Em feia una mica de basarda: pesava un record amb regust amarg. Temia  com podia reaccionar l’alumnat de l’altre professor, ja que per motius organitzatius vam haver d’ajuntar dos grups. Ben aviat es van esvair les temences. Els objectius d’aquesta primera setmana eren conèixe’ns per cohesionar-nos com a grup i anant introduint el projecte.

dav 1a sessió. Em va agradar plantejar la primera activitat— per trencar el gel i per conèixe’ns— com un petit homenatge a una coreografia d’Ohad Naharin: l’ onada de noms. Vam formar un cercle tancat i ens vam agafar de les mans. Cadascú s’aixecava i deia el nom de  la persona que tenia a la dreta.

Ens vam presentar aprofitant pòsits en què vam dibuixar un aspecte de la nostra personalitat, una afició, què esperàvem del curs i un somni.

Tot seguit, vam llegir la primera part de l’apunt de María Acaso. L’havia dividit en cinc parts. Cada alumne havia de titular el fragment que li havia tocat. Després, vam formar grups perquè cadascú expliqués què havia extret del seu paràgraf. Finalment, havien de titular l’article.

dav

Les propostes dels quatre grups

Primera sorpresa! En cada grup es va generar un debat. N’hi havia que expressaven les seves reticències, mentre que d’altres hi estaven d’acord. Vaig aprofitar que tothom estava implicat en el col·loqui per desplegar a l’aula l’estranyament.

dav

Què hi pinta una corda a l’aula?

Havent apuntats els possibles títols de l’article, els vaig anunciar que miraríem de posar a provar les tesis de María Acaso. Es van adonar de la corda. Els vaig explicar que s’havia produït un bretxa a l’aula. Tenien un repte. Havien de ser capaços d’eliminar-la. Això, sí, quedava prohibit ballar. Va sonar el Mambo núm. 5. Ben aviat es va produir la desobediència. Es van posar a ballar i uns voluntaris, amb els peus, van anar arraconant la corda. Per celebrar la victòria, van moure’s per l’espai formant una conga.

Vaig tornar a formar grups. Ara, amb els articles d’opinió que havia escrit el grup d’I3. Algú va quedar meravellat per com escrivien. Així presentàvem als companys el projecte que havíem dut a terme el trimestre anterior.

Finalment, vaig presentar el programa del curs. Havien de triar quins objectius i continguts volien assolir. Els costava seleccionar-ne.

davSessió 2. Comencem amb una activitat per repassar els noms, Em pica aquí. És una activitat que has de tocar el company. Distèn i diverteix.

Recordem la sessió anterior. Les temences es dissipen. Una alumna es plany que no s’hagin conegut durant el trimestre anterior. Valoren el dinamisme de la sessió i les idees que vam reflexionar: les emocions, l’ambient relaxat per aprendre, el ball i el fet de moure’s.

Posem en comú el mapa d’aprenentatge. No ha funcionat gaire. Van apuntar  més d’un contingut en un pòsit. Alguns els van copiar literalment. Es pot resumir en: verbs i pronoms. M’ho posen bastant fàcil o més aviat em donen carta blanca.

Per animar-nos, els convido que agafin una galeta de la sort. Han de trobar la parella per completar el missatge. Cada parella les comenta en veu alta. Són les paraules de Wilfried von Pappel al documental Five days to dance. De seguida, s’adonen que la dansa pot ser una metàfora de l’aprenentatge. Noto que el que transmet el coreògraf en els seus tallers, també ho puc adreçar en el grup. Percebo caps assentint i pits inflant-se.

Presento el pla del curs. La M. Eugenia ja s’ensuma quin deu ser el projecte artístic: una coreografia, oi? Fem broma entre tots on representarem el ball. Juguem a la Macedònia. S’engresquen de valent. Tothom corre per no parar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Debatem en petits grups si convé crear un grup de Whatsapp. Els convido a crear una banda sonora del curs. Han de proposar alguna cançó en què inclogui la paraula ball o bé que els faci ballar. Alguns sospiten que potser servirà per ambientar el ball. Encara no ho sé.  Per acabar aquest bloc, practicarem una rutina de pensament a partir de xerrades TED en què la dansa és la protagonista.

