IMG_20170316_161500.jpgMaría Acaso Prometo no repetir dos veces la misma unidad, organtizat per Educatio. Va idear la sessió perquè els assistents visquéssim cinc experiències que ajudarien a reflexionar al voltant de les cinc paradoxes pedagògiques que apunta en el seu llibre rEDUvolution. Així, demostra  com ha aplicat la cita d’Alejandro Piscitelli que tant la va impactar.

Arquitectura experiencies

cortesia de María Acaso

Tan bon punt arribàvem a acreditar-nos,  rebíem una samarreta i ens feien esperar fora de l’aula. Anàvem comprovant que cadascú la tenia d’un color diferent. Alguns, agosarats, s’afanyaven a posar-se-les; d’altres, en canvi, esperaven rebre instruccions. Quan vam poder accedir a l’aula, vam comprovar que l’espai es limitava de nou cadires escampades per la sala, amb una capsa i una cinta amb un dels colors de les samarretes. Servien de pal de paller per aglutinar els diferents grups. Assajàvem l’estranyament. Aquest element que al principi causa desconcert, però que incita a generar expectatives de l’acte.

Un cop es va haver presentat i va haver descrit breument l’esquema de la sessió, va convidar-nos a obrir la caixa. Hi havia un mirall, unes tisores i un llençol. Ens va demanar que de moment utilitzéssim el mirall. Ens hi miréssim atentament i recordéssim què havíem après de l’escola. En el meu equip ben aviat vam prescindir de l’objecte per evocar experiències i debatre-les. La majoria eren mals records: la solitud, l’avorriment, l’arraconament dels interessos, l’individualisme… Així,  vam entendre la importància de l’inconscient a l’aula, que el model educatiu ha d’estar connectat amb la realitat,  els diferents rols del docent (com a DJ, intel·lectual i artista ja que és un productor cultural) i l’anàlisi semiòtic de la nostra tasca (les pedagogies invisibles).1489227119706-474429189

Pel que fa  a desenvolupar una pràctica educativa democràtica, ens va proposar una dinàmica ben senzilla. Vam formar una filera de cadires perquè uns s’hi enfilessin i els altres els miressin des de baix. Vam comentar què notàvem tant els uns com els altres a l’hora d’exercir una pràctica de jerarquia vertical. Calia desenvolupar una tasca docent horitzontal, comptar amb la implicació de l’alumnat per així aprendre recíprocament i esdevenir una comunitat d’aprenentatge.

Vam observar com la jerarquia es perpetua en la disposició espacial i en el mobiliari (la diferència entre la cadira del professor i la dels alumnes). Ens va reptar a una nova activitat. Havíem d’escoltar una cançó sense bellugar-nos perquè va prohibir ballar. Al cap d’un parell de minuts,  dues companyes van infringir la norma. Va ser el pretext perquè esclatés el deliri. Tothom va saltar al mig a ballar. Primer, per parelles espontànies i, després, en gran grup. Com si s’hagués destapat una ampolla de gasosa, ben sacsejada.Ens va recordar que si l’aprenentatge es produïa com una experiència plaent, es despertava més la passió pel coneixement.

Havent dinat, vam reprendre el curs. Ens faltava un parell de mantres més. Vam emular una perfomance de l’artista brasilera Lygia Clark. Vam haver de retallar el llençol de manera que tot l’equip sortís de l’aula i hi tornés sota del llençol. Es va repetir el mateix fenomen que en la dinàmica anterior. Cada grup es va anar engrescant i es va produir una mena de duel entre tots els grups: a veure qui sorprenia més no només als altres participants sinó als assistents d’un altre acte. Ens va facilitar quines eren les vuit claus per dissenyar experiències d’aprenentatge i també va insistir que l’art contemporani podia ser un bon vehicle transversal per a qualsevol matèria (art thinking).

