Portafolis


IMG_20161010_115254

Projecte Mínim Viable

Mentre escoltava alguna de les confessions dels personatges de Human, la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand, vaig reconèixer per què em fascina escoltar els relats dels alumnes. Com sentencia Brené Brown, “les històries són dades amb ànima”.  Difuminen la distància entre alumne i docent. Vaig sortir del cine, barrinant com podríem replicar el projecte del fotògraf.

Ben aviat vaig imaginar el Projecte Mínim Viable. Hauria d’estar emmarcat amb una pregunta inicial i una de final.  Com que ens vam haver de traslladar a la Biblioteca per obres, el canvi d’espai va ser una bona excusa per idear la nostra aula. Vam prosseguir volent descobrir quin era el color de la nostra pell, com el projecte Humanae d’Angélica Dass. Considerava que podia ser un bon preàmbul per a les entrevistes. I, finalment, si ens quedava temps, podríem sumar-nos a l’Any Oliver.

Va ser difícil l’adaptació del grup, sobretot pels que mantenien una assistència bastant irregular. Això va ocasionar un conflicte a l’aula  i una bretxa entre el grup: els qui eren reticents a la meva metodologia i els qui els satisfeia o bé apostaven per una moció de confiança. Aquest bàndol es va anar  afermant  quan vam aconseguir el primer producte. Es van presentar quatre propostes d’aula bastant interessants. Sorprèn que amb mitja dotzena de sessions fossin capaços de traduir la metodologia en els espais. Si ens fixem en els quatre models tenen aspectes en comú: zones per treballar individualment i per a l’acció grupal, un racó d’oci, elements decoratius, etc.

Em va sobtar que una pregunta generés un conflicte i servís per emergir el malestar del bàndol contrari. Vam acabar el primer projecte anunciant-ne el segon. Havien d’endevinar la identitat d’Angélica Dass.

E1 6è dia

La idea era despertar la curiositat per si descobrien alguna de les seves xerrades. Ho vaig aconseguir amb els alumnes assidus. Es van presentar amb ganes de començar el nou projecte. En canvi, el bàndol contrari es va encarregar de torpedinar l’activitat i la sessió. Va ser impossible gestionar la crisi al final de classe. A més, es va agreujar el fet que els enxampés al carrer organitzant una assemblea. Els reticents es van donar de baixa.  A partir de llavors, el curs va anar sobre rodes, però em sembla que l’incident ens va deixar un regust. Recordem les paraules de Brené Brown: “Vivim en un món vulnerable”. Vam mirar de convidar contactar la fotògrafa i vam mirar de fabricar el color de la nostra pell.

invitacio-angelica-dass-1

Made with Padlet

Es van implicar de valent amb el nou projecte. Els va fer gràcia entrevistar-se, però també els va suposar un repte. Serien capaços de respondre espontàniament i amb fluïdesa? Vam acordar les preguntes que havien previst. Ens vam organitzar per parelles  i vam gravar les entrevistes. Vaig tenir feinada a l’hora d’editar els vídeos. Vam servir el mateix plantejament que el documental: entrevista completa de l’alumne i muntatge per a cada una de les preguntes, que es van anant difonent per les xarxes.

I per últim ens vam embrancar a convertir l’aula  en un laboratori sonor. Ens vam encarregar de fer versions dels poemes de Bestiari. La creativitat dels alumnes és il·limitada. No només es van trencar les banyes a l’hora d’interpretar el poema sinó que els companys s’hi van afegir a l’hora de crear efectes sonors. Van mirar de utilitzar tot el que tenien al seu abastat. La dringadissa de claus a les potes de les cadires simulaven el so dels coberts als plats per a Pollastre o van musicar el brunzeig del mosquit amb la tonada de la sèrie La família Addams. Ens va costar desinhibir-nos com el que aconsegueix Laia Estruch en un dels seus tallers, però tampoc no ens vam acoquinar.

