2016-10-18 16.13.15.jpg

El destí sempre és generós. Si dijous començàvem a idear la millor aula per a nosaltres, ara haurem de continuar imaginant-la en una de la Biblioteca. És com si haguéssim emprès un viatge pel temps: de l’avior d’una masia a la confortabilitat del segle XXI. Ara bé, els espais es continuen adaptant  per a una educació transmissiva: passivitat dels alumnes i un punt on dirigir-los l’atenció. He de confessar que em fa certa gràcia aquesta disputa. Serem capaços d’adaptar l’aula a les nostres exigències o bé acabarem sent víctimes de la pedagogia tòxica? Entomem el repte.

20161018_113824 20161018_113810.jpg

Espai 1 – Grup 0. Havia previst com a activitat d’escalfament repassar els crits dels animals. Formaria parelles en què una persona tindria la imatge d’un animal i l’altra, el verb. Em pensava que aconseguiria aixecar-los de la cadira i que es moguessin per l’estret espai transitable. S’han estimat més aparellar-se des del lloc. Els he demanat que, com a mínim, cada parella s’assegués en un lloc diferent.  Els he presentat l’element detonant: una imatge. Avui havien d’aconseguir conèixer quina era la frase feta que il·lustrava la diapositiva.

Hem recordat la sessió anterior. Cada vegada apunto a la pissarra més ítems concrets. M’ha sorprès que es recordessin de la diferència entre doblar i doblegar.

Espai 1 – Grup 1. Hem iniciat una roda en què cadascú ha explicat quin és el seu racó preferit. Alguns han entès que havien de pensar en un record. Hem anat comentat dubtes o errades.

A continuació, he repartit a cada parella una fotografia que ens podria servir de model per al projecte. N’han preparat una descripció. Havien de respondre com és l’espai i per què és així. En la posada en comú, he continuat apuntant paraules noves, repassant algun aspecte gramatical. Ens ha aparegut l’ús del pronom hi. Ens hem estès bastant. Cada intervenció donava força joc. M’ha semblat que explicava massa. Han rigut quan han entès l’expressió de pet savi. Ja m’he compromès que eliminava els llegums en la dieta del dos dies anteriors de classe.

Avui ha estat curiós que només demanés amb què s’havien quedat de la sessió. Tothom responia valorant la sessió però indicant el nivell d’estrès. Declaren que se senten molt còmodes tant  a l’aula com a l’hora de col·laborar amb els companys, que aprenen més vocabulari. Em quedo, però , amb el comentari de la Nora. La sessió d’avui li havia servit per reflexionar a partir d’ara i per fixar-se més com és casa seva o bé les classes dels seus fills.

Té raó Ainhoa Ezeiza. Cada dia anem teixint complicitats.

IMG_20161011_090308.jpg

Avui m’ha vingut al cap aquest vers de Dolors Miquel quan he sortit de l’aula. També podria haver anomenat aquesta entrada Recepta per menjar-se  amb patates la planificació d’una sessió —oi, Josep Miquel?—. M’imagino com se’n riurien Javier Encina i Ainhoa Ezeiza  si els comentés la sessió davant d’unes birres. Em recordarien que cal el caos per començar a crear;  per tant, per què tanta planificació visual?!

Ras i curs: sessió caòtica. Nivell d’estrès? No ha baixat del 5 al llarg de la sessió.

Ahir em vaig  bloquejar  amb la interacció per a una lectura cooperativa d’un article. Avui, doncs, havia d’anar a preu fet per enllestir el material: presentació,  pla del curs, les activitats prèvies a la lectura. M’he posat nerviós. Tot i que m’anava controlant, el temps s’ha exhaurit. I com és previsible en una situació com aquesta, s’ha acabat la tinta de la impressora. Havia de preparar l’aula. Qui té unes companyes, té un parell de tresors…

Hem arrancat la sessió amb l’activitat de fer l’animal per recordar noms i per començar a perdre la vergonya. Ens hem divertit. Després, n’hem repassat el vocabulari: noms d’animals, onomatopeies i precisió lèxica. Una de freda i una de calenta. Tot seguit he volgut recordar la sessió anterior, però no hi havia forma humana d’accedir a la presentació: incompatibilitat de comptes oberts. M’he atabalat tant que he estat incapaç de recollir el que apuntaven. També m’han recordat el deure que tenia. Havia de presentar-los la cançó. Els n’he posat el videoclip i he aprofitat per anar a buscar documents que necessitava. A la tornada, m’he adonat que calia que els l’hagués introduïda i que haguéssim recordat què havíem acordat dijous.

