3a sessió. Vaig haver de recórrer a la memòria visual: em vaig deixar la programació a casa. Com a escalfament, vaig decidir que començaríem relatant un impacte vital. Em va agradar, tot i que no havia previst la possibilitat que algú s’emocionés. Em van demanar pel meu: María Acaso. Els vaig demanar si sabien per què els ho havia preguntat? Ramon Llull també va tenir un impacte, la visió de Crist, per la qual cosa se centra la resta de la seva vida a divulgar la fe cristiana.
Vam recordar la sessió anterior. Després, vam formar grups perquè elaboressin una proposta de com podien mantenir els 20 punts. Cada grup va exposar la seva solució.
Vaig demanar per l’ús de les xarxes socials. De moment, ja tenim creat un grup de Whatsapp. Sobretot serà convenient quan tenim problemes de connexió a l’aula.
Tot seguit, els vaig repartir els continguts gramaticals. Els vaig demanar que triessin els més importants. És curiós perquè tothom va tenir clar quin prescindir-ne: majúscules i minúscules, l’ús de sigles i casos especials d’apostrofació. La majoria va coincidir a argumentar que els podria donar algun recurs. És estrany perquè aquest criteri també es podria aplicar a la resta de continguts.
Els vaig presentar la proposta de treball: elaborar uns vídeos breus. D’entrada, va sobtar, però a mesura que en vam anar parlant, els agradava la idea.
Finalment, vam fer una roda en què cadascú va dir amb què es quedava de la sessió.
Em sap greu, però crec que aquest apunt estaria llest abans del debat d’anit, una iniciatiava que organitza #Xatac5. Van debatre si donem prou veu als alumnes. Aquesta entrada relatarà precisament com he experimentat el desapoderament educatiu amb un grup d’E3. Penso que la composició del grup ho permetia. Alguns alumnes ja estan avesats a treballar per projectes des del B1 o B2 i uns altres s’han anat familiaritzant amb un enfocament de curs molt més informal. M’hauria agradat provar l’aprenentatge per servei, però seguint la labor d’Ainhoa Ezeiza em va animar a endinsar-me en l‘il·lusionisme social que impulsa el sevillà Javier Encina. Aprofito l’avinentesa per reiterar-los el meu profund agraïment pel constant acompanyament, malgrat les dificultats de traducció de les meves reflexions. A més, em pensava que era una via per aprofundir en una de les microrevolucions de María Acaso.
Una de les paradoxes més flagrants en l’educació és que es el paradigma pedagògic va dissociat amb el model de societat. Ivan Illich ja evidenciava aquesta contradicció amb una simple constatació: com és que manté el mateix sistema educatiu arreu del món independentment del tipus de govern. La mateixa composició d’una aula tant per a països desenvolupats com per a països sota règims dictatorials n’és un bon exemple. Així doncs, si es reclama un canvi educatiu és més aviat per la pressió de la revolució tecnològica que no pas per adequar la formació cap a una ciutadania democràtica. Pretenem formar individus que han de conviure democràticament, però en canvi seguim educant votants submisos. Em temo que algunes piulades del debat van en aquest sentit.
Una de les armes de control en l’àmbit escolar és l’avaluació, concretament la certificadora. Vet aquí que va ser el punt de partida del curs. Tal com qüestiona la cantant Mala Rodríguez, qui pot jutjar el seguiment d’un alumne si no és ell mateix. Una prova, de la qual el principal interessat no hi ha participat en l’elaboració, pot determinar la competència d’un alumne? Si partim que ningú no aprèn el mateix ni de la mateixa manera, per què ens entestem a mesurar-los amb una falsa objectivitat? La majoria de conflictes que esclaten entre alumnes i docents per culpa dels resultats es deuen per vacil·lacions subjectives dels examinadors. Per què no podem negociar amb el grup els criteris avaluatius? Els experts recomanen que l’aprenentatge no pot estar supeditat a l’avaluació. Ara bé, a l’hora de valorar un aprenentatge competencial hem d’aplicar mètodes tradicionals: una prova; a més, externa.
L’avaluació ètica va néixer com un projecte democràtic i pretenia que els alumnes també es plantegessin algunes de les qüestions que hem apuntat en el paràgraf anterior. Va costar, d’entrada, que els alumnes entenguessin tant la metodologia com la finalitat del projecte. Va sobtar que en les primeres sessions el docent deixés de conduir el debat o de liderar els acords. A més, amoïnava que el mètode impedís l’assoliment del certificat. No obstant això, es va poder concretar en dues línies. D’una banda, es va acordar crear un reportatge per difondre aquesta nova visió de l’avaluació. De l’altra, es va pactar que calia ser presents a les xarxes socials. No només es pretenia seguir difonent les sessions sinó també es volia generar debat formulant les preguntes del reportatge. Vam haver de crear un tauler a Pinterest. Això va provocar que al final del curs, alguns alumnes demanessin de treballar la competència digital en propers cursos. També vaig dissenyar un parell de sessions que potser s’escapaven d’aquesta línia. Vam celebrar Sant Jordi amb activitats lúdiques i el Dia Mundial del Joc. Així mateix, el Servei ens va brindar un repte: seríem capaços d’organitzar unaflashmob. I la vam muntar, encara que sigui més aviat de butxaca.