Experiencia

cortesia de María Acaso

Finalment,  ens va proposar a cada equip de presentar un producte artístic en què recollís les nostres conclusions del curs. Vam disposar de poc temps, però poc importava. Estàvem encegats a sorprendre tant a la professora com els companys. Es van presentar nou propostes vàries. Tot i que costava de seguir-les atentament, em va agradar moltíssim la de l’equip negre. Va ser d’una bellesa poètica. Vam vessar aigua al terra. Era l’eix de la seva performance però l’equip va acabar reflectint a l’aigua la pantalla dels mòbils. Cadascú tenia una imatge seva sobre les emocions. La majoria dels equips (verd, taronja, blanc, vermell i blau marí) va apostar per aquest format artístic. Em va impactar la de l’equip vermell perquè la Gemma Argelaga va voler reproduir l’alumne reticent a models pedagògics més innovadors. Tant l’equip verd com el blanc vam comptar amb la col·laboració de la professora. En la primera, María Acaso va ser el detonant per transformar una aula tradicional a una de més revolucionària gràcies al contagi d’una ampolla. Mentre que en la segona hi va participar activament. Van representar un ritual en què la professora, com una bona núvia, es casava amb un nou model educatiu. D’altra banda, els grocs ens van desafiar a interpretar la seva instal·lació  artística. L’equip gris i el blau ens vam decantar per la tecnologia. El primer van sintetitzar les conclusions en tres imatges a Twitter, mentre que el meu va gravar un vídeo titulat Evacuación. Vam improvisar diferents escenes dins del lavabo del bar del Centre Cívic.

Per concloure, tal com vaig piular i remixant una idea seva, no n’hi ha prou amb llegir els seus llibres sinó que has de  viure alguna de les seves experiències. Honestedat en estat pur.

 

2016-10-18 16.13.15.jpg

El destí sempre és generós. Si dijous començàvem a idear la millor aula per a nosaltres, ara haurem de continuar imaginant-la en una de la Biblioteca. És com si haguéssim emprès un viatge pel temps: de l’avior d’una masia a la confortabilitat del segle XXI. Ara bé, els espais es continuen adaptant  per a una educació transmissiva: passivitat dels alumnes i un punt on dirigir-los l’atenció. He de confessar que em fa certa gràcia aquesta disputa. Serem capaços d’adaptar l’aula a les nostres exigències o bé acabarem sent víctimes de la pedagogia tòxica? Entomem el repte.

20161018_113824 20161018_113810.jpg

Espai 1 – Grup 0. Havia previst com a activitat d’escalfament repassar els crits dels animals. Formaria parelles en què una persona tindria la imatge d’un animal i l’altra, el verb. Em pensava que aconseguiria aixecar-los de la cadira i que es moguessin per l’estret espai transitable. S’han estimat més aparellar-se des del lloc. Els he demanat que, com a mínim, cada parella s’assegués en un lloc diferent.  Els he presentat l’element detonant: una imatge. Avui havien d’aconseguir conèixer quina era la frase feta que il·lustrava la diapositiva.

Hem recordat la sessió anterior. Cada vegada apunto a la pissarra més ítems concrets. M’ha sorprès que es recordessin de la diferència entre doblar i doblegar.

Espai 1 – Grup 1. Hem iniciat una roda en què cadascú ha explicat quin és el seu racó preferit. Alguns han entès que havien de pensar en un record. Hem anat comentat dubtes o errades.

A continuació, he repartit a cada parella una fotografia que ens podria servir de model per al projecte. N’han preparat una descripció. Havien de respondre com és l’espai i per què és així. En la posada en comú, he continuat apuntant paraules noves, repassant algun aspecte gramatical. Ens ha aparegut l’ús del pronom hi. Ens hem estès bastant. Cada intervenció donava força joc. M’ha semblat que explicava massa. Han rigut quan han entès l’expressió de pet savi. Ja m’he compromès que eliminava els llegums en la dieta del dos dies anteriors de classe.

Avui ha estat curiós que només demanés amb què s’havien quedat de la sessió. Tothom responia valorant la sessió però indicant el nivell d’estrès. Declaren que se senten molt còmodes tant  a l’aula com a l’hora de col·laborar amb els companys, que aprenen més vocabulari. Em quedo, però , amb el comentari de la Nora. La sessió d’avui li havia servit per reflexionar a partir d’ara i per fixar-se més com és casa seva o bé les classes dels seus fills.

Té raó Ainhoa Ezeiza. Cada dia anem teixint complicitats.

the_departed_logo

“Si t’ho vols pensar…” Com t’ho has de rumiar si un amic compta amb tu per participar en la tercera de les taules d’experiències de l’Escola d’Estiu de l’Educació per a Pesones Adultes. A més, t’anomena una de les companyes amb qui compartiràs espai, l’Anna Tur. Et dóna carta blanca per presentar el que vulguis. Va ser l’autor d’una de les primeres felicitacions que vaig llegir per a la festa sorpresa dels cinquanta i que em va deixar catatònic més de dotze hores… D’altra banda, em feia molta gràcia coincidir amb l’Anna perquè ens vam conèixer en una xerrada de la María Acaso. Em va preguntar: “Jaume, tu, com fas les classes?” Era el moment de mostrar-li-ho.