Acabem encetant la coreografia. He ideat set moviments. Primer, apilem les cadires en dues estructures. A tothom ens recorda fogueres de Sant Joan. Tenia una intenció que hi enterressin el llibre de text. Divideixo la classe en dos grups: aloses i mussols. Com que aquest grup és el minoritari, protagonitzaran els passos següents. Han de triar una cadira de les piles i asseure-s’hi per on vulguin de la sala. Aprofitaran el full que els he passat per simular que és un llibre. L’obren i el tanquen com en el ball d’Ohad Naharin. Les aloses van al darrere dels mussols. Li tapen els ulls i l’acompanyen a voltar la cadira.

Anuncis
IMG_20180113_202319_692 (1)

Prototip de 16 sessions per aprendre

Feia temps que em ballava pel cap com dur a la pràctica un curs ballable. D’ençà que vaig conèixer la iniciativa de Matt Harding, pensava que es podia incorporar d’alguna manera a l’aula. També havia estat testimoni del poder de transformació del ball a l’aula. Vaig poder viure la reacció dels alumnes quan una companya ens va oferir una sessió de biodansa com a agraïment pel curs.

L’altra, quan vam acordar preparar una flashmob per a una cloenda de cursos. Va ser un projecte cooperatiu, liderat per una alumna. Va ser l’encarregada de cercar una coreografia. Ella ens proposava els moviments i els passos, però els anàvem adaptant a les nostres possibilitats.

Ara bé, només em va faltar llegir aquest apunt de María Acaso! Em va entrar un mono formatiu. Vaig agrair la invitació per part de Maria Paczkowski de la màster class de Cesc Gelabert, en la presentació del estudis Expert en llenguatges artístics, expressió i comunitat de la Fundació Pere Tarrés el 9 de juny. També vaig acudir al II Fòrum d’Arts Aplicades. No vaig dubtar a quin taller apuntar-me: el que oferia Wilfried van Poppel.

 

Escoltant Cesc Gelabert, em vaig adonar que tenia massa temps clavats els alumnes a les cadires.  Per què sempre comptava que havien de dur a terme les activitats asseguts? A més, m’havia suggerit que el motiu d’algunes reticències dels alumnes a certs continguts es devia a la postura immòbil que els obliguem a mantenir. Quant al taller de Wilfried van Poppel, vaig viure dues hores inoblidables. No és només que t’engresques participant en la coreografia que t’ensenya, sinó són les breus explicacions o els petits consells que et va proporcionant. Vas notant una transformació interior, deixant de banda que em vaig adonar que tinc problemes de sincronia i de memoritzar moviments.

 

Per tant, incloure el moviment en la pràctica docent podia afavorir, en primer lloc,  per desprendre’ns del tuf academicista; en segon lloc, potencia el protagonisme de l’alumnat i, en tercer lloc,  desperta l’esperit creatiu que tenim dins nostre, cohesiona el grup i emergeix la singularitat de l’alumnat. Per tant, s’adiu a un aprenentatge espontani, informal i democràtic.

Així doncs, em va semblar que la dansa podia servir per cohesionar els alumnes de dos grups fusionat. Uns eren alumnes meus del trimestre anterior mentre que la majoria havia seguit amb un altre professor. Com justifica Wilfried van Poppel del seu projecte: “Si les persones poden ballar juntes, poden viure juntes”. D’altra banda, la coreografia seria el mitjà per construir el relatograma del curs. Hauríem d’anar ideant els moviments de cada sessió amb el que consideréssim cabdal.

mde

Barrinant sobre la dansa-teatre, vaig saber de l’homenatge a Josep M. Benet i Jornet. Podria incorporar la lectura, en aquest cas, dramàtica. Ja veurem cap a on es conduirà i quins productes podem crear. Com que el curs s’acabarà l’endemà del Dia Mundial de la Poesia, em va semblar que ens anava  com anell al dit si hi afegíem la lectura del poemari de Sònia Moll Gamboa I Déu en algun lloc.

Per acabar, m’agradaria agrair el suport i assessorament de María Acaso, Maria Paczkowski, Amaya Luibegt i Wilfried van Poppel, Jordi Puigdefàbregas i Vanessa Aguilar Antunes.

dav

Enguany he previst una xerrada trimestral. He mirat de vincular-les, en la mesura que sigui possible, amb la temporada del Gran Teatre del Liceu. Com que l’any passat va tocar Verdi, havia d’aprofitar les representacions de Tristan und Isolde per parlar del compositor alemany. El repte de la xerrada: saber quin dels dos astres futbolístics fitxaria Richard Wagner en cas que dirigís un prestigiós club futbolístic bavarès.