20161011_101542.jpg

He repartit el pla del curs (pla-de-curs-e1), però no tenia cap sentit sense la imatge que complementava aquest document. Hem prosseguit amb la sessió. Els he acabat de desconcertar quan els he deixat triar si volien decidir individualment l’exercici o tots volien fer el mateix. El grup ha viscut pànic pel dissens. Quan els he plantejat la pregunta que haurien de respondre, s’han atabalat.

img_20161010_115254

M’ha costat explicar-me que havíem d’acordar uns criteris avaluatius. N’ha aparegut un altre: el nivell de comprensió de les meves instruccions. No hi havia pensat. També s’ha generat un debat interessant: com enteníem la fluïdesa. La Nora exigeix que per tenir una bona fluïdesa has de pensar en la llengua que aprens. La Lucía li ha replicat que no. El Manolo ha justificat que per guanyar temps calia parlar en castellà i que més endavant ja s’atrevirien en català. Ja ha aparegut el conflicte. I ara em toca saber com l’he de gestionar. Hem establer amb què ens fixaríem a l’hora de valorar les respostes.

20161011_111618

Hem fet la roda gravant les respostes a la pregunta: Què ens fa humans?

Finalment, com em temia, hem ajornat l’activitat de lectura cooperativa. Hem fet la reflexió final de la sessió i hem puntuat el nivell d’estrès. Ha estat interessant aquesta posada en comú perquè he recollit observacions interessants. L’Aneta ha expressat la seva alegria perquè entén les meves instruccions. Alguns comentaris de confiança i bastant desconcert.

20161011_114322

Per cert, el termòmetre de l’estrès ha arribat a 2.

20160313_211928.jpg

Vaig decidir assistir a aquesta trobada primer per veure’m amb els companys Ramon Paraíso i Josep Miquel Arroyo. Ara bé, la trobada presencial es  va anar eixamplant amb el Javier Íñiguez  i el Quim Balaguer.Un altre motiu era observar les reflexions d’ un altre àmbit educatiu bastant similar al del Consorci per a la Normalització Lingüística. Coincideixo amb les cròniques dels dos companys, Ramón Paraíso i Josep Miquel Arroyo. El més interessant de l’acte  va ser la ponència de Joan Subirats i el col·loqui de la tarda.

Joan Subirats va encetar la seva exposició reivindicant la formació d’adults. Primer, ho va justificar amb una anàlisi històrica. Va  plànyer que el Departament hagués recuperat el nom d’Ensenyament, arraconant el d’Educació. També va remarcar com l’Administració havia considerat aquest sector incorporant-lo a la Conselleria de Benestar Social. Va plantejar un segon argument, més des d’un vessat polític, per defensar la democràcia. L’educació per  a adults cal per convertir-los en subjectes i que deixin de ser agents passius, o bé objectes, transformar els analfabets en ciutadania alfabetitzada. Em van venir al cap Ivan Illich i Hans Magnus Enzensberger. M’hauria agradat que ho haguessin escoltat Ainhoa Ezeiza i Javier Encina.

Va anunciar que l’educació per etapes tenia els dies comptats. Aquesta visió de l’educació industrialitzada corresponia als dos segles anteriors. La finalitat era satisfer el mercat laboral. Però ara ja no tenia sentit. Va recordar la cita de Zigmunt Bauman: “Abans l’educació construïa míssils balístics; ara desconeixem l’enemic”. Segons Subirats, les estructures no estan adequades a la societat actual. Per tant, considera que ara més que mai té sentit l’educació al llarg de la vida. Ara el cicle s’ha eixamplat fins a la mort. Va esmentar el sociòleg alemany Ulrich Beck. Va reconèixer que les universitats s’havien aïllat de la comunitat.

Va apuntar el nou paradigma educatius. S’ha d’aprendre en xarxa. Ara bé,  perquè sigui eficient s’ha de basar en la interdependència estructural i l’horitzontalitat. A més, s’ha d’apostar per la diversitat que és antònim dels termes d’ igualtat i homogeneïtat.  Va recordar l’historiador americà Richard Sennett. Va concloure que s’havia de fomentar l’originalitat.

