja que gairebé cada paràgraf et provoca reflexions.

Finalment, el taller es va estructurar a l’entorn de cinc accions (Secció de vent#Empaperem 1, #Empaperem 2, Bombardegem coneixement i Petricor), algunes inspirades en obres d’artistes: Joan Brossa, Ignasi Aballí, Casagrande i Nicolás Paris. Ara bé, el dia abans em vaig decidir per incloure’n una de nova. Si el programa televisiu m’havia servit d’inspiració, calia planificar-ne un petit homenatge: el mateix que van fer a la sèrie Breaking Bad en el primer episodi, Èxtasi. I amb una petita banda sonora perquè ambientés cada intervenció.

L’home pissarra. Em vaig presentar amb una granota. Vaig convidar als assistents a mirar la careta del programa i que es quedessin amb una paraula que els havia impactat. Vaig repartir retoladors i els vaig animar que m’hi escriguessin aquestes paraules.  Malgrat que alguns considerin que el missatge és bastant ensucrat, penso que hi apareixen alguns conceptes, fonamentals,  de l’Art Thinking: art, emoció, singularitat, subjectivisme…

Secció de vent havia de ser, en principi,  el detonant inicial del taller. Els assistents es trobaven un globus a la cadira. El van haver d’inflar mentre sonava La cavalcada de les valquíries. Havíem pactat un senyal per esclatar-los. Hi havia amagat un capmany, moneda oficial del grup #s3cast17. Al darrere cadascú tenia un element del mapa conceptual amb els principis de l’Art Thinking, una adaptació del que presenten les autores del llibre . Van haver de recompondre’l. Tenien, però,  algunes pistes per formar-lo. El valor del bitllet indicava el nivell jeràrquic del terme.

Aquestes dues primeres accions evidenciaven com havia emergit l’actitud lúdica — un terme defensat per Imma Marín i que coincideix amb els objectius de la pedagogia sexi de María Acaso— per part dels assistents, necessària per atraure la curiositat, l’esforç i el plaer, components essencials per a l’aprenentatge. Els globus van permetre introduir un bloc teòric sense haver de recórrer a l’explicació magistral. A més, ens convertíem en creadors de discurs tots plegats.

#Empaperem 1 i #Empaperem 2 un dels altres edukits que es trobaven els assistents a la cadira era un exemplar d’un dels cartells elaborats per l’entitat Empaperem.  Vaig adaptar un dels cartells de Joan Brossa en què els plantejava una pregunta.  Servint-se del cartell com a model, havien de respondre la pregunta en un full que els vaig repartir. Van dipositar al terra de l’aula els producte. Després els vam tombar i van descobrir que eren fotocòpies de material que teníem al Servei. Havíem aconseguir recrear una obra d’Ignasi Aballí, una paret coberta de les nòmines seves com a professor de l’Escola Massana. Així el pintor pretenia denunciar l’escassa professionalització d’un artista.  Aquesta acció ens havia de servir per experimentar els pensaments divergents.  Els va sorprendre que cadascú tingués un model diferent de cartell. El resultat va ser un mural ple d’eslògans variats i creatius. Així evitàvem l’homogeneïtzació, un dels causants del tedi acadèmic. Fomentàvem el subjectivisme i el pensament crític.

Bombardegem coneixement vaig plantejar aquesta acció per evocar la intervenció que va fer el grup Els Viatgers en una cloenda del cursos per commemorar el 80è aniversari de la Guerra Civil. És la perfomance que vam acordar el grup per cloure la nostra participació en el projecte col·laboratiu Huertos literarios, liderat per Ramón Besonías. Es tractava de sorprendre a tots els convidats amb un bombardeig de poemes dedicats al vi. Exemplificava com un grup havia materialitzat un projecte artístic. Ens havíem inspirat en les accions del grup Casagrande i en un dels edukits dissenyat per Clara Megías en una de les edicions de la Escuela de Educación Disruptiva. En aquesta ocasió, els assistents havien de construir un avió en què, en un lateral, tenien una etiqueta i un enllaç.  Eren els diferents projectes que he dut a terme.

Per cloure el taller i aprofitant que les llavors era la metàfora visual de la Jornada, n’havíem de construir una. Vaig seguir una acció que duu a la pràctica Nicolás Paris en el seus tallers vinculats al muntatge Petricor. En aquest cas, els assistents escrivien  un compromís mentre anaven responent quatre preguntes: qui?, a què es comprometien o amb què s’emportaven del taller?, on? i quan?

