Portafolis


20170418_100852

Resultat de “Mapamundi”

Nicolás Paris em va enviar un missatge just el dia anterior de la darrera sessió. M’informava de nous projectes i de nous aprenentatges. Es justificava així: “L’art és l’excusa”. Em sembla la millor manera de sintetitzar l’experiència d’aquest trimestre i de definir l’Art Thinking: l’art com a pretext.

20170615_114220 (1)

Relatograma del curs

Aprofitàvem que s’exposava la seva obra Exercicis per sembrar llampecs perquè ens servís de referent del curs. Tal com pretén l’artista, l’aula s’havia de convertir en l’espai per desenvolupar-hi experiències d’aprenentatge que motivessin els alumnes a fer i a sentir. M’imaginava que al final de l’experiència el grup decidís quins productes podíem exposar perquè relatessin aquesta experiència. Com és habitual, el projecte es va anar transformant. Va servir d’eix temàtic per a la Cloenda dels cursos. A més, el grup es va encarregar de redactar les dades biogràfiques dels autors llegits que servirien per formar els diferents equips. Tampoc no els va resultar gens difícil acordar quin objecte podia representar-lo perquè inspirés a l’hora de planificar les activitats  per resoldre l’enigma.

20170615_193219

Els nostres clàssics, protagonistes de la Cloenda

D’entrada, quins pretextos vam dur a terme? De l’artista colombià vam adaptar la seva perfomance Mapamundi per confeccionar el relatograma del curs, tant de cada alumne com del grup. També vam aprofitar la seva proposta de plasmar els objectius del curs en forma de llavor. Era idònia com a preàmbul d’una plantada de clavells de moro.Vam provar de sembrar-ne, no només per transgredir l’espai de l’aula sinó per introduir un element que simbolitzava tant el decurs del trimestre com l’avaluació de l’aprenentatge, com la seva obra Petricor.  Així mateix, ens vam servir d’El mitjó d’Antoni Tàpies per plantejar un enigma, Sputnik de Joan Fontcuberta per elucubrar sobre el cosmonauta desaparegut, la poesia visual de Joan Brossa per fomentar el pensament divergent i poder així inventar nous usos dels objectes quotidians. A més, l’obra 67 bows de la videoartista Nira Pereg ens va il·lustrar d’una manera múltiple una escena del conte de Prudenci Bertrana, L’oca salvatge.

dav

rànquing dels cinc clàssics

D’altra banda, vam llegir contes d’autors catalans. Vam confegir-ne un rànquing. Al final de cada lectura, els alumnes  atorgaven d’un a cinc punts cada conte. També vam compondre un glossari. el vam formar a partir de les paraules que els alumnes els eren desconegudes. Primer, les apuntàvem a la pissarra i n’explicàvem el significat. Després, les repartíem i cada alumne s’encarregava d’escriure’n el significat. A més, les contes també ens van permetre elaborar diferents productes o perfomances: biografia d’objectes quotidians, a partir de la lectura de Raspall de Pere  Calders; elaborar un punt de llibre per identificar-nos amb el protagonista de Creu i ratlla de Víctor Català; recrear fotografies cèlebres i danses de la Mort , arran de la lectura de Tereseta-que-baixava-les-escales de Salvador Espriu; ubicar el poble on l’oca desafia els caçadors del conte, esmentant més amunt de Prudenci Bertrana; o tastar confitures amb pa de pessic per posar-nos en la pell de la protagonista del conte rodoredià El mirall.

Quant a l’expressió escrita, tinc la sensació que hem escrit poc, i això que no han parat d’escriure. Van elaborar les instruccions per sembrar en grup. A partir de les dues propostes, vaig crear uns qüestionaris de reflexió. Vaig intercanviar els textos. Cada grup revisava el text de l’altre i mirava de respondre els dubtes que els plantejava. Un cop els havien contestat, tornaven el text i el qüestionari al grup autor. En la posada en comú, un portaveu del grup revisor s’encarregava de proporcionar la solució.  Quant a les produccions textuals més individuals, com a editor m’encarregava de corregir. Alguna vegada comparaven les dues versions.