IMG_20160626_174701

Vaig estar dubtant què podia explicar. Vaig optar d’utilitzar el repte de Ramón Besonías havia plantejat en el grup de Facebook: publicar un dibuix que representés el curs 2015-16. Així doncs, demanaria als assistents què volia que els expliqués. Retia un petit homenatge a la #gramàticaMàtrix de Josep Miquel Arroyo. Vaig repartir una còpia, en forma d’avió, per a cadascú, però les vaig deixar al terra, sota les cadires i de cap per avall. Les van haver de tirar-se-les. Rememoràvem el bombardeig poètic que van dur a terme “Els Viatgers” en la Cloenda.

Un cop vaig agrair la invitació, vaig confessar els meus dos darrers impactes pedagògics. Revisant la meva trajectòria professional, m’he vist com un terrorista de la zona de confort a l’aula. Considero que aquesta actitud és imprescindible a l’hora d’aprendre i és la que intento fomentar entre l’alumnat. Va arribar el moment de prendre la primera decisió: com volien que relatés l’experiència. La majoria va optar per la píndola disruptiva, ai, la vermella.  Ara bé, hauria d’haver previst una solució per satisfer la minoria que volia que relatés d’una manera més conservadora la pràctica. Així hauria exemplificat el desapoderament educatiu.

Per al relat de l’experiència havia adaptat l’activitat de les 10 pistes. Per parelles, havien d’esbrinar el significat de cada imatge. Jo només respondria afirmativament o negativament. Vaig pensar que d’aquesta manera la narració podia ser més distesa i que construíem el discurs entre tots plegats. Com amb els alumnes.

20160701_184212.jpg

Anna Tur i Maximiliano Alcañiz

20160701_185319

Joan Lluís Monjo

 

20160313_211928.jpg

Vaig decidir assistir a aquesta trobada primer per veure’m amb els companys Ramon Paraíso i Josep Miquel Arroyo. Ara bé, la trobada presencial es  va anar eixamplant amb el Javier Íñiguez  i el Quim Balaguer.Un altre motiu era observar les reflexions d’ un altre àmbit educatiu bastant similar al del Consorci per a la Normalització Lingüística. Coincideixo amb les cròniques dels dos companys, Ramón Paraíso i Josep Miquel Arroyo. El més interessant de l’acte  va ser la ponència de Joan Subirats i el col·loqui de la tarda.

Joan Subirats va encetar la seva exposició reivindicant la formació d’adults. Primer, ho va justificar amb una anàlisi històrica. Va  plànyer que el Departament hagués recuperat el nom d’Ensenyament, arraconant el d’Educació. També va remarcar com l’Administració havia considerat aquest sector incorporant-lo a la Conselleria de Benestar Social. Va plantejar un segon argument, més des d’un vessat polític, per defensar la democràcia. L’educació per  a adults cal per convertir-los en subjectes i que deixin de ser agents passius, o bé objectes, transformar els analfabets en ciutadania alfabetitzada. Em van venir al cap Ivan Illich i Hans Magnus Enzensberger. M’hauria agradat que ho haguessin escoltat Ainhoa Ezeiza i Javier Encina.

Va anunciar que l’educació per etapes tenia els dies comptats. Aquesta visió de l’educació industrialitzada corresponia als dos segles anteriors. La finalitat era satisfer el mercat laboral. Però ara ja no tenia sentit. Va recordar la cita de Zigmunt Bauman: “Abans l’educació construïa míssils balístics; ara desconeixem l’enemic”. Segons Subirats, les estructures no estan adequades a la societat actual. Per tant, considera que ara més que mai té sentit l’educació al llarg de la vida. Ara el cicle s’ha eixamplat fins a la mort. Va esmentar el sociòleg alemany Ulrich Beck. Va reconèixer que les universitats s’havien aïllat de la comunitat.

Va apuntar el nou paradigma educatius. S’ha d’aprendre en xarxa. Ara bé,  perquè sigui eficient s’ha de basar en la interdependència estructural i l’horitzontalitat. A més, s’ha d’apostar per la diversitat que és antònim dels termes d’ igualtat i homogeneïtat.  Va recordar l’historiador americà Richard Sennett. Va concloure que s’havia de fomentar l’originalitat.