És ben curiós que fins ara no m’hagi atrevit a reflexionar sobre l’experiència. M’era dolorós —i reconec que no n’hi havia pas per tant— escriure-ho al seu moment. Em calia temps i l’efecte terapèutic de la xerrada de Brené Brown. I això que amb el grup hem prosseguit amb dos trimestres més amb projectes interessants: un de gamificat i un altre amb Art Thinking. La maleïda vulnerabilitat…

Anuncis
dav

Espai cedit al Consorci per a la Normalització Lingüística

Quan et conviden de participar en algun esdeveniment, sempre esclata un conflicte dins meu. D’entrada, agraeixes que hagin pensat en tu; ara bé, m’entra un neguit perquè quan recordes l’encàrrec (“ens agradaria que ens expliquessis…”) sents una veueta que et qüestiona precisament aquest verb, explicar. M’he d’anar acostumant a confessar  que el que em ve de gust és artthinkejar. Així em vaig sentir quan em van convidar de col·laborar en la participació de la Casa a La Setmana del LLibre en Català.

Tenia clar que volia treballar el primer article d’Aurora Bertrana, Papeete moderna ( D‘Ací i d’Allà, n. 126, juny 1928, pàg. 189-190), però em va costar quina acció en podria plantejar. Primer, em va venir al cap que podíem celebrar una festa holi. Podria repartir guixos de color entre el públic i que cada persona el trinxés per fabricar la munició, després de llegir un fragment de l’article. Desestimada aquesta idea, la vaig transformar en un possible homenatge a Joan Brossa. Podíem recrear el poema visual dels tres porrons lligats. Continuàvem amb la pols dels guixos per omplir els porrons i veure quins colors aconseguíem. A la bassa.

Podia aprofitar l’avinentesa per experimentar algunes activitats que havia previst per al nou curs de C2. Mentre ajudava la Carme Bové a enllestir una altra acció (el mural per recrear les postals de la Institució de les Lletres Catalanes), em va donar la idea. Em comentava què podia fer d’uns plats de cartró. Li’n vaig demanar una vintena. Confeccionaríem un  ull de l’autora a partir de la impressió de cada lector.

Una endevinalla sobre l’ull en seria el detonant. Vaig obsequiar a cada assistent amb un llapis de color. Tot seguit, vaig repartir els cinc fragments de l’article. Aquí em vaig donar de la pífia. Havia previst només que interactués el públic assegut i vaig ignorar el que estava dret. Havien d’ordenar en grup els fragments cronològicament.  Com que em va fer por que ens passéssim del temps establert, els vaig demanar que triessin un text per llegir-lo en veu alta. Vaig repartir els plats perquè hi pintessin el que havien sentit mentre llegien o escoltaven l’article.

Vaig envejar no ser una folklòrica. No pas per dedicar als assistens: “Jo em dec al públic” sinó per tenir un bon pitram i disposar d’una bona regatera per deixar-hi el micròfon. Aquest estri em va atabalar bastant.  Em vaig ben oblidar de la posada en comú. Volia que forméssim un ull amb tots els plats i demanar-los per què al començament els havia plantejat una endevinalla sobre aquest òrgan.

Carota La Setmana

Pot semblar que m’agradi muntar saraus. Només pretenc dissenyar experiències d’aprenentatge, més que transmetre uns continguts.  Quins són els elements d’Art Thinking que vam desplegar en les dues accions? D’una banda, van fomentar el pensament divergent, demanant de recrear visualment un passatge literari o una cita,  (també el públic podia optar per adaptar la cita lingüísticament a partir de  sinònims, antònims, transformació de formes verbals, etc.). Els assistents es van convertir en creadors.  Ningú va mostrar cap reticència, sinó al contrari. Cadascú es va concentrar a l’hora de dibuixar i pintar el paisatge paradisíac. Com hem comentat més amunt,  vam introduir un element estrany perquè despertés la curiositat dels assistents, l’endevinalla. És un dels recursos de la pedagogia sexi.  Finalment, les dues accions eren un projecte col·laboratiu. Vam dur a terme una lectura col·laborativa de l’article. Cada component dels equips en tenia un fragment. Els diferents productes, el paisatge com la cita, s’elaboraven individualment però per emmarcar-los dins d’un altre grupal: l’ull de l’autora i el mural.