Quan vaig planificar el curs tenia por que els alumnes fossin reticents a algunes propostes. Era fruit de la meva inseguretat perquè ja els coneixia dels dos trimestres anteriors. Ja sabíem de quin peu calçàvem les dues bandes. Aquest neguit es va esvair només en la primera sessió. Es van implicar de valent a cada proposta. La reacció que observava quan els en presentava una era una rialla i una mirada entremaliada dels uns als altres. A més, amb aquest ambient de grup va ser molt fàcil introduir-hi els descansos cerebrals. Deixant de banda que aquestes activitats enfortien la cohesió, servien per estructurar els blocs de la sessió i continuaven animant els alumnes a estar predisposats a noves activitats.

20170509_111723 (1)

Jugant a Samsó, Dalila i lleó

En la darrera sessió del trimestre anterior, vam dur a terme l’activitat Nosaltres preguntem per tu. No vam tenir prou temps per fer la posada en comú. Un grup va plantejar una pregunta que em va sorprendre: “Si estava prou satisfet del grup”. Em va trasbalsar perquè em va recordar un conflicte que havíem viscut en el primer trimestre i que va crear una bretxa en el grup. No recordo què van contestar; penso que dubtaven — o bé una estratagema per descobrir la meva valoració del grup— ,i per la falta de temps no vaig poder complementar-la. Dubto si l’adjectiu satisfet és el més adequat. Diria que és orgullós. Com m’he de sentir si a cada curs m’han permès experimentar i han acceptat totes les propostes? Com m’he de sentir si presentes algun producte en un altre àmbit i causa admiració? Com m’he de sentir si et proposen de participar en un reportatge periodístic sobre Art Thinking, al costat de María Acaso i Clara Megías? Com m’he de sentir quan els alumnes t’ajuden a aprendre per progressar? Doncs, això, orgullosíssim.

IMG_20170513_132218_630

Reportatge d’Olga Vallejo al suplement “Criatures” del diari “Ara”

 

Anàlisi DAFO #i2cast16 (2).jpg

DAFO del curs #i2cast16

 

 

 

 

20170331_104014.jpg

Aquest trimestre havia previst que el grup es convertís un comando errorista per impedir que el maligne Dr. Mabuse se sortís amb la seva. I penso que el grup ho ha aconseguit.

 

El primer que he de destacar és la bona companyonia. Han estat ben avinguts al llarg de tot el trimestre. Això que hi van haver noves incorporacions. Penso que el pla d’acollida és fonamental. Els antics alumnes es van encarregar d’explicar els productes finals de l’anterior trimestre. D’altra banda, ha estat un plaer idear cada sessió i contemplar com transcorria plàcidament. Han valorat gairebé sempre cada sessió en verd. S’hi han implicat de valent i han acceptat sense protestar els reptes que els anava plantejant la Cúpula. A més, en el relatograma han apuntat continguts gramaticals, però també les tasques que els exigia creativitat.

Els va entusiasmar el moviment errorista. De fet, ha comportat que acceptéssim amb naturalitat els errors. De vegades, podia ser jo a l’hora de presentar-los alguna tasca en què m’equivoca i els podia impedir que resolguessin un enigma. “És clar, som erroristes”, ens confessàvem, somrèiem i miràvem d’esmenar la pífia. A més, es van anar picant a l’hora de pensar en una foto i un àlies per a la cèdula errorista. Les comunicacions de la Cúpula eren el pretext per treballar els models dels textos que havíem de treballar: la nota i la carta familiar.

Com hem dit, van proporcionar el material per completar la cèdula errorista que servia per al progrés de la missió. A més, com que cadascú es va encarregar de llegir un dels contes de Molta roba i poc sabó vam anar elaborant una presentació en què recollíem els elements narratius més significatius (tema, marc, narrador i protagonista), una sinopsi i una cita traduïda a un alfabet visual inventat. Vam acordar produir dos booktrailers i per acabar, van escriure una carta a la Cúpula valorant l’experiència de formar part d’un comando errorista.

Vam establir dos rituals que potser són un dels factors que van ajudar a travar una cohesió grupal: el relatograma i el lliurament dels emblemes. Cada dia recordaven amb què s’havien quedat de la sessió anterior i també la valoraven. Com que llegiríem uns contes en què la ciutat de Barcelona té una importància cabdal vaig idear de crear el relatograma com si fos un tauler de Monopoly. Una altra opció que tenia en ment era fer-lo sobre un plànol de l’Eixample.