La sorpresa va continuar després de dinar. D’una banda, els organitzadors van presentar els resultats de l’enquesta. Em va fer gràcia perquè si la consulta hagués anat adreçat al personal del Consorci m’ensumo que el resultat hauria estat similar. D’entrada, es demanava formacíó. Temo que volem receptes i fórmules per aplicar-la al llarg del curs.Com afirma Javier Iñíguez, aquesta model formatiu cal renovar-lo per projectes col·laboratius, tal com defensava Subirats al matí en consonància amb altres veus com Víctor Cuevas, Carlos Magro, Fernando Trujillo o Juan Pastor. Ara bé, fa gràcia que participi en altres àmbits i que sigui incapaç de fomentar qualsevol línia col·laborativa entre les meves companyes.  Boris Mir en facilita la solució: assumir un objectiu comú entre tot l’equip. Sí o sí, hi afegiria jo. Per tant, cal revisar actes com la trobada. Continuen basant-se en un model transmissiu, del qual ens volem distanciar. A més, han de deixar  de ser aparadors de bones pràctiques —copiem motivació industrialitzadora, més avait de cadenes alimentàries, no? Em pregunto quan desplegaran paradigmes democràtics i adoptaran formes d’aprenentatge més informal d’altres certàmens que entusiasmen tant, com per exemple #betacamp.

hands-952510_960_720

De seguida el debat es va escalfar quan un participant va qüestionar un possible perfil de docent per a adults. Pere Romero, director del CFA El Clot, va reclamar amb vehemència professionals compromesos amb la línia educativa del centre i amb esperit innovador per canviar l’educació tradicional. Ho subscric. Però em plantejo per què hem d’apostar per la innovació educativa. No és una tendència ni una fal·lera, sinó la nostra labor respon a una visió i, alhora, una reflexió pedagògiques.Fa gràcia perquè  alguns dels presumptes innovadors — també acusats d’i·luminats, sonats o friquis— comencem a tenir una edat i provem metodologies amb més de cents anys d’existència. Perdoneu, em sap greu esbravar la gasosa renovadora. Deu ser cosa de l’edat…

A més, aquest abrandat col·loqui reflecteix les dues línies que trobem en qualsevol centre: la conservadora i l’agosarada. Reconec que pot provocar cert pànic si qui lidera el claustre pertany al segon corrent. En canvi, si és al contrari, podríem parafrasejar l’article de Santiago Moll: Equip directiu, per què s’avorreix el teu claustre?  Així doncs, deixem de plànye’ns i som-hi perquè, com constata Javier Ïñiguez, ja fa un parell de temporades que a les aules neva. I ens calen brúixoles per no errar el camí.

 

IMG_20160122_102505

3a sessió Des de dijous que barrinava com podia explotar les cartes que van escriure… Una sortida va ser crear una base de dades —manual!— de les errades de les cartes. Vaig mirar de classificar-les en  grups (accentuació, apostrofació, homofonies, interferències…) Potser podria repetir la tècnica de Passa el sobre per resoldre les errades o bé proposar-los de constituir grups d’experts perquè dissenyessin uns itineraris d’aprenentatge. Ara bé, també tenia les meves reserves.  Em feia por que esmercéssim força estona amb la posada en comú de cada un de la tipologia de les errades si em decantava per la primera opció.  També vaig calcular una mitjana comptant el nombre d’errors i de textos.  Em va semblar molt alta mentre que les meves companyes els va semblar que era un índex bastant baix. Una altra sortida va ser el comentari que em va escriure Ainhoa Ezeiza en el mur del grup. Va ser prou orientador. De vegades em faig creus com em costa desempellegar-me d’un enfocament tradicional. La docència és un calvari de contradiccions.

Vaig apressar una presentació abans d’entrar a l’aula i la connexió es va declarar en vaga. Tampoc vaig poder triar una llista musical. Respiració profunda. Vam començar la sessió amb el poderòmetre. Em va sorprendre observar que la majoria el pintava amb un nivell força alt. De totes maneres, els he de repassar perquè hi ha informació valuosa.  Una persona ha indicat que té molt poca confiança i un altre va puntuar molt baix la unió.

Vam prosseguir reflexionant amb la carta. Els vaig administrar una pauta de revisió. Esbufecs. Em vaig adonar que les creus anaven d’una columna a l’altra. Vaig formar parelles, amb els cordills, i els vaig repartir a cada un una carta. Les havien de revisar. A més, havien d’acordar un error per comentar-lo en veu alta. Els vaig apuntar a la pissarra i els vam anar resolent.