IMG_20160925_211708

Projecte Mínim Viable del curs

Tal com m’havia fixat, enguany l’eix del curs seria la commemoració del setè centenari de la mort de Ramon Llull.  Com va ocórrer en el curs passat, aprofito  la celebració literària com un pretext per desenvolupar un curs ludificat o gamificat. Ara, si he de sincer, no me’n surto. Més aviat el que hi desplego és actitud lúdica dels del començament del curs fins al darrer moment que m’ajudi a bastir una intel·ligència col·lectiva per enfrontar  reptes, tasques o projectes que em venen al cap. D’entrada, vaig triar el Llibre de les bèsties, però havia previst que si esgotàvem totes les propostes de la novel·la, recorreríem als aforismes del Llibre d’amic e amat.

20161108_131439 (1)

Carnívors i herbívors

20161117_124131

Explicant els episodi per escriure col·laborativament el resum

Calia animar els alumnes a la lectura del llibre. Per això, vaig crear una activitat d’anticipació. Vaig retallar set imatges, una per episodi, amb dues finalitats: la primera, formar els grups i repartir el capítol; la segona, anticipar-ne la possible trama. Vam aprofitar el kahoot creat pel CNL l’Heura per conèixer les dades biogràfiques més rellevants de l’autor.  Per fer la posada en comú de la lectura, vaig dividir els components de cada capítol en dos grups (animals caçadors / animals presa). Tenien dos reptes: explicar la trama del seu capítol i cadascú escriure la trama del capítol d’un company. Començàvem a aplicar  l’habilitat d’escoltar per escriure. Així, vam comptar amb dos resums. En vam triar un per anar-lo revisant i millorant, una excusa per posar en practicar els recursos de la cohesió textual. En aquesta ocasió, la revisió va anar a càrrec de parelles. Havien d’aconseguir travar el text. D’aquesta manera, vam recopilar nou propostes de resums. Entre tots van triar el que era més adequat per a la línia temporal. Vam aprofitar Twitter perquè els alumnes facilitessin una imatge del tema del seu capítol. Havien de servir per a la línia temporal. Ens va ocupar aquesta fase durant el primer trimestre.

20170223_132244

Resums del “Llibre de les bèsties”

Vam dedicar el segon trimestre per a la planificació del joc. Primer, vam acordar els possibles regnes. En vam limitar a tres: el CF Barcelona, les Corts espanyoles i el Parlament. També vam decidir el nombre de bèsties i quins animals havíem de buscar. Vam aprofitar Twitter perquè cada alumne informés quin reialme triava i difongués la proposta de bèsties.  Pensava que el projecte es podria concretar en una col·lecció de cromos. Pere Cornellà em va donar a conèixer de la plataforma Illustrum en una sessió de formació per al Seminari de Ludificació. Els alumnes es van entusiasmar amb la proposta ja que  ens exigia d’idear preguntes per obtenir els cromos. Vam tenir un goig sense alegria. Calia que adquiríssim un nivell alt per poder crear una col·lecció. Així doncs, Pere Cornellà em va suggerir que creéssim les cartes basant-nos en el joc Magic: the Gathering. 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Mentre esbrinàvem sobre aquest joc, es va incorporar al grup Anna Simon Montserrat, ja que va triar el nostre Centre per fer-hi les hores de pràctica. Experta en jocs, ens va orientar en aquesta fase. Va idear les instruccions, ens va ajudar a dissenyar les cartes de cada equip i fins i tot es va encarregar d’editar-les.  Finalment, vam esperar al final del curs per comprovar si funcionava el prototip del joc creat. Ens vam adonar que no tothom havia seguit els criteris que vam acordar a l’hora de crear les propietats per a cada bèstia, cosa que impossibilitava que algun equip pogués guanyar.