Seguint amb l’esquema d’anteriors xerrades, era impossible plantejar un popurri de fragments coneguts. Hauríem esgotat el temps de la xerrada. No obstant això,  vam escoltar la marxa nucpial de Lohengrin. Tot seguit, unes pinzellades a la figura del compositor i a la seva rellevància musical. Vam escoltar l’ària de Senta de Der Fliegende Holländer.

A continuació, vam dur a terme la primera acció. Com que ja havia gastat el Mapamundi de Nicolás Paris en la xerrada anterior, escoltant María Acaso en la seva ponència Del libro al cuerpo como dispositivo, en el III Fòrum d’Arts Escèniques Aplicades, i amb una diapositiva sobre Pina Bausch em va donar la idea: Cafè Tannhäuser.

dav

Per a la segona acció, també vaig adaptar una acció que va plantejar María Acaso. Van haver d’inflar el globus que es van trobar a la cadira mentre escoltàvem La cavalcada de les valquíries. Va ser apoteòsic el final quan cadascú va anar esclatant-lo. La sala disposa d’un bon aïllament acústic, ja que no ens van rondinar les bibliotecàries.

 

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Finalment, vam escoltar el Liebestodd mentre gaudien d’un beuratge, un còctel de suc de fruites vermelles i suc de taronja. De primer, els assistents van mostrar reticència, però tan bon punt el van tastar es va dissipar. Ovació final.

Beuratge amorós

Per cert, es va originar un debat. Un sector tenia claríssim que fitxaria Cristiano Ronaldo mentre que un altre va posar-ho en dubte: un egòlatra és incapaç de suportar-ne un altre al seu voltant. Per tant, s’inclinaria pel crac argentí.

IMG_20171017_153550.jpg3a sessió. María Acaso insisteix en el rol dels docents com a agitadors polítics, doncs potser que ens ho creguem; i més tenint en compte el context actual. Com que hi havia convocada l’aturada per l’empresonament de Jordi CuixartJordi Sànchez, vam haver d’alterar l’ordre de la sessió. Mentre esperàvem que toquessin les dotze, vam poder fer una roda en què cadascú va respondre amb què s’havia quedat dijous passat.

Vam reprendre la sessió recordant el nom dels companys — i per donar l’oportunitat per als qui s’estrenaven per fer-se conèixer. Vaig adaptar la cadena de noms. Si l’any passat feien l’animal, enguany reproduïen amb mímica un fenomen meteorològic. La Polinèsia mana. Es van divertir força. La conya va seguir pel xat de Whatsapp.

Tot seguit vam revisar la primera acta. La vaig dividir perquè cada grup pogués revisar -ne un fragment. Vaig desistir de fer la posada en comú tal com l’havia prevista. La idea era que un component de cada equip comentés el que havien esmenat. Sort que em vaig adonar en aquell moment! Calia que tothom tingués el text complet. Vaig optar per plantejar una posada en comú en què cada grup exposava breument què havien resolt.

dav

Com  amb l’altre grup, vam organitzar un referèndum. Calia que acordéssim si completàvem el projecte del curs passat. És a dir, elaboràvem píndoles per als continguts que s’havien desestimat. Vam repassar els continguts gramaticals. Primer, va sobtar aquest plantejament. Els va sorprendre que poguéssim triar continguts. El resultat va ser unànime: prosseguir amb el projecte. Penso que l’ajornarem per al segon trimestre. De moment, traurem suc de la llista de reproducció actual. Au, Met, a flipar

Era el moment del descans cerebral. Aprofitant que estaven agrupats, van posar-se drets i amb les mans agafades  havien d’evitar que el globus toqués a terra.

Vaig repartir les cartes de rols. Vam constituir nous equips. Havien de pensar en un nom per a l’equip i justificar què feien a Papeete. De moment, es van constituir quatre equips: Els Papeetencs, cinc persones que s’ha trobat a la capital amb diferents projectes;  El Viatge de Nuvis,  dues parelles que festegen la lluna de mel i el guia turístic; Ohana Ocèan, una empresa d’esports d’aventura; l’equip Dory, cinc submarinistes. I , per acabar, vam rifar la ruta de sortida de Papeete.per a cada grup.

dav

Rols: el creatiu, el motivador, el finalitzador, el crític i el cohesionador

dav

Primera peça per al projecte #diumenge.