Vam esperar que algú plantegés alguna pregunta per desvetllar la darrera sorpresa. Comptàvem amb la presència d’una alumna,  Andrea Beltrán, interessada en Art Thinking. Era la persona idònia per respondre els dubtes dels assistents. La preocupació era com havíem treballat la gramàtica. Algú es va adonar que a l’hora de formular el compromís, havíem posat en pràctica els components oracionals. A l’hora de crear els eslògans, els alumnes ja facilitaven prou material per revisar errades i resoldre dubte per refermar-los més endavant.

En definitiva, l’art és un canal per aprendre un idioma. A més, et permet combinar diferents llenguatges i així no limitar-te al verbal. I si a l’hora de muntar una presentació t’adones que en pots fe-ne una altra amb tot el que has descartat…

dav

Planificació de la sessió

Segona xerrada del curs. Em semblava que si havíem parlat de Richard Wagner, calia que coneguéssim un dels seus hereus. Ironies de la vida: un dels meus compositors predilectes i vaig preparar-ne una sessió bastant formal. Vaig gastar més energia a l’hora de triar-ne els fragments que no pas en idear possibles accions. I això que feia temps que hi pensava. Com que soc bastant dispers, la veritat és que una futura xerrada m’ha adduït l’enginy.

Havia plantejat doncs una xerrada més gamificada que no pas artthinkera.  L’anècdota de la visitat per part de soldats americans al seu retir de Garmisch-Partenkirchen havia de servir tant de títol com de repte. Vaig proposar a tots els participants que endevinessin amb quin títol operístic es va identificar el compositor baverès.

Per això vaig idear formar quatre grups, un per a cada obra que escoltaríem. Mentre sonava Also sprach Zarathrusta, vam haver de linear-se per ordre d’edat. Se’ns va presentar un problema. Quan ja tenia constituïts els equips, es van presentar més assistents. Vam tornar a repetir l’acció, i va tornar a passar el mateix. Ara, en canvi, vaig repartir cada una de les tocatardanes als grups.

Vaig repartir un sobre a cada grup. Havien de saber ordenar les lletres per reconèixer quina òpera els havia tocat. Com a premi, rebien una il·lustració relacionada amb l’obra. Els vaig presentar el repte i la màquina del temps amb què viatjaríem pel temps al llarg de la xerrada. Vaig aprofitar l’avinentesa per comentar quatres dades de Richard Strauss.

dav

La màquina del temps

dav

Sobre a punt

Abans d’escoltar el final de Salomé, vaig recordar com havíem acabat la xerrada anterior. Si van escoltar el Liebestodd d’Isolde prenent-se un beuratge, ara els convidava a fer el mateix però assaborint una llaminadura. Abans, però,  els vaig plantejar una nova pregunta: què  hauria passat si Iñaki Urdangarín hagués rebutjat la infanta Cristina?

D’Elektra vaig triar dos fragments: l’interludi orquestral que anuncia l’aparició de Klymtämnestra i quan la protagonista reconeix el seu germà. Ja havíem escoltat en una xerrada anterior la primera intervenció d’Elektra, quan evoca el seu  pare. Els vaig extreure del muntatge que es va presentar en el Festival de Salzburg, protagonitzat per Iréne Theorin (la Isolda d’enguany al Liceu) i Waltraud Meier com a la mare (la Isolda del fragment que havíem escoltat prèviament).

IMG-20180316-WA0024

cortesia de XICBegues

Repetia el mateix plantejament de Salomé per escoltar el fragment de Der Rosenkavalier. Ara, però, miraríem el tercet de Così fan tutte Wolfang Amadeus Mozart per comparar-lo amb el del final de l’òpera de Strauss, tot i que Richard Strauss amb aquest òpera homenatja Le nozze di Figaro. Pregunta odiosa: quin tercet s’estimaven més. Desacord. Algunes assistents es van decantar pel tercet mozartià. La resta va optar per practicar un silenci administratiu.

