No n’hi ha prou…

De hotblack, extreta d’http://www.morguefile.com/archive/display/807269

Dimarts Francesco Tonucci va  pronunciar una conferència de mitja hora, organitzada pel Museu Blau, titulada Apuntes para una educación para todos, justa y democrática. En vaig sortir bastant avorrit i decebut.  Vaig entendre algunes de les objeccions  d’Elizabeth Ellsworth pel que fa a  la pedagogia crítica.

Tonucci va començar la seva dissertació qüestionant si la ciutat és un espai per a pocs o bé per a tothom. En va recordar el naixement. Trenca l’estructura del castell. Sorgeix del burg pobre que viu als afores (raval). Les ciutats s’originen al voltant d’una a plaça, el lloc d’intercanvi i de supervivència. Ara bé, despareix aquest espai democràtic amb les reconstruccions, arran de les guerres. Es redifeneixen segons el seu objectiu. Ho exemplifica amb les ciutats italianes. Es basteixen per a l’home treballador. Exclou els altres. Si els seveis urbans s’adrecen als altres, sempre és per facilitar que l’home pugui treballar. És aquest el motiu que les jornada escolar sigui tan extensa com la dels obrers (la industralització de l’educació de Ken Robinson).

Va evocar l’escola de la seva infantesa on a mesura que anaves ascendint graus anaves perdent companys. A més, els alumnes que continuaven reunien el mateix perfil.  Comptaven amb una família que disposava d’una biblioteca a casa seva. Rebien educació musical, se’ls llegia contes abans d’anar a dormir, etc. Aquesta famílies concebien l’escola com un complement de la formació de la seva prole, destinada a liderar la societat. El 1963 es pateix una revolució cultural: la universalització de l’educació. Ara bé,  hi va mancar una reflexió. Aquesta és una de les causes del fracàs educatiu. Es manté el paradigma d’una escola elitista. Imposa una cultura reduïda. La finalitat de l’educació és robar, és a dir, seleccionar els millors.

Per tant, va argumentar com hauria de ser una escola democràtica:

• Ha de promoure una base cultural similar per a tothom. L’escola pública ha de ser la millor per als últims —vet aquí el que critica la professora nord-americana, aquest paternalisme! i de cop em va venir al cap una frase de María Acaso: “no n’hi ha prou amb voler ser democràtics, cal ser-ne“—;
• A més, ha de fomentar les classes silencioses —Don Finkel—. Va recórrer a la metàfora que cal deixar buidar les butxaques dels infants, una acció prohibida en el seu temps. Aposta per l’aprenentatge experiencial . Va recordar el poema de Loris Malaguzzi, ideòleg de l’escoles de Reggio Emilia, en què enumera el centenar d’aprenentatges dels infants, però que l’escola els en birla noranta-nou.
• Si el món laboral és per als millors, cal fomentar el talent dels infants i el desenvolupament de la diversitat de llenguatges. Aquí es on pren importància el museu. L’escola ha d’estar vinculada amb l’exterior.

Va concloure preguntant a qui pertany una alzina: als botànics, a la parella enamorada, als ocells. Tothom en podia fer ús, com l’educació. Bonica metàfora!

En el petit col·loqui que es va produir, va destacar que els països mediterranis destacaven que els pares impedien l’autonomia dels infants. Era molt baix l’índex de nens que acudien al centre escolar sols. Ho va comparar amb el percetatge molt superior dels països nòrdics. Quina contradicció! On disposem de millors condicions climàtiques, privem els infants de gaudir-les. Va analitzar que a Itàlia la por ha servit com a arma de consens polític i que els mitjans de comunicació l’han fomentada amb les constants informacions tremendistes (sobretot de denúncia de casos de pedofília).

Una conferència interessant, però amb algunes contradiccions tant de contingut com de forma. D’entrada, com puc defensar una escola democràtica si ja diferencio entre alumnat bo i dolent, encara que la meva mirada vagi cap al darrer grup? Si aposto per un model just, ha de ser inclusiu. Si adrecem els esforços en un sentit, els altres en queden exclosos, Si vull fomentar el talent, també n’hi haurà d’interessat i un altre de banal? Si hem d’atendre la diversitat no ha de ser des d’un únic model (persona culta, de classe mitjana alta, amb poder adquisitiu, amb accés a totes les novetats tecnològiques, etc.) —la direccionalitat, advertida per les autores esmentades. Si aposto per un aprenentatge experiencial —al matí Juan Domingo  Farnós difonia una entrevista amb aquest titular—, l’exemplifico si llegeixo el meu discurs arrecerat darrera de la taula?