 

 

20170418_100852

Resultat de “Mapamundi”

Nicolás Paris em va enviar un missatge just el dia anterior de la darrera sessió. M’informava de nous projectes i de nous aprenentatges. Es justificava així: “L’art és l’excusa”. Em sembla la millor manera de sintetitzar l’experiència d’aquest trimestre i de definir l’Art Thinking: l’art com a pretext.

20170615_114220 (1)

Relatograma del curs

Aprofitàvem que s’exposava la seva obra Exercicis per sembrar llampecs perquè ens servís de referent del curs. Tal com pretén l’artista, l’aula s’havia de convertir en l’espai per desenvolupar-hi experiències d’aprenentatge que motivessin els alumnes a fer i a sentir. M’imaginava que al final de l’experiència el grup decidís quins productes podíem exposar perquè relatessin aquesta experiència. Com és habitual, el projecte es va anar transformant. Va servir d’eix temàtic per a la Cloenda dels cursos. A més, el grup es va encarregar de redactar les dades biogràfiques dels autors llegits que servirien per formar els diferents equips. Tampoc no els va resultar gens difícil acordar quin objecte podia representar-lo perquè inspirés a l’hora de planificar les activitats  per resoldre l’enigma.

20170615_193219

Els nostres clàssics, protagonistes de la Cloenda

D’entrada, quins pretextos vam dur a terme? De l’artista colombià vam adaptar la seva perfomance Mapamundi per confeccionar el relatograma del curs, tant de cada alumne com del grup. També vam aprofitar la seva proposta de plasmar els objectius del curs en forma de llavor. Era idònia com a preàmbul d’una plantada de clavells de moro.Vam provar de sembrar-ne, no només per transgredir l’espai de l’aula sinó per introduir un element que simbolitzava tant el decurs del trimestre com l’avaluació de l’aprenentatge, com la seva obra Petricor.  Així mateix, ens vam servir d’El mitjó d’Antoni Tàpies per plantejar un enigma, Sputnik de Joan Fontcuberta per elucubrar sobre el cosmonauta desaparegut, la poesia visual de Joan Brossa per fomentar el pensament divergent i poder així inventar nous usos dels objectes quotidians. A més, l’obra 67 bows de la videoartista Nira Pereg ens va il·lustrar d’una manera múltiple una escena del conte de Prudenci Bertrana, L’oca salvatge.

dav

rànquing dels cinc clàssics

D’altra banda, vam llegir contes d’autors catalans. Vam confegir-ne un rànquing. Al final de cada lectura, els alumnes  atorgaven d’un a cinc punts cada conte. També vam compondre un glossari. el vam formar a partir de les paraules que els alumnes els eren desconegudes. Primer, les apuntàvem a la pissarra i n’explicàvem el significat. Després, les repartíem i cada alumne s’encarregava d’escriure’n el significat. A més, les contes també ens van permetre elaborar diferents productes o perfomances: biografia d’objectes quotidians, a partir de la lectura de Raspall de Pere  Calders; elaborar un punt de llibre per identificar-nos amb el protagonista de Creu i ratlla de Víctor Català; recrear fotografies cèlebres i danses de la Mort , arran de la lectura de Tereseta-que-baixava-les-escales de Salvador Espriu; ubicar el poble on l’oca desafia els caçadors del conte, esmentant més amunt de Prudenci Bertrana; o tastar confitures amb pa de pessic per posar-nos en la pell de la protagonista del conte rodoredià El mirall.

Quant a l’expressió escrita, tinc la sensació que hem escrit poc, i això que no han parat d’escriure. Van elaborar les instruccions per sembrar en grup. A partir de les dues propostes, vaig crear uns qüestionaris de reflexió. Vaig intercanviar els textos. Cada grup revisava el text de l’altre i mirava de respondre els dubtes que els plantejava. Un cop els havien contestat, tornaven el text i el qüestionari al grup autor. En la posada en comú, un portaveu del grup revisor s’encarregava de proporcionar la solució.  Quant a les produccions textuals més individuals, com a editor m’encarregava de corregir. Alguna vegada comparaven les dues versions.