D’altra banda, altres projectes van complementar-lo. Durant el primer trimestre, els alumnes van acceptar la proposta de crear vídeos, similars als de la campanya estiuenca de TV3 (tres idees en 2 segons i un final de quatre segons), per als continguts gramaticals. Primer, vam triar els continguts que semblaven més interessants. Això va servir perquè cada alumne triés un contingut, i alhora forméssim equips. S’havien de convertir en grups d’experts. Vaig idear aquest procés. D’entrada, vaig plantejar una avaluació inicial  a cada  grup (primer, individualment; després consensuaven les respostes i per acabar en comprovaven la solució). En una segona sessió, els facilitava la teoria però seguint la tècnica cooperativa del trencaclosques. Tot el grup havia de compartir la informació per entendre el contingut. El practicaven. Van confeccionar un mapa conceptual. Finalment, van plantejar un titular. Aquesta rutina de pensament va facilitar a l’hora d’elaborar els guions dels vídeos. Per cloure la seqüència, en vam praticar una altra: abans / ara.

20170323_122611

Reflexionant sobre la literatura digital

En el segon trimestre, vam reprendre la competència d’escoltar per escriure. Aquesta vegada, el repte era escriure un article d’opinió  a partir d’una xerrada de Laura Borràs. Ho vam aprofitar per experimentar un parell de rutines de pensament. D’una banda, els alumnes es van haver de plantejar què hi veig, què en penso i què em pregunto mentre escoltaven l’exposició de Laura Borràs. Després van apuntar quins eren els possibles sectors que els podria afectar la literatura digital. Vam organitzar grups per a cada sector i van apuntar possibles arguments. Finalment, cada component va redactar un article d’opinió. Se’ls van llegir i en van triar. Tal com vam seguir amb els resums del Llibre de les bèsties, tots els alumnes en van triar un després de votar pels tres millors.

Com ja és habitual en les darreres edicions, els alumnes han de publicar una entrada  relatant els cinc millors moments del curs. Ha de servir com a pla d’acollida per als companys d’una nova edició del curs. I, per acabar, vam organitzar exposicions orals. Cada grup havia de preparar-se una xerrada. Calia que tots els components hi participessin. Per tant, normalment un s’encarregava de presentar el grup i l’ordre de la presentació. Un altre s’encarregava d’argumentar a favor del tema. Un tercer exposava els arguments en contra i el darrer concloïa la intervenció. Al final, la resta dels companys els valoraven.

Ara bé, un dels factors que va ajudar a cohesionar el grup va ser preveure un descans cerebral a cada jornada. Servia com a pausa. Afavoria que l’ambient distès es mantingués al llarg de la sessió. D’altra banda, vam desenvolupar unes altres activitats que enfortien la unió del grup. Vam votar qui podria ser el millor líder per al nostre regne. Els alumnes van presentar els candidats per Twitter. Com que va agradar tant vam repetir l’activitat en el segon trimestre. En aquest cas, va ser qui podia representar la guineu dels tres regnes que havíem acordat.  Vam confeccionar una llista de música per animar-nos o bé vam escollir quina era l’olor més representativa del curs. Així ja sé amb quines essències puc ambientar l’aula durant els dies de la prova. I van ser capaços de crear una haka abans de fer la prova (1r dia i 2n dia). També van fer una piulada amb una imatge que representés el que havia estat el curs per ells. Em va servir per crear-los cartes personalitzades. Es mereixien aquest petit homenatge, oi?

IMG_20170516_153128_903 (1)

-DAFO C21617

 

 

 

20170418_100852

Resultat de “Mapamundi”

Nicolás Paris em va enviar un missatge just el dia anterior de la darrera sessió. M’informava de nous projectes i de nous aprenentatges. Es justificava així: “L’art és l’excusa”. Em sembla la millor manera de sintetitzar l’experiència d’aquest trimestre i de definir l’Art Thinking: l’art com a pretext.