Potser pateixo d’un excés de rEDUvolutionitis. No demano que el pedagog italìà hagués vingut acompanyat de la Fura dels Baus per il·lustrar la seva explicació, però per una persona que confessa que s’expressa molt millor dibuixant que no pas escrivint, per què no es va ajudar de les seves il·lustracions? Què hauria aconseguit si al final hagués projectat al seu darrere la imatge d’una alzina? Com afirma María Acaso, no n’hi ha prou d’anar de democràtic, sinó que se n’ha d’exercir.

 

Hallo, Mr. Schank!

De moto browniano, extreta d’http://www.flickr.com/photos/61376332@N00/123322583

2a sessió amb l’S2

Avui s’han incorporat mitja dotzena d’alumnes més. L’altre dia només en van ser deu.  Aprofito l’excusa que m’havia imposat com a secretari perquè em recordin què vam treballar en la sessió anterior. Alguns somriures, sorneguers, es dibuixen a la cara: ” Et penses que ens ho empassem?” Anem evocant els objectius treballats. Esmenten Roger Schank. Algú dels nous en demana informació.  Em ve com manà caigut del cel. Els exposo el primer neguit. Roger Schank estaria d’acord com vam negociar els objectius del curs? Alguns ja responen. Miro de mantenir la calma. És l’ocasió perquè agrupi assistents i campaners. Finalment, la conclusió és que sí; no m’han convençut.  

Si no volien caldo, nova tassa. Els demano com s’estimen treballar els projectes: un igual per a tots i progressiu o bé per interessos del grup. S’esveren. Algú vol liderar la discussió. És innegociable perquè el professor és l’autoritat, em ve a dir. El repto que ho comprovem. Per tant, ho debaten en petits grups. Debaten avantatges i incovenients. S’estimem més un programa més conservador que no pas més innovador. Per por. Em van picar la cresta. Potser s’ho pensaven. Els en tenia una de preparada.

Vam aprofitar els grups perquè planifiquessin un projecte. L’activitat va ser molt interessant. En deu minuts van emergir els continguts de la unitat. Vam fer la posada en comú. El formador va fer una observació.  Havia aconseguit crear un petit parlament. Va assimilar cada grup a una força política. El vaig haver de corregir. Va qualificar el meu grup de fans com a ERC.  Li vaig dir que més aviat cupejaven. Em van agradar les propostes que van sorgir: un consells per ser un bon líder -ehem!, missatge subliminal (?)–, una recepta de cuina, uns consells per anar a la platja, les instruccions per muntar un moble –IKEA ha fet molt de mal en aquest món!

Recordava el capítoll de Don Finkel sobre poder i autoritat. En una discussió, em van ignorar. Va ser quan vaig confessar que m’agradaria quedar amb l’americà per fer una cervesa i preguntar-li què fas quan t’ignoren.

De la incertesa inicial van acabar engrescats pel projecte.

 

30 minuts

Miro de posar en pràctica  el mètode R5, creat per la Dra. Àngels Domingo i Roget, per analitzar la darrera reunió de treball amb l’equip. Malgrat que es van produir alguns conflictes, en vaig sortir bastant satisfet pel que vaig observar i per les conclusions de què es poden extreure.

Reunió de coordinació amb tota l’Àrea d’Ensenyament del CNL Eramprunyà, de 10 a 13h amb dos objectius:

• debatre què entenem per negociar?
• valorar com pensem negociar 20 punts en els grups?

Com és habitual, em va costar arrencar la reunió  per culpa de l’ordinador. És lent i costa d’accedir als documents. Se solidaritza amb el meu estat de nervis. Quan, per fi,  vaig aconseguir a accedir als documents, em vaig adonar que m’havia equivocat de compte. En fi, per no retardar més, vaig mirar de començar la reunió recordant la presentació.  Em suposa temps, però m’ajuda a seguir un ordre i no despistar-me.