Quan vaig planificar el curs tenia por que els alumnes fossin reticents a algunes propostes. Era fruit de la meva inseguretat perquè ja els coneixia dels dos trimestres anteriors. Ja sabíem de quin peu calçàvem les dues bandes. Aquest neguit es va esvair només en la primera sessió. Es van implicar de valent a cada proposta. La reacció que observava quan els en presentava una era una rialla i una mirada entremaliada dels uns als altres. A més, amb aquest ambient de grup va ser molt fàcil introduir-hi els descansos cerebrals. Deixant de banda que aquestes activitats enfortien la cohesió, servien per estructurar els blocs de la sessió i continuaven animant els alumnes a estar predisposats a noves activitats.

20170509_111723 (1)

Jugant a Samsó, Dalila i lleó

En la darrera sessió del trimestre anterior, vam dur a terme l’activitat Nosaltres preguntem per tu. No vam tenir prou temps per fer la posada en comú. Un grup va plantejar una pregunta que em va sorprendre: “Si estava prou satisfet del grup”. Em va trasbalsar perquè em va recordar un conflicte que havíem viscut en el primer trimestre i que va crear una bretxa en el grup. No recordo què van contestar; penso que dubtaven — o bé una estratagema per descobrir la meva valoració del grup— ,i per la falta de temps no vaig poder complementar-la. Dubto si l’adjectiu satisfet és el més adequat. Diria que és orgullós. Com m’he de sentir si a cada curs m’han permès experimentar i han acceptat totes les propostes? Com m’he de sentir si presentes algun producte en un altre àmbit i causa admiració? Com m’he de sentir si et proposen de participar en un reportatge periodístic sobre Art Thinking, al costat de María Acaso i Clara Megías? Com m’he de sentir quan els alumnes t’ajuden a aprendre per progressar? Doncs, això, orgullosíssim.

IMG_20170513_132218_630

Reportatge d’Olga Vallejo al suplement “Criatures” del diari “Ara”

 

Anàlisi DAFO #i2cast16 (2).jpg

DAFO del curs #i2cast16

 

 

 

 

20170402_211541.jpg

Projecte Mínim Viable per a l’I2.  Nova experimentació: la proposta de María Acaso i Clara Megías, aplicar l’Art Thinking. Juro que em volia esperar la publicació del llibre al setembre, però no m’he ne pogut estar. Va ser llegir les cartes dels alumnes valorant la seva experiència com a erroristes i em va brotar un llampec. I si preníem l’obra de Nicolás Paris com a metàfora de l’aprenentatge durant aquest trimestre?

Mantindrem la narrativa del curs anterior. Aquesta vegada, rebran un repte per part de la Cúpula errorista: convertir el seu aprenentatge en una experiència artística que es pugui exposar al final del curs.

20170407_111706.jpgEm sembla que el millor és convènce’ls que anem a veure l’exposició al CaixaFòrum perquè ens serveixi d’inspiració. Negociarem els continguts i també haurem d’acordar quins seran els objectius per transformar-lo en possibles obres artístiques. Penso que els demanaré que es fixin en cinc obres perquè puguem reflexionar com copiar-les perquè avaluïn l’assoliment d’objectius.

Com que volen continuar llegint contes, n’he triat una selecció d’autors diferents. El criteri ha estat els anys literaris. Així doncs, la tria ha quedat reduïda a cinc contes: L’oca salvatge de Prudenci Bertrana, Creu i ratlla de Víctor Català  —de la nostra Tarantino (i et vas quedar curta, Laura Borràs)—, Raspall de Pere Calders, El mirall de Mercè Rodoreda i Tereseta-que-baixava-les-escales de Salvador EspriuVaig barrinant com podem convertir aquestes lectures en experiències d’aprenentatge. Tinc alguna idea. Em sembla que un recurs molt fàcil pot ser el del cine. Vincular cada conte a una escena d’alguna pel·lícula famosa. De moment, en tinc un parell que em ronden pel cap: Moby Dick i La carta. Ja seria la repera si ho pogués vincular amb obres artístiques!