Finalment, vaig optar per la confessió de Zerbinetta d’Ariadne auf Naxos. Patia per si era massa extensa, però els participants en van quedar extasiats. I, com a cloenda, cada grup va haver de situar la imatge en la línia temporal i endevinar el repte inicial.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

20170617_063758Tal com havia anunciat en l’anterior xerrada, aprofitant que Begues s’acull al programa de Liceu a la fresca enguany era Il trovatore , havíem de repassar l’obra verdiana. Se’m va ocórrer que podia presentar una certa morbositat si ens centràvem en les òperes que transcorren a Espanya. Així  podíem deduir quina era la visió que en tenia l’autor. A més la conjuntura política em va ajudar a preparar la sessió perquè poc temps abans es va anunciar la pregunta del referèndum. Ja tenia el detonant de la sessió: què respondria Verdi?

Després de la breu repassada a la figura del compositor, vam anar per a la primera acció: la performance Mapamundi de Nicolás Paris. Mira que la tenia reservada per al cor de peregrins de Tannhäuser per si mai en feia una sobre Wagner. Quan tens sequera creativa… has de recórrer al rebost. Al començament va desconcertar, però de seguida els assistents s’hi van implicar passejant mentre escoltaven el cor dels zíngars d’Il trovatore. A més, dos components de la Coral Montau es van posar a cantar-la. Potser vaig deslluir el final, quan van descobrir la forma que el paper havia adoptat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La segona acció va ser pensada per introduir l’argument d’Ernani. Vaig repartir posits. Els vaig demanar que hi escrivissin una de les sis primeres lletres de l’alfabet. Així vam introduir els rols: protagonistes (A i B, tenor i soprano), els antagonistes (C i D, baríton i mezzosoprano), personatges secundaris (D i E, baix i contralt). Vaig anar cantant les lletres i els assistents s’identificaven. Els dibuixava un breu perfil psicològic del seu personatge.

Vaig proposar la tercera acció com un joc del tipisme espanyol. Cadascú va haver d’imaginar un gest que definís algun tòpic espanyol. Vam escoltar l’ària de la princesa d’Èboli de Don Carlo. És un passatge musical que es presta a aquest joc. Per tant, quan els avisava, havien d’acompanyar la cantant amb la mímica.

Vam escoltar l’obertura de La forza del destino. Havien d’apuntar tots els leitmotivs que identifiquessin. I, finalment, concurs d’acròstics: a veure si podien resumir amb què s’havien quedat de la sessió amb les lletres del cognom del compositor.  De totes maneres, calia tancar el cercle. Després de la xerrada, els vaig tornar a formular la pregunta del referèndum. Acord unànime: Giuseppe Verdi votaria pel No.

dav

Enguany he previst una xerrada trimestral. He mirat de vincular-les, en la mesura que sigui possible, amb la temporada del Gran Teatre del Liceu. Com que l’any passat va tocar Verdi, havia d’aprofitar les representacions de Tristan und Isolde per parlar del compositor alemany. El repte de la xerrada: saber quin dels dos astres futbolístics fitxaria Richard Wagner en cas que dirigís un prestigiós club futbolístic bavarès.

Seguint amb l’esquema d’anteriors xerrades, era impossible plantejar un popurri de fragments coneguts. Hauríem esgotat el temps de la xerrada. No obstant això,  vam escoltar la marxa nucpial de Lohengrin. Tot seguit, unes pinzellades a la figura del compositor i a la seva rellevància musical. Vam escoltar l’ària de Senta de Der Fliegende Holländer.

A continuació, vam dur a terme la primera acció. Com que ja havia gastat el Mapamundi de Nicolás Paris en la xerrada anterior, escoltant María Acaso en la seva ponència Del libro al cuerpo como dispositivo, en el III Fòrum d’Arts Escèniques Aplicades, i amb una diapositiva sobre Pina Bausch em va donar la idea: Cafè Tannhäuser.

dav

Per a la segona acció, també vaig adaptar una acció que va plantejar María Acaso. Van haver d’inflar el globus que es van trobar a la cadira mentre escoltàvem La cavalcada de les valquíries. Va ser apoteòsic el final quan cadascú va anar esclatant-lo. La sala disposa d’un bon aïllament acústic, ja que no ens van rondinar les bibliotecàries.

 

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Finalment, vam escoltar el Liebestodd mentre gaudien d’un beuratge, un còctel de suc de fruites vermelles i suc de taronja. De primer, els assistents van mostrar reticència, però tan bon punt el van tastar es va dissipar. Ovació final.

Beuratge amorós

Per cert, es va originar un debat. Un sector tenia claríssim que fitxaria Cristiano Ronaldo mentre que un altre va posar-ho en dubte: un egòlatra és incapaç de suportar-ne un altre al seu voltant. Per tant, s’inclinaria pel crac argentí.