Compto que vaig crear certa expectació i alarmisme. Una companya em devia voler ajudar. Va començar a plantejar algun dubte, amb un cert esverament. Vaig respondre que encara no teníem constància del problema en qüestió. Per tant, n’hauríem de fer seguiment i valorar-lo al final del trimestre. Vaig voler prosseguir la reunió, però aquesta companyava protestar per la metodologia. Vaig voler mantenir la calma, però vaig fallar en l’intent.  L’ambient es va anar crispant. Vaig recordar a aquesta companya que  en la darrera sessió, que la van valorar tan positivament, havíem acordat parlar del tema. Al final, vaig decidir continuar la sessió, tal com l’havia prevista. Havíem de definir el terme de negociar , primer individualment, després en parelles i finalment en petit grup. Vaig advertir que  si algú no hi veia necessitat, doncs que no ho fes. Després em vaig adonar del proper problema. Havien de contrastar per parelles el que havien apuntat.  Finalment, vam fer la posada en comú i vam poder elaborar el mapa.

Un altre company es va queixar que el mapa no reflectia el que havia pensat cadascú. Nou intent de boicot? Em vaig sentir qüestionat. Vaig recordar les normes de funcionament de l’equip: la d’assumir els acords presos. També em preguntava com és que ara miren de rebentar la sessió components de l’equip de treball que exigien que el projecte fos assumit per tot el Centre i, per tant, exigien que tota l’Àrea participés en les reunions.

Finalment, no vaig ser capaç que assolíssim l’objectiu de la sessió: exposar com cadascú debatria els 20 punts amb els seus grups.  Em semblava que alguns no ho duien preparat i ens vam allargar en l’exposició de la negociació.  De totes maneres, vam pactat de debatre en petits grups com es faria la negociació.

La primera conclusió a què vaig arribar després de la reunió: em va falta mitja hora, que la vaig perdere per un inconvenient domèstic. Em va faltar temps per posar a punt l’aula i per repassar l’últim capítol del llibre de Alejandro Ambrad Chalela La estrategia del delfín. Anava refiat que ningú em sortiria amb cap estirabot i encara notava el bon regust de la darrera sessió. Ai las…

En el primer conflicte, em  va saber greu que em qüestionés algú que havia assistit en la darrera sessió. També em vaig enfadar perquè observava que tornàvem a l’actitud de les capelletes. No tenim assumit que som un equip. Per tant, tenim un objectiu comú per assolir. Com ho vaig comprovar? Doncs, per exemple, quan em van acusar que el mapa no recollia les diferències. Em va semblar que interpretava això: Venim a complir. És una falàcia això de la comunitat d’aprenentatge, perquè jo he de fer les classes com puc o bé que em ve a ensenyar aquest pallús? Ara bé, em vaig sorprendre, un cop consensuat el mapa, que cadascú havia de fer el procés invers: del mapa amb què es quedava.  Vaig experimentar el cicle reflexiu.

Algunes falses creences que no sé si vaig arribar a rebatre del tot:

• el contingut de les negociacions depèn del nivell de l’alumnat
• l’alumnat només vol aprendre gramàtica
• les metodologies inclusives només són vàlides per a primària o secundària

Volia treballar la negociació perquè cal que l’alumnat s’impliqui en el seu procés d’aprenentatge si volem que sigui autònom. Vaig veure que les reticències que mostraven alguns companys és la mateixa actitud que copsarem a l’aula. Hauríem de llegir les reflexions de Donald Finkel sobre poder i autoritat.

Vaig insistir que la finalitat de la negociació complementava el que volíem aconseguir amb l’avaluació reguladora: la motivació de l’alumne.

Al final, resolent el conflicte inicial, la companya es va adonar, amb un parell d’observacions, que mantenia una actitud adversa per treballar col·legiadament. Un company va valorar taqmbé que amb aquestes reunions l’ajudava a obrir-se de mires.

He notat que quan les sessions són més expositives, creo més desconcert. En canvi, quan discuteixen en petit grup, m’avorreixo però són més satisfactòries. A més, he descobert que el secret és la negociació d’uns criteris per valorar com a bona pràctica alguna mostra. Això els agrada.

Per acabar, quan m’hagi  d’enfrontar amb algun intent de boicot de la reunió, hauré de calmar-me, distanciar-me’n i esbrinar per què ho diu, comprovar que entenc la formulació i buscar una solució entre tots plegats.