Penso que les lectures ens poden ajudar en cas que no ho vegin clar com poden convertir un contingut en una obra d’art. Deixarem de banda els booktrailer i ens aproximarem a la proposta de Daniela Ortiz en el taller del MACBA. Aprofitaré algunes de les activitats que ens va plantejar Nicolás Paris. Em sembla que hem de començar recreant el mapa mundi, el mitjó de paper que es posaven els paletes. Ens servirà per construir el relatograma del curs. Ara serà individual, és a dir, cada alumne farà el seu, però aprofitaré la posada en comú per construir el del grup.

De nou, de cap a la piscina!

Dos tallers amb l’artista Nicolás Paris. El 24 de febrer oferia el segon taller dels tres programats sobre el seu concepte del  rumor per dur a terme un revolució lenta i el 2 de març repreníem la segona sessió amb els educadors interessants de participar en el projecte.

Pel que fa al taller sobre el rumor,  la seva idea es bastant similar a la del terme de microrevolució de María Acaso. No cal dur a terme un gran cataclisme per canviar l’educació, sinó que compta que les seves accions i reflexions dialògiques calin en els assistents i que ho encomanin a algú altre.  Tal com s’escampen les llavors o bé com es transmet el llevat mare.

20170224_194352.jpg

Nicolás Paris

Ens vam aplegar a l’entrada de la sala d’exposició. Va introduir el taller, explicant la seva dèria pel pa. En va aprendre l’ofici per experimentar un aprenentatge, seguint les premisses de l’educació llibertària. Va provocar un debat en què els participants ens vam encaparrar amb la visió negativa de l’error.

A dins de la sala, ens va donar un foli i unes tisores a cadascú. Ens va plantejar un repte. Seríem capaços de retallar el full aconseguint formar un forat  pel qual poguéssim passar tot el grup. D’entrada, ens va deixar atònits. De mica en mica, vam anar reaccionat. De seguida, algú ja havia tret l’entrellat i l’ensenyava a qui s’hi acostava. Altres s’agrupaven per veure  si aconseguien superar el desafiament. Mentrestant, ell anava passejant per observar com treballàvem. Orientava, suggeria, somrient sempre i inspirant-nos calma. I al cap d’una estona van anant apareixent alguns forats negres al terra.

20170224_181213.jpg

Física quàntica

Ens va convidar a un segon exercici: retallar una figura humana. Havíem d’anar seguint les seves instruccions, com en la resta de tallers. L’exercici tractava d’aprendre les proporcions del cos humans. Vam començar per les extremitats inferiors i vam anar pujant anant retallant i articulant la tira de foli fins a convertir-lo en un home. Riu-te’n de l’Home del Mil·lenni de Jaume Plensa.  N’havíem fet una vintena, a escala.

20170224_194344

El petit Nicolàs

L’altre taller va seguir un esquema similar. Ens va aplegar a l’entrada de la Sala. Ens va recordar la seva concepció del nombre quatre. Vam entrar a dins i ens vam asseure al mateix racó de l’altre dia. De seguit, vam valorar el taller de la setmana anterior. Es van poder observar dues opcions antagòniques. Alguns professionals els hauria agradat més reflexionar com podíem aplicar aquest aprenentatge en la nostra labor més que experimentar uns exercicis de lectoescriptura d’infantil. En canvi, una companya va destacar que aquesta era la clau del taller: tornar a la infantesa i experimentar una aventura d’aprenentatge.

Nicolás Paris va sintentitzar els punts claus del procés d’aprenentatge que duia a la pràctica: experiència, narrativa per arribar al concepte; no pas a la inversa, com estem acostumats. Segueix les claus que exposa María Acaso perquè l’aprenentatge sigui una experiència tant motivadora com de gaudi. Va demanar a dos voluntaris que ideessin unes planes per aprendre alguna cosa entre tots plegats.  Després ens va organitzar en petits grups perquè debatéssim com ho podíem adoptar a la nostra tasca docent.

És curiós l’evolució de la meva experiència amb l’artista. La primera transformació es va produir en el primer taller. Hi vaig acudir enfilant l’avinguda Maria Cristina preguntant-me què hi pintava i per què no girava cua. I en vaig sortir entusiasmat, captivat pel carisma de l’artista. Desconfies si et podràs sumar en el projecte i t’adones que sense solta ni volta comences a dur a la pràctica alguna de les activitats. I al final s’ha convertit en la llavor del proper trimestre.

20170402_211541.jpg