La sorpresa va continuar després de dinar. D’una banda, els organitzadors van presentar els resultats de l’enquesta. Em va fer gràcia perquè si la consulta hagués anat adreçat al personal del Consorci m’ensumo que el resultat hauria estat similar. D’entrada, es demanava formacíó. Temo que volem receptes i fórmules per aplicar-la al llarg del curs.Com afirma Javier Iñíguez, aquesta model formatiu cal renovar-lo per projectes col·laboratius, tal com defensava Subirats al matí en consonància amb altres veus com Víctor Cuevas, Carlos Magro, Fernando Trujillo o Juan Pastor. Ara bé, fa gràcia que participi en altres àmbits i que sigui incapaç de fomentar qualsevol línia col·laborativa entre les meves companyes.  Boris Mir en facilita la solució: assumir un objectiu comú entre tot l’equip. Sí o sí, hi afegiria jo. Per tant, cal revisar actes com la trobada. Continuen basant-se en un model transmissiu, del qual ens volem distanciar. A més, han de deixar  de ser aparadors de bones pràctiques —copiem motivació industrialitzadora, més avait de cadenes alimentàries, no? Em pregunto quan desplegaran paradigmes democràtics i adoptaran formes d’aprenentatge més informal d’altres certàmens que entusiasmen tant, com per exemple #betacamp.

hands-952510_960_720

De seguida el debat es va escalfar quan un participant va qüestionar un possible perfil de docent per a adults. Pere Romero, director del CFA El Clot, va reclamar amb vehemència professionals compromesos amb la línia educativa del centre i amb esperit innovador per canviar l’educació tradicional. Ho subscric. Però em plantejo per què hem d’apostar per la innovació educativa. No és una tendència ni una fal·lera, sinó la nostra labor respon a una visió i, alhora, una reflexió pedagògiques.Fa gràcia perquè  alguns dels presumptes innovadors — també acusats d’i·luminats, sonats o friquis— comencem a tenir una edat i provem metodologies amb més de cents anys d’existència. Perdoneu, em sap greu esbravar la gasosa renovadora. Deu ser cosa de l’edat…

A més, aquest abrandat col·loqui reflecteix les dues línies que trobem en qualsevol centre: la conservadora i l’agosarada. Reconec que pot provocar cert pànic si qui lidera el claustre pertany al segon corrent. En canvi, si és al contrari, podríem parafrasejar l’article de Santiago Moll: Equip directiu, per què s’avorreix el teu claustre?  Així doncs, deixem de plànye’ns i som-hi perquè, com constata Javier Ïñiguez, ja fa un parell de temporades que a les aules neva. I ens calen brúixoles per no errar el camí.

 

IMG_20151106_010735

Em va fer molta il·lusió quan Pep Elias em va convidar a la VIII Jornada de Llengua i Migració. Em va proposar de preparar-me una ponència, però m’ho va veure a la cara. Em va tranquil·litzar suggerint que li agradaria que el plantejament fos més aviat pràctic. M’ho vaig rumiar i li vaig presentar crec que dues opcions. Les va consultar amb la seva companya, Anahí de Febrer. De seguida, em va respondre que tirés endavant el taller de desempoderament educatiu. Digueu-me agosarat i inconscient perquè què sap el gat de fer pastetes? Però pel juliol encara em durava l’eufòria d’haver-lo experimentat amb un grup.

Volia ser aplicat i preparar-me la ponència amb temps, però el subconscient és molt savi. Em va parar un parany. Evidentment, hi vaig caure de quatre potes. D’una banda, el material que divulga Javier Encina en el seu blog. És com si entres a la cova d’Alí Babà. Llegeixes una entrada, però te’n porta cap a una altra. Et descobreix un autor que ignoraves.Te’l cita i ja has begut oli: tens ganes de llegir-ne algun llibre. Ara bé, si treus el cap per la biblioteca virtual ja pots avisar que no t’esperin a dinar o a sopar durant dies. Pel setembre difonia amb Ainhoa Ezeiza tres recopilatoris molt interessants: Desempoderamiento, Juego y Oralidad del qual destacaria els articles de Hans Magnus Enzensberger (del qual Alfons Formáriz es va referir) i d’Ivan Illich que reflexiona sobre el concepte de la cultura llega; De los modelos participativos a la construcción colectiva, en recomano l’últim article, de lectura obligatòria per als qui ens dediquem a la normalització lingüística; Convivencialidad, tecnología y desempoderamiento, cal llegir-ne el tercer article, precisament dels dos coordinadors en què assenyala el risc que la tecnologia reforci el discurs dominant de l’escola. Per postres, vaig aprofitar per rellegir el llibre d’Ivan Illich, Desescolarizar la sociedad i descobrir que la còpia que m’havia descarregat no coincideix amb la versió impresa. I  per acabar d’adobar-ho, un article de César Rendueles em va produir bastants dubtes a l’hora d’enfocar la ponència.