Imatge de José M. Guinea, Chema
Penso que aquesta empresa en va servir per posar-nos a provar el nostre il·lusionisme social. Vam haver de recórrer a la confiança entre uns i altres: primer, amb la Laura, qui va assumir l’encàrrec de dirigir l’acció, però també amb la resta perquè ens vam ajudar a memoritzar els passos o bé a suggerir alguna millora de la coreografia. No era pas una simple coreografia. Volíem demostrar a la resta del Servei que havia suposat aquest curs: aprendre a desaprendre entre tots junts. El que acabàvem de presentar havia estat gràcies a l’esforç individual, amb grup (la disposició dels ballarins: un havia de ser de referent per a l’altre) per a la resta de convidats. I, és clar, ens va proporcionar molts moments d’alegria. Tant la confiança com l’alegria són dos components d’aquest model d’activisme social.
Tot i que vaig perfilar el projecte mínim viable, no vaig seguir ortodoxament l’aprenentatge basat per projectes: era incapaç d’establir els productes finals. També vaig aplicar la ludificació, presentant activitats lúdiques i divertides que servien per demostrar que també anaven bé per mesurar el progrés dels alumnes. Vam jugar a les frases fetes amb mímica o vam repassar el vocabulari que havia utilitzar per confeccionar els relatogrames en una sopa de lletres.
Aquest recurs narratiu va ser idoni per començar cada sessió, però va anar demostrant com anaven adquirint els alumnes més fluïdesa, a més de ser un moment d’un gran poder socialitzador. Després recordàvem què teníem en dansa i organitzàvem els grups de treball. Continuàvem mantenint un grup de Google+. Així teníem més a mà el dietari d’aula, però també tots els artefactes que anàvem construint (des de fotografies de llibres dedicats, presentacions amb els acords, mems paramiològics, podcasts) i els relatogrames.
Quant a l’avaluació final, vam fer la prova, però adaptant-la a la filosofia del curs. Van fer-la per parelles la part escrita. També tenien permís per consultar o bé ajudar les altres parelles. Cada parella va adoptar el seu estil: algunes ho feien individualment i després ho contrastaven. D’altres, en canvi, realitzaven els exercicis consensuadament. La prova oral vam seguir el que havíem posat en pràctica en el curs B3: organitzar un esmorzar de forquilla i ganivet. Els alumnes vénen amb unes viades per llepar-se’n els dits. Llavors, en la sobretaula, és el moment per a l’exercici oral. En comptes de respondre a les situacions comunicatives que han planificat els autors, havien de construir un relatograma del curs que els servís per relatar quines eren les seves expectatives, què havien assolit, què els havia agradat del curs i què hi havien trobat a faltar. Vaig escoltar uns relats molt emotius.Abans, però, vam mirar que emergissin el poder de cadascú, acció copiada d’Álvaro Solache, però molt efectiva.
Per concloure, si el grup continua el proper curs experimentarem un itinerari d’aprenentatge més personalitzat. La majoria necessita accedir al mercat laboral. Per tant, mirarem que assoleixin el certificat C1. Per què hem de deixar d’inspirar-nos amb la cantant andalusa? I si continuem desenvolupant el projecte de l’avaluació ètica? Ara se’m fa estrany impulsar un curs sense aquesta etiqueta.
13a sessió. Javier Encina m’havia comentat que li semblava que el grup estava massa centrat en si mateix. Havíem de sortir. Un parell de sessions posteriors, vam sortir al carrer a entrevistar els vianants, cosa que va engrescar els alumnes i els va donar força confiança. A més, els va animar la proposta de les companyes per a la festa de la cloenda. I ara només faltaven les xarxes socials! Penso que patim una síndrome de força centrípeta.
El relatograma ens va quedar minso. Predominaven més els campaners que no pas les persones que van assistir. La Begoña es va servir de les imatges per explicar que havia après la diferència entre gran i gros. En canvi, la Vivi va destacar que s’havia divertit molt amb el joc de les frases fetes.
Tot seguir els vaig demanar què teníem en dansa, pregunta que els va fer molta gràcia. Vam apuntar tots els objectius que teníem entre mans. Vam començar pel primer. Havíem d’aprovar la proposta que ens havia fet arribar la Laura. Es va acceptar. És una cançó que se’t queda al cap. L’Eva va remarcar que no era en català, però vaig recordar que la Laura ens havia explicat que el cognom del cantant és català. Tothom es fixava en la coreografia. Van valorar que no era gaire difícil. Ja ho veurem!
Tot seguit els vaig proposar si implicàvem en l’acció el grup del C2. El dia abans, arran del sopar de fi de curs d’aques grup, alguns van suggerir de continuar veient-se organitzant un taller de salsa. Per tant, podrien començar el taller ajundant-nos en l’acció. Els alumnes van acceptar, tot i que els portava de cap el vídeo que havia penjat en el tauler de Google+. Els vaig demanar si els enviàvem un text proposant la col·laboració. Vam redactar la invitació. Tot seguit, la vam repartir per fotografia. Seguíem la mateixa manera que el grup de C2 va celebrar el Dia Mundial de la Poesia.
Finalment, els vaig proposar de divulgar els mems pel Twitter. Alguns com la Transi i el Celes van manifestar que tenien un nivell molt llindar de competència digitial. Ara bé, no sé com s’ho fa el Celestino, però se’n surt. De seguit, es van crear capelletes en què hi havia un expert que assessorava un company. La Vivi ensenyava com elaborar el mem. El Chema consultava el perfil de Twitter del grup. L’Eva ja avançava que havia publicat a Facebook la primera pregunta del debat. El Celes mirava el perfil de l’Instagram. I jo, que he de tenir l’ordinador al davant. Ho confesso. Em costa treballar les activitats digitals amb el mòbil!
la rebotiga 