 

Lo puto Txaumell…

Disculpeu el títol de l’entrada, però em sembla que era el que expressava cadascuna de la cara de les persones que van assistir a la sessió de presentació. Així doncs, aquesta entrada pretén relatar l’estrena del tercer trimestre dels cursos a distància.

Estava cofoi perquè havia aconseguit enfilar el tercer trimestre.  Volia i dolia. M’amoïnava que la nova proposta no satisfés prou l’alumnat i el cansés de tantes novetats. Ara bé, un cop previstes les tasques i bastida la primera unitat, em va fer certa patxoca tot el projecte. Mentre preparo aquest text, ja he comprovat algunes reaccions positives.

He optat en aquesta ocasió per adaptar una recerca del tresor. Entusiasmat pel mètode, ja em vaig deixar arrossegar per la intuïció. Miro de ser més ordenat, però l’ortodòxia em causa al·lèrgia. D’aquesta metodologia, m’agrada que la formulació d’una pregunta desencadeni el pla i que  a través de diverses tasques o activitats –la meva intel·ligència acadèmica és supina!– l’alumnat pugui resoldre la incògnita. Ara bé, em desagrada el recurs que es fa servir per valorar els resultats: la rúbrica. Reconec que es deu a un prejudici meu, però quan ensumo tuf d’avaluació sumativa –la de tota la vida, vaja!– ja m’entren tots els mals. És clar, cal determinar si s’assoleix la fita. Aquesta eina em sembla pràctica i efectiva. Però  m’atrau més qualsevol recurs que proposi una reflexió que no pas dictamini si ha acomplert o no. Potser el que em perd més és el procés que no pas el resultat –en prenc nota!–. Espero que m’acceptin en un curs i em pugui mirar d’una altra manera aquest material avaluatiu.

Tornant a la recerca o cacera, la finalitat de la pregunta és de trobar un nexe entre els poetes Salvador Iborra i Josep Palau i Fabre. Com ha piulat Sergi Borges, tan lluny i tan a prop.

L’endemà d’haver arrencar el curs, tenia prevista la sessió de presentació. No obstant això, ja els havia fet conèixer el bloc i l’entrada explicant aquesta modalitat d’aprenentatge, elaborada entre tots els alumnes al llarg del primer trimestre. També els havia suggerit que s’anessin donant d’alta de Twitter i que havíem previst un passallibres virtual. Abans que m’hagués posat a repassar la sessió ja vaig haver d’atendre una trucada bastant alarmant d’ una nova alumna. Arran de la conversa , vaig veure urgent que calia preparar millor la reunió. Vaig idear una presentació.

 

Sessió depresentació 27 03 2012

View more PowerPoint from Jaume Sans Vellvehí

Ara bé, la sessió va ser molt accidentada: se’ns penjava constantment Internet. Entre tots vam improvisar un pla B: roda de premsa, tot i que més aviat es va convertir en una final de gran slam entre el tutor i, com a contrincant, les quatres assistents. Quin partit més ajustat!

Conclusions

• Vaig constatar que les havia ofegada amb un excés d’informació. Calia haver-los ajudat a saber processar-la.
• Els adults senten terror pel que fa a la competència digital per dos motius: d’una banda, ens espanta tots els processos de donar-se d’alta i aprendre a funcionar una aplicació o un recurs, per molt intuïtiu i simplificat que sigui; de l’altra, haver d’aprendre superant reptes doncs no entra en l’oferta formativa: prou obstacles hem de vèncer cada dia de la nostra vida.
• Mentre em dirigia de tornada, Don Finkel m’anava xiuxiuejant: “Només has parlat tu! Només has sabut preparar un discurs narratiu”. Vull anar d’innovador i caic en el parany tradicional. Hauria d’haver demanat quins objectius volien resoldre i debatre com els podíem assolir. A més, la pregunta  que ve la majoria en una sessió de presentació és “com m’hi poso?”. Per tant, la informació hauria de ser la  imprescindible perquè puguin començar a descobrir la seva manera d”aprendre a distància.

Falten poc dies perquè pugui valorar les primeres tasques i fem pública la unitat 2, centrada en les rutes i les ressenyes literàries. Poca broma.