20160119_132802

Els vaig comentar que el gurú de la vareta hauria tingut problemes per respondre cada una de la carta. Hi mancaven les dades del remitent. Així doncs, els vaig proposar que el primer repte seria saber redactar una carta formal. Van assentir. Els vaig demanar, però, quantes sessions creien que els caldria per superar el desafiament. Van respondre que en un parell de setmanes. També els vaig plantejar la mitjana d’errades. Vam fixar que miraríem d’abaixar el registre a la meitat . Com era d’esperar, va crear reaccions contradictòries. Aquest objectiu va motivar a un grup mentre que un altre es va desanimar. Veuen que és per culpa seva que la mitjana fos alta. Una altra ensopegada al viacrucis. Com acceptaran cometre errades si adoptem una revisió competitiva? Com podrem reforçar el valor de la unió del grup si alguns components ja desconfien de les seves possibilitats? De totes maneres, pretenia que es responsabilitzessin del seu aprenentatge. Vaig aprofitar l’avinentesa per presentar el pla del curs.

Per acabar la sessió, vam repassar la disposició de la carta formal. Vaig formar petits grups i els vaig repartir un sobre en què hi havia una carta desfragmentada. La van haver de recompondre.

L’anècdota de la sessió. Mentre els presentava el pla del curs, es va sentir la sirena d’una ambulància. Els vaig avisar que em venien a buscar. Els vaig dir que entrarien dos sanitaris i els comentarien que fa més d’un trimestre que em busquen. Ens vam petar de riure.

 

 

 

 

20150729_151019

Em sap greu, però crec que aquest apunt estaria llest abans del debat d’anit, una iniciatiava que organitza  #Xatac5. Van debatre si donem prou veu als alumnes. Aquesta entrada relatarà precisament com he experimentat el desapoderament educatiu amb un grup d’E3. Penso que la composició del grup ho permetia. Alguns alumnes ja estan avesats a treballar per projectes des del B1 o B2 i uns altres s’han anat familiaritzant  amb un enfocament de curs molt més informal. M’hauria agradat  provar l’aprenentatge per servei,  però seguint la labor d’Ainhoa Ezeiza em va animar a endinsar-me en l‘il·lusionisme social que impulsa el sevillà Javier Encina. Aprofito l’avinentesa per reiterar-los el meu profund agraïment pel constant acompanyament, malgrat les dificultats de traducció de les meves reflexions. A més, em pensava que era una via per aprofundir en una de les microrevolucions de María Acaso.

rEDUvolution 2

Una de les paradoxes més flagrants en l’educació és que es el paradigma pedagògic va dissociat amb el model de societat. Ivan Illich ja evidenciava aquesta contradicció amb una simple constatació: com és que manté el mateix sistema educatiu  arreu del món independentment del tipus de govern. La mateixa composició d’una aula tant per a països desenvolupats com per a països sota règims dictatorials n’és un bon exemple. Així doncs, si es reclama un canvi educatiu és més aviat per la pressió de la revolució tecnològica que no pas per adequar la formació cap a una ciutadania democràtica. Pretenem formar individus que han de conviure democràticament, però en canvi seguim educant votants submisos. Em temo que algunes piulades del debat van en aquest sentit.

Una de les armes de control en l’àmbit escolar és l’avaluació, concretament la certificadora. Vet aquí que va ser el punt de partida del curs. Tal com qüestiona la cantant Mala Rodríguez, qui pot jutjar el seguiment d’un alumne si no és ell mateix. Una prova, de la qual el principal interessat no hi ha participat en l’elaboració, pot determinar la competència d’un alumne? Si partim que ningú no aprèn el mateix ni de la mateixa manera, per què ens entestem a mesurar-los amb una falsa objectivitat? La majoria de conflictes que esclaten entre alumnes i docents per culpa dels resultats es deuen per vacil·lacions subjectives dels examinadors. Per què no podem negociar amb el grup els criteris avaluatius? Els experts recomanen que l’aprenentatge no pot estar supeditat a l’avaluació. Ara bé, a l’hora de valorar un aprenentatge competencial hem d’aplicar mètodes tradicionals: una prova; a més, externa.