IMG_20161010_115254

Projecte Mínim Viable

Mentre escoltava alguna de les confessions dels personatges de Human, la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand, vaig reconèixer per què em fascina escoltar els relats dels alumnes. Com sentencia Brené Brown, “les històries són dades amb ànima”.  Difuminen la distància entre alumne i docent. Vaig sortir del cine, barrinant com podríem replicar el projecte del fotògraf.

Ben aviat vaig imaginar el Projecte Mínim Viable. Hauria d’estar emmarcat amb una pregunta inicial i una de final.  Com que ens vam haver de traslladar a la Biblioteca per obres, el canvi d’espai va ser una bona excusa per idear la nostra aula. Vam prosseguir volent descobrir quin era el color de la nostra pell, com el projecte Humanae d’Angélica Dass. Considerava que podia ser un bon preàmbul per a les entrevistes. I, finalment, si ens quedava temps, podríem sumar-nos a l’Any Oliver.

Va ser difícil l’adaptació del grup, sobretot pels que mantenien una assistència bastant irregular. Això va ocasionar un conflicte a l’aula  i una bretxa entre el grup: els qui eren reticents a la meva metodologia i els qui els satisfeia o bé apostaven per una moció de confiança. Aquest bàndol es va anar  afermant  quan vam aconseguir el primer producte. Es van presentar quatre propostes d’aula bastant interessants. Sorprèn que amb mitja dotzena de sessions fossin capaços de traduir la metodologia en els espais. Si ens fixem en els quatre models tenen aspectes en comú: zones per treballar individualment i per a l’acció grupal, un racó d’oci, elements decoratius, etc.

Em va sobtar que una pregunta generés un conflicte i servís per emergir el malestar del bàndol contrari. Vam acabar el primer projecte anunciant-ne el segon. Havien d’endevinar la identitat d’Angélica Dass.

E1 6è dia

La idea era despertar la curiositat per si descobrien alguna de les seves xerrades. Ho vaig aconseguir amb els alumnes assidus. Es van presentar amb ganes de començar el nou projecte. En canvi, el bàndol contrari es va encarregar de torpedinar l’activitat i la sessió. Va ser impossible gestionar la crisi al final de classe. A més, es va agreujar el fet que els enxampés al carrer organitzant una assemblea. Els reticents es van donar de baixa.  A partir de llavors, el curs va anar sobre rodes, però em sembla que l’incident ens va deixar un regust. Recordem les paraules de Brené Brown: “Vivim en un món vulnerable”. Vam mirar de convidar contactar la fotògrafa i vam mirar de fabricar el color de la nostra pell.

invitacio-angelica-dass-1

Made with Padlet

Es van implicar de valent amb el nou projecte. Els va fer gràcia entrevistar-se, però també els va suposar un repte. Serien capaços de respondre espontàniament i amb fluïdesa? Vam acordar les preguntes que havien previst. Ens vam organitzar per parelles  i vam gravar les entrevistes. Vaig tenir feinada a l’hora d’editar els vídeos. Vam servir el mateix plantejament que el documental: entrevista completa de l’alumne i muntatge per a cada una de les preguntes, que es van anant difonent per les xarxes.

I per últim ens vam embrancar a convertir l’aula  en un laboratori sonor. Ens vam encarregar de fer versions dels poemes de Bestiari. La creativitat dels alumnes és il·limitada. No només es van trencar les banyes a l’hora d’interpretar el poema sinó que els companys s’hi van afegir a l’hora de crear efectes sonors. Van mirar de utilitzar tot el que tenien al seu abastat. La dringadissa de claus a les potes de les cadires simulaven el so dels coberts als plats per a Pollastre o van musicar el brunzeig del mosquit amb la tonada de la sèrie La família Addams. Ens va costar desinhibir-nos com el que aconsegueix Laia Estruch en un dels seus tallers, però tampoc no ens vam acoquinar.

És ben curiós que fins ara no m’hagi atrevit a reflexionar sobre l’experiència. M’era dolorós —i reconec que no n’hi havia pas per tant— escriure-ho al seu moment. Em calia temps i l’efecte terapèutic de la xerrada de Brené Brown. I això que amb el grup hem prosseguit amb dos trimestres més amb projectes interessants: un de gamificat i un altre amb Art Thinking. La maleïda vulnerabilitat…

Pàgina següent »