Quant als emblemes, a mesura que assolien els reptes els atorgava un emblema. Vam decidir que la sintonia de la sèrie d’El equipo A ambientaria l’acte. Se sentien orgullosos de guanyar-los i també era un revulsiu per a qui no havia pogut complir alguna de les  tasques.

IMG_20170215_112626_373

He tingut l’oportunitat amb aquest grup de dur a termes les pràctiques que ens proposaven els artistes dins del programa educatiu del MACBA P2P. D’igual a igual. Gràcies a María Salgado, vam començar a jugar amb frases dels contes. Alguns alumnes els va agradar la proposta de jugar amb les categories gramaticals. Em vaig entusiasmar amb la idea de crear un alfabet visual que ens va plantejar Ignasi Aballí. Em va ajudar a buscar noves formes de comunicació de la Cúpula. A més, va ser una activitat cooperativa molt satisfactòria. Em va frenar la proposta molt interessant de Daniela Ortiz. Ja teníem coll avall que acabaríem el curs preparant uns booktrailer. Però hauria estat un bon recanvi recrear els contes en collages per plasmar el punt de vista de l’autora dels contes o bé del nostre com a lectors. De totes maneres, el taller amb l’artista em va servir per llegir amb uns altres ulls els poemes de Joana Raspall.  D’altra banda,  vaig aplicar el sistema de planes que vaig aprendre dels tallers amb Nicolás Paris, organitzats aquest cas per CaixaFòrum,  per repassar la morfologia verbal.

He de reconèixer que li he agafat afició a commemorar els anys d’autors que proposa la Institució de les Lletres Catalanes. Em feia gràcia treballar Montserrat Roig. Vaig adoptar el mateix que he aplicat en altres grups: la lectura cooperativa d’una obra. Suggereixes un tastet de l’autor. Si agrada, has encès una espurna. En canvi, si no agrada, tampoc no has enfarfegat el lector. Dubtava si els alumnes entendrien els contes  de Molta roba i poc sabó. Tot i que algú se’n queixava, els alumnes van participar a gust en totes les activitats. Una alumna va confessar que escriure la sinopsi l’havia ajudada a entendre el conte. Una altra alumna es va sorprendre que els companys haguessin triat el seu conte per elaborar el booktrailer per un comentari que havia escrit a l’hora de recomanar-ne la lectura.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ara bé, és un grup en què registrem una assistència irregular. Predomina una majoria de mares i  de persones aturades. Per tant,  les malalties dels fills o bé les entrevistes laborals o bé els períodes de proves ens són adversos.  Penso que per al proper curs hauré de plantejar lectura de contes d’una manera més tradicional.  Anirem llegint els contes tots plegats. És l’única pega que hi he trobat.

Anàlisi DAFO #i1cast16.jpg

20161223_195758.jpg

El dia 16 de desembre  vaig conduir la xerrada sobre Rossini, amb el títol Què té a veure Rossini amb Sant Esteve? Va sorgir arran del repte d’un participant en l’anterior xerrada. Em semblava que era el títol més idoni per  les festivitats que s’aproximaven. A més, el caneló i la pasta serien uns elements indispensables en la sessió: el primer,  material per a un relatograma; el segon, recompensa per a les juguesques.

20161216_194643

Vaig començar repartint als assistents un caneló ja que la majoria havien endevinat prèviament l’enigma del títol   Tot seguit, vaig comentar cinc aspectes imprescindibles del compositor de Pesaro: la seva rellevància com a autor operístic i admiració que havia despertat; cuina, dones i música com a síntesi del seu periple; el context històric en què va viure, un període revolucionari,  i la seva aportació al gènere líric.

Tal com vaig plantejar en l’anterior sessió, vaig començar convidant el públic amb una audiometria. Escoltarien fragments musicals. S’havien d’aixecar si els eren coneguts.A mesura que s’anaven aixecant els regalava fusilli. Havia previst que una imatge disruptiva encapçalés l’apartat de cada òpera que comentaríem.