20170615_114220 (1)

Relatograma del curs

Aprofitàvem que s’exposava la seva obra Exercicis per sembrar llampecs perquè ens servís de referent del curs. Tal com pretén l’artista, l’aula s’havia de convertir en l’espai per desenvolupar-hi experiències d’aprenentatge que motivessin els alumnes a fer i a sentir. M’imaginava que al final de l’experiència el grup decidís quins productes podíem exposar perquè relatessin aquesta experiència. Com és habitual, el projecte es va anar transformant. Va servir d’eix temàtic per a la Cloenda dels cursos. A més, el grup es va encarregar de redactar les dades biogràfiques dels autors llegits que servirien per formar els diferents equips. Tampoc no els va resultar gens difícil acordar quin objecte podia representar-lo perquè inspirés a l’hora de planificar les activitats  per resoldre l’enigma.

20170615_193219

Els nostres clàssics, protagonistes de la Cloenda

D’entrada, quins pretextos vam dur a terme? De l’artista colombià vam adaptar la seva perfomance Mapamundi per confeccionar el relatograma del curs, tant de cada alumne com del grup. També vam aprofitar la seva proposta de plasmar els objectius del curs en forma de llavor. Era idònia com a preàmbul d’una plantada de clavells de moro.Vam provar de sembrar-ne, no només per transgredir l’espai de l’aula sinó per introduir un element que simbolitzava tant el decurs del trimestre com l’avaluació de l’aprenentatge, com la seva obra Petricor.  Així mateix, ens vam servir d’El mitjó d’Antoni Tàpies per plantejar un enigma, Sputnik de Joan Fontcuberta per elucubrar sobre el cosmonauta desaparegut, la poesia visual de Joan Brossa per fomentar el pensament divergent i poder així inventar nous usos dels objectes quotidians. A més, l’obra 67 bows de la videoartista Nira Pereg ens va il·lustrar d’una manera múltiple una escena del conte de Prudenci Bertrana, L’oca salvatge.

dav

rànquing dels cinc clàssics

D’altra banda, vam llegir contes d’autors catalans. Vam confegir-ne un rànquing. Al final de cada lectura, els alumnes  atorgaven d’un a cinc punts cada conte. També vam compondre un glossari. el vam formar a partir de les paraules que els alumnes els eren desconegudes. Primer, les apuntàvem a la pissarra i n’explicàvem el significat. Després, les repartíem i cada alumne s’encarregava d’escriure’n el significat. A més, les contes també ens van permetre elaborar diferents productes o perfomances: biografia d’objectes quotidians, a partir de la lectura de Raspall de Pere  Calders; elaborar un punt de llibre per identificar-nos amb el protagonista de Creu i ratlla de Víctor Català; recrear fotografies cèlebres i danses de la Mort , arran de la lectura de Tereseta-que-baixava-les-escales de Salvador Espriu; ubicar el poble on l’oca desafia els caçadors del conte, esmentant més amunt de Prudenci Bertrana; o tastar confitures amb pa de pessic per posar-nos en la pell de la protagonista del conte rodoredià El mirall.

Quant a l’expressió escrita, tinc la sensació que hem escrit poc, i això que no han parat d’escriure. Van elaborar les instruccions per sembrar en grup. A partir de les dues propostes, vaig crear uns qüestionaris de reflexió. Vaig intercanviar els textos. Cada grup revisava el text de l’altre i mirava de respondre els dubtes que els plantejava. Un cop els havien contestat, tornaven el text i el qüestionari al grup autor. En la posada en comú, un portaveu del grup revisor s’encarregava de proporcionar la solució.  Quant a les produccions textuals més individuals, com a editor m’encarregava de corregir. Alguna vegada comparaven les dues versions.

Quan vaig planificar el curs tenia por que els alumnes fossin reticents a algunes propostes. Era fruit de la meva inseguretat perquè ja els coneixia dels dos trimestres anteriors. Ja sabíem de quin peu calçàvem les dues bandes. Aquest neguit es va esvair només en la primera sessió. Es van implicar de valent a cada proposta. La reacció que observava quan els en presentava una era una rialla i una mirada entremaliada dels uns als altres. A més, amb aquest ambient de grup va ser molt fàcil introduir-hi els descansos cerebrals. Deixant de banda que aquestes activitats enfortien la cohesió, servien per estructurar els blocs de la sessió i continuaven animant els alumnes a estar predisposats a noves activitats.