L’avaluació ètica va néixer com un projecte democràtic i pretenia que els alumnes també es plantegessin algunes de les qüestions que hem apuntat en el paràgraf anterior. Va costar, d’entrada, que els alumnes entenguessin tant la metodologia com la finalitat del projecte. Va sobtar que en les primeres sessions el docent deixés de conduir el debat o de liderar els acords. A més, amoïnava que el mètode impedís l’assoliment del certificat. No obstant això, es va poder concretar en dues línies. D’una banda, es va acordar crear un reportatge per difondre aquesta nova visió de l’avaluació. De l’altra, es va pactar que calia ser presents a les xarxes socials. No només es pretenia seguir difonent les sessions sinó també es volia generar debat formulant les preguntes del reportatge. Vam haver de crear un tauler a Pinterest. Això va provocar que al final del curs, alguns alumnes demanessin de treballar la competència digital en propers cursos. També vaig dissenyar un parell de sessions que potser s’escapaven d’aquesta línia. Vam celebrar Sant Jordi amb activitats lúdiques i el Dia Mundial del Joc. Així mateix, el Servei ens va brindar un repte: seríem capaços d’organitzar una flashmob. I la vam muntar, encara que sigui més aviat de butxaca.

Imatge de José M. Guinea, Chema

Penso que aquesta empresa en va servir per posar-nos a provar el nostre il·lusionisme social. Vam haver de recórrer a la confiança entre uns i altres: primer, amb la Laura, qui va assumir l’encàrrec de dirigir l’acció, però també amb la resta perquè ens vam ajudar a memoritzar els passos o bé a suggerir alguna millora de la coreografia. No era pas una simple coreografia. Volíem demostrar a la resta del Servei que havia suposat aquest curs: aprendre a desaprendre entre tots junts. El que acabàvem de presentar havia estat gràcies a l’esforç individual, amb grup (la disposició dels ballarins: un havia de ser de referent per a l’altre) per a la resta de convidats. I, és clar, ens va proporcionar molts moments d’alegria. Tant la confiança com l’alegria són dos components d’aquest model d’activisme social.

IMG-20150617-WA0000

Tot i que vaig perfilar el projecte mínim viable,  no vaig seguir ortodoxament l’aprenentatge basat per projectes: era incapaç d’establir els productes finals.  També vaig aplicar la ludificació, presentant activitats lúdiques i divertides que servien per demostrar que també anaven bé per mesurar el progrés dels alumnes. Vam jugar a les frases fetes amb mímica o vam repassar el vocabulari que havia utilitzar per confeccionar els relatogrames en una sopa de lletres.

Aquest recurs narratiu va ser idoni per començar cada sessió, però va anar demostrant com anaven adquirint els alumnes més fluïdesa, a més de ser un moment d’un gran poder socialitzador. Després recordàvem què teníem en dansa i organitzàvem els grups de treball. Continuàvem mantenint un grup de Google+. Així teníem més a mà el dietari d’aula, però també tots els artefactes que anàvem construint (des de fotografies de llibres dedicats, presentacions amb els acords, mems paramiològics, podcasts) i els relatogrames.

2015-06-16 19.26.07

Quant a l’avaluació final, vam fer la prova, però adaptant-la a la filosofia del curs. Van fer-la per parelles la part escrita. També tenien permís per consultar o bé ajudar les altres parelles. Cada parella va adoptar el seu estil: algunes ho feien individualment i després ho contrastaven. D’altres, en canvi, realitzaven els exercicis consensuadament.  La prova oral vam seguir el que havíem posat en pràctica en el curs B3: organitzar un esmorzar de forquilla i ganivet. Els alumnes vénen amb unes viades per llepar-se’n els dits. Llavors, en la sobretaula, és el moment per a l’exercici oral. En comptes de respondre a les situacions comunicatives que han planificat els autors, havien de construir un relatograma del curs que els servís per relatar quines eren les seves expectatives, què havien assolit, què els havia agradat del curs i què hi havien trobat a faltar. Vaig escoltar uns relats molt emotius.Abans, però, vam mirar que emergissin el poder de cadascú, acció copiada d’Álvaro Solache, però molt efectiva.

IMG-20150611-WA0002

Per concloure, si el grup continua el proper curs experimentarem un itinerari d’aprenentatge més personalitzat. La majoria necessita accedir al mercat laboral. Per tant, mirarem que assoleixin el certificat  C1. Per què hem de deixar d’inspirar-nos amb la cantant andalusa? I si continuem  desenvolupant el projecte de l’avaluació ètica? Ara se’m fa estrany impulsar un curs sense aquesta etiqueta.