La fotografia de Cavall de Troia de María Helguera anava com un anell al dit de la versió de l’obra de Beaumarchais. Vam mirar els vídeos de l’ària de Fígaro i el duet de la classe de música. Vaig aprofitar l’interludi de la tempesta per dur a terme un descans cerebral. És una activitat que la faig perquè es coneguin. Reparteixo a cadascú cinc postits. Hi han d’escriure cinc característiques seves. Quan senten la música, han de mirar d’enganxar-les a cinc persones diferents. Juguem a confondre identitats, com en les trames rossinianes.

La fotografia del final d’un certamen de bellesa ens servia per introduir-nos en el conte de la Ventafocs. Havia triat l’entrada del cor al començament en què anuncien la invitació al ball i l’ària del príncep al final del ball.També el vaig posar a prova la seva agudesa visual. S’havien de fixar amb quin objecte s’aferra el príncep. A causa de la censura, la protagonista ha de perdre un braçalet i no pas una sabata. Vés a saber si en vam ser víctimes perquè no es va projectar aquesta diapositiva en la presentació.

rossini

Ara venia el torn de les òperes turques i d’un altre descans cerebral. Vaig formar dos grups. Cada component del grup havia de representar mímicament que tenia mal de cap. Va servir per poder mirar el final del septet de l’acte I. Tot seguit, vam escoltar el passatge en què Isabella sedueix els tres personatges masculins. Recorda l’episodi de Tirant lo Blanc.Per acabar, vam mirar el començament d’ Il turco in Italia en què el poeta superarà la crisi creativa contemplant el que transcorre al seu voltant. Teatre dins del teatre.

Aquí en teniu la presentació:

la llista de vídeos i la galeria de fotografies, cortesia de la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements de Begues:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per cert, vaig aprofitar per anunciar la del juny: L’Espanya de Verdi;

the_departed_logo

“Si t’ho vols pensar…” Com t’ho has de rumiar si un amic compta amb tu per participar en la tercera de les taules d’experiències de l’Escola d’Estiu de l’Educació per a Pesones Adultes. A més, t’anomena una de les companyes amb qui compartiràs espai, l’Anna Tur. Et dóna carta blanca per presentar el que vulguis. Va ser l’autor d’una de les primeres felicitacions que vaig llegir per a la festa sorpresa dels cinquanta i que em va deixar catatònic més de dotze hores… D’altra banda, em feia molta gràcia coincidir amb l’Anna perquè ens vam conèixer en una xerrada de la María Acaso. Em va preguntar: “Jaume, tu, com fas les classes?” Era el moment de mostrar-li-ho.

IMG_20160626_174701

Vaig estar dubtant què podia explicar. Vaig optar d’utilitzar el repte de Ramón Besonías havia plantejat en el grup de Facebook: publicar un dibuix que representés el curs 2015-16. Així doncs, demanaria als assistents què volia que els expliqués. Retia un petit homenatge a la #gramàticaMàtrix de Josep Miquel Arroyo. Vaig repartir una còpia, en forma d’avió, per a cadascú, però les vaig deixar al terra, sota les cadires i de cap per avall. Les van haver de tirar-se-les. Rememoràvem el bombardeig poètic que van dur a terme “Els Viatgers” en la Cloenda.

Un cop vaig agrair la invitació, vaig confessar els meus dos darrers impactes pedagògics. Revisant la meva trajectòria professional, m’he vist com un terrorista de la zona de confort a l’aula. Considero que aquesta actitud és imprescindible a l’hora d’aprendre i és la que intento fomentar entre l’alumnat. Va arribar el moment de prendre la primera decisió: com volien que relatés l’experiència. La majoria va optar per la píndola disruptiva, ai, la vermella.  Ara bé, hauria d’haver previst una solució per satisfer la minoria que volia que relatés d’una manera més conservadora la pràctica. Així hauria exemplificat el desapoderament educatiu.

Per al relat de l’experiència havia adaptat l’activitat de les 10 pistes. Per parelles, havien d’esbrinar el significat de cada imatge. Jo només respondria afirmativament o negativament. Vaig pensar que d’aquesta manera la narració podia ser més distesa i que construíem el discurs entre tots plegats. Com amb els alumnes.