Cesar Rendueles

Dues setmanes abans vaig embastar la sessió. Això que feia temps que em venien idees per desenvolupar. M’hauria agradat capgirar l’espai i convertir-lo en racons de jocs. Per exemple, volia crear un joc del Twister amb les cares de diferents pensadors. Aniria cantant cites i els jugadors haurien de tocar la cara de l’autor. La capital de l’Anoia era el marc ideal perquè evidenciéssim quins elements hem incorporat en la nostra tasca de l’educació industrialitzada. A més, no podia ignorar-ne la tradició tèxtil, quan Ivan Illich recorda l’etimologia de text.Ara bé, va ser un apunt de María Acaso que em va ajudar a idear una performance i a desencallar  l’embús que tenia al cap. el taller. Vaig repassar el programa i vaig veure la llum al final del túnel. Segur que l’Alfons ens exposaria un marc teòric. I aixi va ser a malgrat seu. Per tant, m’havia de centrar en les propostes. Els havia de convidar a viure experiències d’aprenentatge, jugant, per notar l’absència de la democràcia en una aula. Hauríem de superar quatre reptes. Cada desafiament superat revelaria una cita d’algun pensador.

IMG_20151027_174718

Vaig aprofitar l’avinentesa de l’agraïment per expressar que la invitació era un regal pels vint-i-cinc anys a l’empresa. Abans de presentar el primer enigma vaig relatar un parell d’anècdotes. La primera, després d’haver assistit a una conferènia de María Acaso a Lleida, tornava obnubilat i mantenint una conversa imaginària amb ella, quan de sobte em vaig trobar fent voltes per una rotonda d’Igualada. Premonició. La segona va ser un record infantil, però és el que tothom es va quedar. El meu primer cubata als vuit anys: un got de coca-cola amb un rajolí de vermut… Un duel èpic il·lustraria la meva evolució professional. Vet aquí que vaig presentar el primer enigma per reflexionar sobre el terç d’alumnes que no assoleixen un certificat. Així, tal com mana el sistema, vaig demanar que un terç dels  assistents sortissin de la sala. Impactant, oi? Així es com deuen sentir alguns alumnes. Com és que en un procés formatiu s’ha de discriminar un sector? És la primera mostra que democràcia i educació no van de bracet.

IMG_20151105_100621

Per distendre l’ambient i amb l’excusa que parlaríem de desempoderament, havien de desprendre’s d’algun objecte seu i donar-lo a un altre participant. En la ponència anterior, Alfons Formariz ens havia animat a perdre la por. M’ho havia servit en safata!  Vam veure un vídeo en què serveix per comparar els efectes de l’educació formal i no formal. Tot seguit, vaig formar grups. Cadascú tenia el fragment d’una fotografia. Havien de buscar els altres companys. Cada grup tenia una experiència meva d’un curs. Un portaveu de cada grup va explicar en què consistia. Fitxa tècnica dels projectes Vaig demanar que n’havíem de votar un per poder continuar amb el taller. Havia de servir per reflexionar sobre consens i dissens. Per què s’ha de triar sempre el que vol la majoria? Ja hi tornem a ser: algú n’ha de sortir marginat.

Vaig haver de finalitzar el taller just quan presentàvem els pilars en què s’assenta l’il·lusionisme social de Javier Encina. Vaig repartir un globus a cada grup. El van haver d’inflar i passar-lo a un altre grup. Quan rebien el globus, l’havien de petar entre tots, però no podien fer servir les mans. Cada grup havia de descobrir el terme a partir d’una endevinalla. Enigmeselements Malauradament, no ens va donar temps  de reflexionar com incorporàvem cadascun dels elements a l’aula. Per cert, em vaig guanyar un parell d’al·lusions de les companyes que van seguir. Com que vaig exemplificar que el currículum era el que impedia una educació pausada, que es practiqués el decreixement, cada vegada que s’esmentava la maleïda paraula, les ponents em miraven i m’anomenaven. Em pensava que sortiria de l’acte amb una banda al pit amb la inscripció “Mr. Currículum 2015”.