20170509_111723 (1)

Jugant a Samsó, Dalila i lleó

En la darrera sessió del trimestre anterior, vam dur a terme l’activitat Nosaltres preguntem per tu. No vam tenir prou temps per fer la posada en comú. Un grup va plantejar una pregunta que em va sorprendre: “Si estava prou satisfet del grup”. Em va trasbalsar perquè em va recordar un conflicte que havíem viscut en el primer trimestre i que va crear una bretxa en el grup. No recordo què van contestar; penso que dubtaven — o bé una estratagema per descobrir la meva valoració del grup— ,i per la falta de temps no vaig poder complementar-la. Dubto si l’adjectiu satisfet és el més adequat. Diria que és orgullós. Com m’he de sentir si a cada curs m’han permès experimentar i han acceptat totes les propostes? Com m’he de sentir si presentes algun producte en un altre àmbit i causa admiració? Com m’he de sentir si et proposen de participar en un reportatge periodístic sobre Art Thinking, al costat de María Acaso i Clara Megías? Com m’he de sentir quan els alumnes t’ajuden a aprendre per progressar? Doncs, això, orgullosíssim.

IMG_20170513_132218_630

Reportatge d’Olga Vallejo al suplement “Criatures” del diari “Ara”

 

Anàlisi DAFO #i2cast16 (2).jpg

DAFO del curs #i2cast16

 

 

 

 

20170331_104014.jpg

Aquest trimestre havia previst que el grup es convertís un comando errorista per impedir que el maligne Dr. Mabuse se sortís amb la seva. I penso que el grup ho ha aconseguit.

 

El primer que he de destacar és la bona companyonia. Han estat ben avinguts al llarg de tot el trimestre. Això que hi van haver noves incorporacions. Penso que el pla d’acollida és fonamental. Els antics alumnes es van encarregar d’explicar els productes finals de l’anterior trimestre. D’altra banda, ha estat un plaer idear cada sessió i contemplar com transcorria plàcidament. Han valorat gairebé sempre cada sessió en verd. S’hi han implicat de valent i han acceptat sense protestar els reptes que els anava plantejant la Cúpula. A més, en el relatograma han apuntat continguts gramaticals, però també les tasques que els exigia creativitat.

Els va entusiasmar el moviment errorista. De fet, ha comportat que acceptéssim amb naturalitat els errors. De vegades, podia ser jo a l’hora de presentar-los alguna tasca en què m’equivoca i els podia impedir que resolguessin un enigma. “És clar, som erroristes”, ens confessàvem, somrèiem i miràvem d’esmenar la pífia. A més, es van anar picant a l’hora de pensar en una foto i un àlies per a la cèdula errorista. Les comunicacions de la Cúpula eren el pretext per treballar els models dels textos que havíem de treballar: la nota i la carta familiar.

Com hem dit, van proporcionar el material per completar la cèdula errorista que servia per al progrés de la missió. A més, com que cadascú es va encarregar de llegir un dels contes de Molta roba i poc sabó vam anar elaborant una presentació en què recollíem els elements narratius més significatius (tema, marc, narrador i protagonista), una sinopsi i una cita traduïda a un alfabet visual inventat. Vam acordar produir dos booktrailers i per acabar, van escriure una carta a la Cúpula valorant l’experiència de formar part d’un comando errorista.

Vam establir dos rituals que potser són un dels factors que van ajudar a travar una cohesió grupal: el relatograma i el lliurament dels emblemes. Cada dia recordaven amb què s’havien quedat de la sessió anterior i també la valoraven. Com que llegiríem uns contes en què la ciutat de Barcelona té una importància cabdal vaig idear de crear el relatograma com si fos un tauler de Monopoly. Una altra opció que tenia en ment era fer-lo sobre un plànol de l’Eixample.

Quant als emblemes, a mesura que assolien els reptes els atorgava un emblema. Vam decidir que la sintonia de la sèrie d’El equipo A ambientaria l’acte. Se sentien orgullosos de guanyar-los i també era un revulsiu per a qui no havia pogut complir alguna de les  tasques.