20160701_184212.jpg

Anna Tur i Maximiliano Alcañiz

20160701_185319

Joan Lluís Monjo

 

man-921004_960_720

Des de diumenge  que a casa em pregunten que què em passa. Per no res m’enfilo per les parets. Dubten si és un pròdrom matiner de la síndrome postvacacional. No, és pel fet d’haver-me perdut el #betacamp, per segona vegada. Vaig estar a punt d’apuntar-m’hi, però em va fer por que a casa no es pensessin que això de fotre el camp durant tres dies a un sarau formatiu no fos una nova modalitat de: “Família, me’n vaig a buscar tabac!” Però llegint piulades, comentaris i cròniques encara m’han agrit més el caràcter. Ara entenc per què va difondre Sergi del Moral una cita de Gregori Luri —és sentir el nom d’aquest pensador i em vénen ganes de recitar sense parar poesia mística castellana mentre pujo de genolls a Montserrat. El bon home diferenciava entre pedagogia i pedagogisme. M’imagino que els seus articles o llibres poden ser titllats de pedagògics mentre que la rave educativa seria un exponent de pedagogisme,  tot i que em pregunto si el divulgador pedagògic aconsegueix la mateixa reacció amb les seves sorrudes reflexions. Només mirem  de proporcionar a l’alumnat experiències d’aprenentatge. Potser el més adequat seria escriure que volem acompanyar a l’alumnat a gaudir d’experiències emotives d’aprenentatge. Aquest va ser l’esperit de la sessió formativa que vaig conduir el 8 de juliol  per a l’equip de professors de l’escola Camp Joliu.

20160831_191603

D’entrada, tenia clar que havia de ser una proposta lúdica, més pràctica que teòrica. De totes maneres, em vaig deixar enxampar per la rapidesa amb què la vaig haver de preparar. Tenia clar que els proposaria a jugar a alguna cosa. Barrinant-hi, però, primer em va venir al cap jugar a un strippòquer. Com que és una escola cristiana, vaig adaptar la idea i si la unia amb una història? Així va néixer la trama, una mica quixotesca: la visita d’un fals inspector amb l’encàrrec de cercar centres innovadors —Palacín, Vallory i Mir, perdoneu la gosadia. I si tenia un aire de Mario Bros? (És tendència. Mireu com s’hi apuntat el primer ministre japonès en la cerimònia de la clausura olímpica!)

IMG-20160707-WA0003.jpg

El fals inspector de nou

Així doncs, la sessió es va convertir en l’intent de recuperar la meva identitat a partir de preguntes i de reptes. La partida, però , va començar més d’hora. Per anar fent temps em vaig emprovar la perruca i la gorra. Sona el mòbil. “Jaume, on ets?” “A casa” “Però si havíem quedat ara a les onze!” “No, havíem quedat a la tarda”.”Pots venir en mitja hora? És el que trigues de Begues a l’Arboç”. Recull-ho tot ràpidament. Però un assolellat dia d’estiu et pots trobar en una carretera comarcal amb una parella de ciclistes que et fan emergir tot el teu coneixement zen. A sobre, arribo amb el temps just i tinc el meu atac de divisme: “El lavabo?” Devien patir per la meva pròstata, però vaig mirar de canviar-me al més ràpid possible. Entro a la sala i cares d’estupefacció; l’esquena, que em regalima. Arrenco la presentació amb un acompanyament musical i tot va anar com una bassa d’oli. Un equip de professors implicadíssim.

20160707_131029.jpg

Definició per part dels professors què és un centre innovador

Per acabar, preguntaria al grup impulsor aquesta dèria per buscar masies on nostre senyor va perdre l’espardenya. Ja entenc que deu ser per afavorir l’aïllament creatiu i potenciar al màxim l’enginy col·lectiu. Jo us proposo que vingueu a Begues l’any que ve, a can Rigol. Ho tindria més fàcil per absentar-me. Sempre falta alguna cosa per anar a comprar o sempre et pots plantejar d’anar a fer una birra. Penseu-vos-ho.