//es.slideshare.net/slideshow/embed_code/key/qRVDA9KIswMwkA

Parlem de tallerisme from Jaume Sans Vellvehí

Per cert, aquesta presentació té una banda sonora i un tauler de Pinterest..

M’havia jurat que no copiaria l’acudit de l’Eugenio: ja n’hi ha va haver prou amb l’anècdota intantil. Però he estat incapaç de pensar en un títol més enginyós. Perdoneu-me, Pep, Anahí i Núria.

20151023_095940

Dimecres reconeixia en un curs sobre lideratge i motivació, amb Antonio Valls de professor, que em feia molta mandra preparar les reunions de coordinació. Divendres en tenia una. Havia de trobar un forat per preparar-me-la i segur que amb l’equip coincidiríem: valia la  pena aprofitar el temps a la feina. Però mentre era al curs, es produïa una petita revolució.

La Neus publicava, amb una setmana de retard, la seva proposta de taller.  La tenia enllestida de feia temps, però esperava que les altres companyes editessin la seva. Aquest fet va comportar que en menys de quaranta-vuit hores es desencallessin més propostes: la de la Lourdes i la Griselda. La Núria va recordar en la reunió que va demanar ajuda per orientar un nou taller d’ortografia i que entre tots li vam plantejar diferents suggeriments. Em van confirmar que valia la pena l’espai de reflexió de les reunions i sobretot les d’estiu. Així doncs, jo que em pensava que m’estalviaria aquest punt de l’ordre del dia, l’havia de mantenir.

De totes maneres, vaig invertir els dos punts de la reunió. Primer, marcaríem els objectius d’enguany i deixaríem la segona part per tancar el curs passat valorant les propostes de taller. Mentre el dia anterior preparava la reunió, em va venir al cap una de les activitats del curs, una estratègia per presentar-te a la feina els dilluns ben animat. Em va venir al cap una performance de María Acaso per debatre un tema des de dos punts de vista antagònics. Em vaig empescar que per recordar els objectius marcats en el programa de llengua i activitats, què passaria si se’ls trobaven dins d’un globus?

Dit i fet. El fet de rebentar els globus per obtenir informació i saber amb quines companyes havies de formar grup va distendre l’ambient. D’altra banda, van ser molt més receptives i fins i tot van tenir ganes de preparar alguna de les activitats proposades, malgrat que algunes refermaven la seva resistència. Els vaig suggerir si pràcticavem una comunitat d’aprenentatge. Aprofitaríem les reunions per exposar dubtes, però algú de nosaltres s’hauria de convertir en expert per reconduir-los. Vaig repartir un parell de post-it: un per escriure-hi una necessitat i un altre per apuntar-hi la seva expertesa. La novetat és que els dos murals eren a terra, al darrere de les seves esquenes. L’Anna ja els va batejar com els terrals, tot i que no entenia aquesta nova collonada meva. I d’aquesta manera vam encetar un debat contrastant els diferents punts de vista però rient,  i rient a pler. A més, ja no vam poder parar de riure mentre llegia el que hi havia apuntat. Com que em vaig haver d’agenollar per recordar el que havien apuntat i com havia aparellat les experteses, els vaig anar imitant Nuñito de la Calzada. Just quan m’havia aixecat, va entrar la nova presidenta del Consell de Centre. Ens va costar mantenir la formalitat. Només contemplava cares que feien esforços per no esclafir a riure. La presidenta es va disculpar per tallar-nos el rotllo. Després de la pausa del cafè, vam prosseguir perquè les companyes exposessin els projectes de tallers que havien ideat.