IMG_20170215_112626_373

He tingut l’oportunitat amb aquest grup de dur a termes les pràctiques que ens proposaven els artistes dins del programa educatiu del MACBA P2P. D’igual a igual. Gràcies a María Salgado, vam començar a jugar amb frases dels contes. Alguns alumnes els va agradar la proposta de jugar amb les categories gramaticals. Em vaig entusiasmar amb la idea de crear un alfabet visual que ens va plantejar Ignasi Aballí. Em va ajudar a buscar noves formes de comunicació de la Cúpula. A més, va ser una activitat cooperativa molt satisfactòria. Em va frenar la proposta molt interessant de Daniela Ortiz. Ja teníem coll avall que acabaríem el curs preparant uns booktrailer. Però hauria estat un bon recanvi recrear els contes en collages per plasmar el punt de vista de l’autora dels contes o bé del nostre com a lectors. De totes maneres, el taller amb l’artista em va servir per llegir amb uns altres ulls els poemes de Joana Raspall.  D’altra banda,  vaig aplicar el sistema de planes que vaig aprendre dels tallers amb Nicolás Paris, organitzats aquest cas per CaixaFòrum,  per repassar la morfologia verbal.

He de reconèixer que li he agafat afició a commemorar els anys d’autors que proposa la Institució de les Lletres Catalanes. Em feia gràcia treballar Montserrat Roig. Vaig adoptar el mateix que he aplicat en altres grups: la lectura cooperativa d’una obra. Suggereixes un tastet de l’autor. Si agrada, has encès una espurna. En canvi, si no agrada, tampoc no has enfarfegat el lector. Dubtava si els alumnes entendrien els contes  de Molta roba i poc sabó. Tot i que algú se’n queixava, els alumnes van participar a gust en totes les activitats. Una alumna va confessar que escriure la sinopsi l’havia ajudada a entendre el conte. Una altra alumna es va sorprendre que els companys haguessin triat el seu conte per elaborar el booktrailer per un comentari que havia escrit a l’hora de recomanar-ne la lectura.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ara bé, és un grup en què registrem una assistència irregular. Predomina una majoria de mares i  de persones aturades. Per tant,  les malalties dels fills o bé les entrevistes laborals o bé els períodes de proves ens són adversos.  Penso que per al proper curs hauré de plantejar lectura de contes d’una manera més tradicional.  Anirem llegint els contes tots plegats. És l’única pega que hi he trobat.

Anàlisi DAFO #i1cast16.jpg

20161223_195758.jpg

El dia 16 de desembre  vaig conduir la xerrada sobre Rossini, amb el títol Què té a veure Rossini amb Sant Esteve? Va sorgir arran del repte d’un participant en l’anterior xerrada. Em semblava que era el títol més idoni per  les festivitats que s’aproximaven. A més, el caneló i la pasta serien uns elements indispensables en la sessió: el primer,  material per a un relatograma; el segon, recompensa per a les juguesques.

20161216_194643

Vaig començar repartint als assistents un caneló ja que la majoria havien endevinat prèviament l’enigma del títol   Tot seguit, vaig comentar cinc aspectes imprescindibles del compositor de Pesaro: la seva rellevància com a autor operístic i admiració que havia despertat; cuina, dones i música com a síntesi del seu periple; el context històric en què va viure, un període revolucionari,  i la seva aportació al gènere líric.

Tal com vaig plantejar en l’anterior sessió, vaig començar convidant el públic amb una audiometria. Escoltarien fragments musicals. S’havien d’aixecar si els eren coneguts.A mesura que s’anaven aixecant els regalava fusilli. Havia previst que una imatge disruptiva encapçalés l’apartat de cada òpera que comentaríem.

La fotografia de Cavall de Troia de María Helguera anava com un anell al dit de la versió de l’obra de Beaumarchais. Vam mirar els vídeos de l’ària de Fígaro i el duet de la classe de música. Vaig aprofitar l’interludi de la tempesta per dur a terme un descans cerebral. És una activitat que la faig perquè es coneguin. Reparteixo a cadascú cinc postits. Hi han d’escriure cinc característiques seves. Quan senten la música, han de mirar d’enganxar-les a cinc persones diferents. Juguem a confondre identitats, com en les trames rossinianes.