IMG_20160721_153037

Vam arrencar el darrer tram d’una manera bastant disruptiva. Va ser una declaració de guerra  en contra de l’aprenentatge formal i  de l’avaluació certificadora —Hugo Pardo Kuklinsky, on et puc deixar el meu CV? Si més no, era mantenir a ratllar el pànic per la prova i el certificat i evitar que malmetés tot el que havíem aconseguit en els dos trimestres anteriors (1r i 2n trimestre) : la confiança en el grup per generar coneixement plegats, és a dir, aprendre els uns dels altres prescindint de continguts.  De totes maneres, ideant el Projecte Mínim Viable per desenvolupar en aquest tram de curs, vaig mirar que els objectius no es distanciessin gaire dels de la prova: presentar-se, escriure un article d’opinió, participar en un dietari, opinar sobre herois i cloure La vinya literària.

IMG_20160404_142901 (1)

Vam  començar amb una activitat lúdica com a detonant: el baròmetre. S’havien de posicionar segons si les seves expectatives eren aprendre llengua o bé aprovar un certificat. M’hauia d’haver quedat amb la imatge del resultat perquè alguns que van triar aprendre la llengua, després han mostrat el seu individualisme. Vaig organitzar un brindis, com el primer dia del segon curs d’Erin Gruwell. Tothom va oferir un parlament per agrair que havien aprovat. Això sí, per formular l’agraïment, havien de trepitjar un model de prova. Així vaig que tots participéssim en un ritual per desacralitzar la prova.

16 - 1

16 - 2

imatges cortesia d’Ana Chacón Gallardo

Vam aprofitar en la següent sessió de plantejar un parell de tasques que ens servissin d’avaluació inicial perquè els alumnes es fessin conscients del seu punt de partida. Van haver de participar en un procés de selecció per formar part de l’Escola d’Herois.  Havien de gravar un vídeo explicant perquè hi volien ingressar i quin poder tenien. Com passa sempre, alguns alumnes  avergonyits i d’altres ben desinhibits; els resultats, sorprenents. Una sessió esbojarrada, però veus cares somrients i de gaudi. D’altra banda, els vaig demanar  que escrivissin un text responent a la pregunta: Si eren herois per un trimestre? 

Havia previst que les heroïnes esdevinguessin les unitats didàctiques i que finalitzaríem cada unitat amb alguna perfomance homenatjant la personalitat estudiada i amb un joc, elaborat per companys del mateix grau, però del primer trimestre.No obstant això, el curs es va concretar en la lectura col·laborativa del llibre d’Anna Vives i Francesc Miralles. Vam llegir l’article de Saïd El Kadaoui Moussaoui. El món d’ahir. Aquest text model  va servir per conèixer què havia de millorar cadascú del seu  article d’opinió.  Van enllestir -ne una altra versió. La seqüència  va continuar amb la planificació d’un article d’opinió. Vaig seguir bastant el que havia treballat en el C2: tria del tema i justificació, planificar tesi i arguments, contrastar idees amb altres lectors… Finalment, cadascú va triar una de les heroïnes. Cada grup va haver de preparar un elevator pitch defensant el seu personatge. A partir de les intervencions, vam elegir la padrina del curs. El grup de Janine Shepherd va aconseguir que el seu personatge fos el més votat. També vam acordar que escriurien en grup un article d’opinió amb el títol La lliçó de… Havien de donar a conèixer a la resta d’alumnes del Servei la seva heroïna amb un apunt al blog. A més, vam escriure un missatge electrònic convidant el personatge i plantejant-li cinc possibles preguntes.

Quant a La vinya literària, calia concretar com el desenvolupàvem en aquest trimestre. Havien apuntat organitzar un tast i una perfomance. En principi, havíem reservat la darrera sessió abans de la prova per anar a celebrar un tast. No vam preveure que podia haver-hi companys que fossin abstemis, com va passar. Vaig patir una lumbàlgia inoportuna la setmana del tastet. Així que el vaig substituir amb la tria d’una desena de poemes quan vam tenir acordada quina seria la nostra participació en la cloenda d’enguany.