 

IMG_20151023_173828

L’eufòria va esclatar quan van saber que teníem la possibilitat de demanar una visita al MACBA de la mà de Jordi Ferreiro et. La majoria va expressar l’admiració per l’artista de tal manera que vaig tenir fred als peus. De totes maneres, em va sorprendre que en la presentació de l’oferta educativa del MACBA els altres educadors es disculpessin perquè les seves introduccions eren més viquepedistes que no pas performatives. Fins i tot en un museu dedicat a l’art contemporani també podem trobar bolets. És paradoxal que agradés tant Jordi Ferreiro en les Jornades, però  en canvi si et declares disruptiu et demanin què vol dir això o bé et titllin d’il·luminat, de fer volar coloms. Com una companya, en la pausa del curs de dimecres, es va interessar per María Acaso; ara bé, volia que li expliqués què pretén aquesta pedagoga. Sort que som només els disruptius els que ens agrada muntar collonades.

20150425_115740

Per cert, a veure si aprenc d’una vegada que quan et qüestionen una collonada, has de demanar que tothom en dedueixi la finalitat o la raó. Perquè en té.

 

 

display-panel-457381__180

2a sessió amb l’S1. Ja m’ho ensumava i s’ha confirmat. Els vaig desconcertar en la sessió anterior.

Hem començat amb una activitat d’escalfament per repassar noms i per donar l’oportunitat de qui s’estrenava avui es presentés a la resta de companys. Ens hem passat la pilota. Primer dèiem el nom i una afició. En la segona ronda, havíem de recordar el nom i l’afició de la persona a qui passàvem la pilota. Primers comentaris: “Ostres, jo fotut de memòria!” I mira que l’altre dia no paraven de preguntar-me si aniríem fent exàmens!!

IMG_20151001_172935

Tot seguit, hem fet una roda amb què es van quedar de la sessió. M’han agradat els comentaris que han sortit: sarau, nebulosa, mètode atractiu —però efectiu?—, viatge, equip… El Pablo, que és antropòleg, ha reconegut que va sortir satisfet. Després, han escrit un parell de dubtes que tenien. He format grups perquè es comentessin els dubtes. Comptava que els alumnes del curs passat liderarien aquesta activitat, però només n’han vingut la meitat. Han emergit poques preocupacions.

20151001_131214

Al final, en la posada en comú, m’ha sortit la vena de capellà. Els he sermonejat bastant. Crec. Els he demanat que confiessin en mi. M’he jugat que si algú no assolia el certificat, li hauria de pagar un sopar.He insistit en el valor humà que pot aportar cadascú al grup i he repetit que no es poden comparar si no és amb un mateix. A més, se m’ha escapat aquest comentari: “Si ahir el president Mas es va declarar un rebel democràtic, per què nosaltres no podem practicar l’autogestió educativa?” Finalment, els he presentat el pla del cursPLA DE CURS S1

A continuació, els he acabat de repartir els números perquè desxifressin una paraula. Així repassaven inconscientment l’alfabet. Les paraules tenien a veure amb el text que vam llegir en la sessió anterior (AUTOGESTIÓ, COOPERACIÓ, SUPERACIÓ, SATISFACCIÓ, FLEXIBILITAT, DIVERSIÓ, RESPONSABILITAT). La ludificació ha funcionat. En un moment, han repassat l’alfabet. N’hi havia que diferenciaven dígrafs i variants de grafies.

Quan assolien la missió, els encarregava que preparessin una proposta sobre metodologia per plantejar-la a la resta del grup. Haurem d’esperar a dimarts per acordar les decisions.

He comès un parell d’errades. M’he de distanciar molt més del grup. No puc caure en provocacions. M’he controlat, però m’ha molestat alguns comentaris qüestionant el nivell dels companys i m’han qüestionat perquè no corregia errades. He advertit la importància que tindrien els errors. Ara bé, els he preguntat si estarien disposats a acceptar que s’equivoquen. He aprofitat en la posada en comú dels neguit, per anar apuntant errades. Precisament, escrivia la dels catalanoparlants, tan sorpresos pel nivell oral dels companys. M’ha sortit la  vena tradicional. He parat quan notava altes dosis de pal·lidesa.  L’Eva, una sevillana, ha improvisat un recurs per saber com s’ha d’accentuar una o. Ho ha ensenyat a la M. Àngels, una catalana de tota la vida.

20151001_131220

M’hauria agradat parlar-los de Melody Gardot i que n’escoltéssim els  dos darrers discos. Penso que era la música idònia per ambientar la sessió d’avui. D’altra banda, primeres reaccions: un intens debat amb els alumnes del curs passat pel Whastapp i una confessió d’un alumne nou. Ara bé, si penso com hem arrencat la sessió em ve al cap  Lila Downs i la colla pollera (María Acaso, Álvaro Solache i Jordi Ferreiro).