La fotografia del final d’un certamen de bellesa ens servia per introduir-nos en el conte de la Ventafocs. Havia triat l’entrada del cor al començament en què anuncien la invitació al ball i l’ària del príncep al final del ball.També el vaig posar a prova la seva agudesa visual. S’havien de fixar amb quin objecte s’aferra el príncep. A causa de la censura, la protagonista ha de perdre un braçalet i no pas una sabata. Vés a saber si en vam ser víctimes perquè no es va projectar aquesta diapositiva en la presentació.

rossini

Ara venia el torn de les òperes turques i d’un altre descans cerebral. Vaig formar dos grups. Cada component del grup havia de representar mímicament que tenia mal de cap. Va servir per poder mirar el final del septet de l’acte I. Tot seguit, vam escoltar el passatge en què Isabella sedueix els tres personatges masculins. Recorda l’episodi de Tirant lo Blanc.Per acabar, vam mirar el començament d’ Il turco in Italia en què el poeta superarà la crisi creativa contemplant el que transcorre al seu voltant. Teatre dins del teatre.

Aquí en teniu la presentació:

la llista de vídeos i la galeria de fotografies, cortesia de la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements de Begues:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per cert, vaig aprofitar per anunciar la del juny: L’Espanya de Verdi;

the_departed_logo

“Si t’ho vols pensar…” Com t’ho has de rumiar si un amic compta amb tu per participar en la tercera de les taules d’experiències de l’Escola d’Estiu de l’Educació per a Pesones Adultes. A més, t’anomena una de les companyes amb qui compartiràs espai, l’Anna Tur. Et dóna carta blanca per presentar el que vulguis. Va ser l’autor d’una de les primeres felicitacions que vaig llegir per a la festa sorpresa dels cinquanta i que em va deixar catatònic més de dotze hores… D’altra banda, em feia molta gràcia coincidir amb l’Anna perquè ens vam conèixer en una xerrada de la María Acaso. Em va preguntar: “Jaume, tu, com fas les classes?” Era el moment de mostrar-li-ho.

IMG_20160626_174701

Vaig estar dubtant què podia explicar. Vaig optar d’utilitzar el repte de Ramón Besonías havia plantejat en el grup de Facebook: publicar un dibuix que representés el curs 2015-16. Així doncs, demanaria als assistents què volia que els expliqués. Retia un petit homenatge a la #gramàticaMàtrix de Josep Miquel Arroyo. Vaig repartir una còpia, en forma d’avió, per a cadascú, però les vaig deixar al terra, sota les cadires i de cap per avall. Les van haver de tirar-se-les. Rememoràvem el bombardeig poètic que van dur a terme “Els Viatgers” en la Cloenda.

Un cop vaig agrair la invitació, vaig confessar els meus dos darrers impactes pedagògics. Revisant la meva trajectòria professional, m’he vist com un terrorista de la zona de confort a l’aula. Considero que aquesta actitud és imprescindible a l’hora d’aprendre i és la que intento fomentar entre l’alumnat. Va arribar el moment de prendre la primera decisió: com volien que relatés l’experiència. La majoria va optar per la píndola disruptiva, ai, la vermella.  Ara bé, hauria d’haver previst una solució per satisfer la minoria que volia que relatés d’una manera més conservadora la pràctica. Així hauria exemplificat el desapoderament educatiu.

Per al relat de l’experiència havia adaptat l’activitat de les 10 pistes. Per parelles, havien d’esbrinar el significat de cada imatge. Jo només respondria afirmativament o negativament. Vaig pensar que d’aquesta manera la narració podia ser més distesa i que construíem el discurs entre tots plegats. Com amb els alumnes.

20160701_184212.jpg

Anna Tur i Maximiliano Alcañiz

20160701_185319

Joan Lluís Monjo

 

Pàgina següent »