(vídeo cortesia del SLC de Castelldefels)

Tal com he comentat més amunt, vaig voler experimentar la performance com a recurs didàctic- A banda de les que hem anat detallant, vam  provar el #ritualImelda, inspirat per Jordi Ferreiro. Cadascú havia d’esquinçar el full de la prova model escriure-hi com foragitaria la prova. Havia de plegar ben petit i dur-lo una setmana a sobre. Per reviure tot el que ens havia impactat del llibre Si creus en mi, et sorprendré, cada alumne va haver d’escriure una paraula sense veure-hi i seguint el traç que li marcava una altra persona a l’esquena. Vam aprofitar el Dia Mundial del Joc per repassar amb els jocs dels companys i com que vam constituir  els grups per acomplir les tasques finals, vam confeccionar una estructura amb les varetes que van guanyar el trimestre anterior.

IMG_20160408_200031

13735558_1794075537504028_7025163220055582470_o

13423857_1778476192397296_2610381842794385363_n

Vam acordar que cada dia recordaríem la sessió anterior redactant-ne l’acta, només en 21 paraules. Primer, l’escrivien individualment i després la posaven en comú en petits grups. L’atzar, però, era l’encarregat de designar l’acta publicada.

Hi havia encara alguns alumnes que els sobtaven les performances. S’esperaven un model més tradicional d’ensenyament, tot i que sabien reconèixer la intenció de l’acció (experimentar aprenentatge) s’esperaven l’assoliment d’uns continguts o bé que els transmetés aquesta obligació. És l’eterna disputa entre aprenentatges formal i informal. A més, l’amenaça de l’examen no ajudava a trencar prejudicis. Per tant, finalitzo l’experiència satisfet dels resultats, però amb certa frustració. Tinc la sensació que no he sabut ajudar a tot el grup.

Anàlisi DAFO S31516

Si voleu saber-ne més, cliqueu aquí.

2015-07-30 13.55.51

IMG_20160714_000050

Divendres vaig oferir una xerrada per a la Xarxa d’Intercanvi de Begues, arran que el nostre municipi va participar en la campanya Liceu a la fresca, projecció a l’aire lliure de l’emissió  en diferit de l’útima representació de La bohème de Giacomo Puccini. Com que fa dos anys ja en vaig fer una, em van suggerir que en plantegés una altra. Així que vaig  proposar d’analitzar quatre protagonistes puccinianes.

 

D’entrada, vaig presentar el compositor com un possible accés per a qui es vulgui aficionar a l’òpera. És un autor molt popular. N’havia preparat unes mostres per comprovar-ho més endavant. Ara, els vaig advertir que com  en qualsevol autopista catalana exigia un peatge. Vaig repartir mocadors kleenex.La majoria de les obres giraven al voltant de l’amor, però tràgic. Com va avançar Carolina Rosich moments previs a La bohème, les seves obres tenen un desenllaç tràgic. Puccini és el president de la lliga antispòiler.

IMG_20160715_203557

Vaig plantejar el primer enigma de la tarda. Què hi tenia veure Marilyn Monroe i Tina Turner amb la nostra xerrada? Les respostes van ser prou enginyoses: les protagonistes eren ingènues, com l’actriu,  o bé de caràcter o patidores, com la cantant. Els vaig animar a treure’n l’entrellat al final de la xerrada.I vam prosseguir amb el test de cultura popular pucciniana. Havia previst visionar quatre fragments famosos, però la tecnologia em va fer una mala passada. Només vam poder escoltar l’ària O mio babbino caro mentre contemplàvem escenes de la pel·lícula Una habitació amb vista.

Tot seguit vaig apuntar alguns tòpics que són recurrents. En primer lloc, sempre hi ha personatges que són fidels, malgrat les vicissituds que pateix la protagonista. Per exemple, Suzuki a Madama Butterfly o Liù a Turandot o bé tota la colla de bohemis que es desviuen per salvar la moribunda Mimí. La majoria de les trames giren al voltant d’un engany o d’un ardit de què en seran víctimes. Manon Lescaut enganya Geront, tal com es deslliura Mussetta del seu protector. Tosca i Mario seran abocats al pla maquiavèlic de Scarpia. Turandot haurà d’entomar, sí o sí, el repte de Calaf. Fins i tot Mimí descobrirà d’esquitllentes que Rodolfo li oculta la malaltia. Puccini va recórrer a la contraposició com un recurs musical per accentuar la tragèdia, també a l’hora de perfilar els personatges. Liù és l’esclava abnegada i amorosa mentre que Turandot per culpa de la por que no es repeteixi l’engany a la seva avantpassada es nega a saber què és aquesta emoció. Scarpia és un pervers depravat mentre que Mario Cavaradossi és un pintor romàntic que lluita per un valors.Finalment, les òperes puccinianes són desmesurades: l’orquestració, el sentimentalisme…

Podem considerar l’autor de femenista? En absolut, però sí que ens pot recordar el punt de vista de cineastes com Pedro Almodóvar o George Cukor en què perfilen molt més les protagonistes que no pas els personatges masculins. Observarem en aquestes protagonistes una autèntica transformació: la candidesa inicial esdevindrà en  un magistral patetisme.

Volia que comprovéssim com aquestes línies es reflectien a Manon Lescaut. Havia triat tres extractes perquè notessin l’evolució de la cortesana: el duet del primer acte, típic en totes les quatre obres.Recorda molt el duet de La bohème. Només vam poder escoltar l’ària de l’acte final: Sola, perduta, abbandonata. Tots, el cor en un puny.

Amb la gracieta de l’enigma inicial, em vaig saltar l’odre cronològic de creació  de les òperes. Ara era el torn de Madama Butterfly. Vam poder escoltar només dos del trio de fragments seleccionats: Un bel dì vedremo i Con onor muore. Com que vaig acusar Puccini de sàdic emocional, vaig ordir una tècnica per alleugerir-nos del pes emocional que ens crea l’autor italià. Vaig recordar com la dinya Mimí: just en el moment que es gira Rodolfo. Un altre exemple, quan Cio-Cio San canta que un dia tornarà el seu home. Tothom sap que trigarà a venir i que si arriba aquest dia serà funest per a la protagonista, excepte ella. A més, quina paradoxa!! Dos casos de maltractament narratiu  en què l’home substitueix la identitat de  la víctima per animals alats, símbol de llibertat. En aquest cas, les papallones; a La plaça del Diamant, els coloms. Així doncs, vaig repartir candeles en forma de papallones i unes agulles de cap. Vaig demanar a l’audiència que anés clavant l’agulla a l’espelma cada vegada que notés una emoció punyent mentre escoltàvem cantar Victòria dels Àngels.

IMG_20160715_203521

Ara era el torn de Tosca. Em va doldre perdre`ns el Te Deum. L’havia seleccionat com exemple de combinació d’erotisme i religió. Escoltes aquest passatge i se t’encén la sang. Quasimodo i Josafat es queden curts davant el desig del malvat Scarpia. Vam poder contemplar l’expressió facial de Maria Callas entonant Vissi d’arte, vissi d’amore. Va ser incapaç de visionar el final d’aquesta obra, quan Tosca descobreix l’última barrabassada de Scarpia. L’afusellament ha estat real i no pas fictici com li havia fet creure el sàtrapa.

Finalment, m’hauria agradat que escoltessin Montserrat Caballé interpretant Liù, per poder comparar-la encarnant la gèlida princesa. Malgrat que sigui un personatge secundari, em sembla que l’esclava guanya per golejada. Té els fragments més emotius i aconsegueix que el public tingui tírria a Turandot. És una histèrica, com Salomé. Per cert, Calaf és un maritxul·lo, com el qualificaria Bel OlidNomés viu entestat a aconseguir la preuada princesa, sense tenir en compte les conseqüències del seu desafiament: tortura i mort de Liù, el pare sense pigall i tot el poble de Pequín escagarrinat.

Abans de cloure l’acte, vaig repartir els quatre títols per la sala i els vaig deixar una túpper amb vuit fotografies retallades. Les havien d’unir i relacionar-les amb les obres de Puccini. Vaig triar quatre escenes de les pel·lícules Allò que el vent s’endugué, Històries de Filadèlfia, Belle de Jour i La ciociara i quatre personatges públics: la reina Letizia, Jorge Fernández Díaz, Isabel Preyler i Elvira Fernández Balboa. Sabríeu com relacionar-los?

https://www.facebook.com/plugins/post.php?href=https%3A%2F%2Fwww.facebook.com%2Fxarxaintercanvi.begues%2Fposts%2F662972100525857&width=500

Pàgina següent »