Anàlisi DAFO E3

Ens podeu seguir a:

Facebook   Twitter  2015-07-30 13.36.54 2015-07-30 13.55.51

Documentació:

10a sessió. Tenia al vespre la segona part de la prova amb el grup de C2. Els volia preparar una sorpresa: marcar el camí de l’aula cap a l’espai on avaluaria la intervenció oral amb les fotografies del poema visual que vam crear per al Dia Mundial de la Poesia. Dubto si van ser els nervis o la trucada per apagar un foc, però després d’una hora de crear una vintena de diapositives l’ordinador se’m va bloquejar. Així doncs, vaig haver d’anar cap a l’aula amb les mans al cap.

relatograma

De seguida tothom va compartir les imatges o les paraules que havien retallat o fabricat. Es va confirmar els meus pressentiments.  Mostraven cares d’alegria quan van coincidir amb les il·lustracions de les xarxes socials o bé del guió del vídeo.

objectius

Vaig anar apuntant a la pissarra les conclusions. Es van convertir en objectius per a aquesta sessió. Vam establir tres parelles i els vam repartir.  El Fernando es va encarregar d’ajudar al Celestino a crear el perfil del grup a Instagram. Per culpa meva, no vam caure que havíem de consensuar la imatge del grup. Mentrestant, l’Eva i la Johanna se n’anaven a la Biblioteca per poder crear el grup de Facebook. El darrer grup, format per la Laura, la Leticia i el Chema, es van proposar crear el perfil de Twitter.  Si havien de prendre alguna decisió la consultaven a través del Whatsapp. Meravellat, satisfet i orgullós de l’ambient que s’havia originat espontàniament.

grup tuitaire

Vaig plantejar dubtes a l’hora d’entrevistar vianants. Ho haurem de resoldre dimarts. Finalment, vaig entendre que van acceptar liderar una acció per a la cloenda. L’Eva es va esverar. Va reconèixer que no teníem gaires sessions. La Laura va comentar alguna de les idees que tenia. Això rutlla! Tinc la sospita que la sessió senar és la qüestionar-s’ho tot i en canvi la parell la d’avançar. El Celestino va plegar manifestant que xalava cada sessió i que li sabia greu la setmana que no podia assistir per la feina. Per una altra banda, em van anar com anell al dit tots els enllaços que em va facilitar Javier Encina. Em va agradar molt el vídeo de l’avaluació d’Ainhoa Ezeiza.

IMG_20150506_131132

7a sessió. No les tenia totes i així em va anar…

Vam començar la roda cadascú compartint les imatges o les paraules de la classe anterior. Cada dia se superen. Van esmentar talent —vaig pensar en Álvaro Solanche—, una nova manera d’educar, etc.

Després vam recordar les propostes d’avaluació ètica, els possibles projectes i feia falta aprofundir el tema de les xarxes socials. Quan els vaig demanar com ho treballàvem, va esclatar la tempesta. De fet, esperaven que liderés la sessió. Em vaig negar. Es van anar posant nerviosos. No m’entenien. Dubtaven que havien de fer. Mirava d’aclarir els dubtes, però m’embolicava més. La Laura va qüestionar el mètode proposat. Va suggerir que potser havien d’anar seguint els tres passos tots plegats. La Leticia em volia ajudar calmant les companyes i mirava de repassar el que havíem fet dijous. El Chema preguntava tota l’estona per si podia tirar d’algun carro. El Fernando va adoptar un paper més passiu. La Transi es va esverar quan va sentir les propostes per valorar el curs. L’Aliou a estones es despenjava i a estones intervenia. L’Eva va voler intervenir, però també es va anar refredant; sobretot quan la majoria objectava de la seva proposta. I així s’anava enrarint l’ambient. Jo, adoptant un paper passiu.

Finalment, es va desencallar quan vam acceptar que les companyes que no van venir dijous poguessin plantejar la seva fórmular d’avaluació. Els altres es van resignar a estudiar tant els projectes com les xarxes.  Va ser una mica decebor la conclusió que van presentar. No diferia gaire i era tan inconcreta com les altres. Vam perdre l’oportunitat de concretar més. Jo havia pensat que cada grup podia triar un objectiu per  concretar-lo més i així poder arrencar el curs.

De totes maneres, vaig fer un parell d’observacions. El mètode provoca força debat. Han millorat moltíssim la fluÏdesa. Ara bé, havia de contenir l’emoció per evitar expressar-se en la llengua materna per fer-se entendre. Aconseguien argumentar prou bé en català. Per això ja valia la pena el debat tan espessit. La segona, els vaig confessar que m’havia passat pel cap que veiessin la pel·lícula L’onada. El Fernando va esclafir a riure. El Chema va exigir que demà, després del relatograma havíem de fer sí o sí l’activitat dels mocadors.

IMG_20150505_135352

A més, em costa conduir aquests debats assemblearis. Veig cares d’avorriment de vegades o bé alguns hi participen poc. Hem d’entrar en acció per poder aplicar diferents interaccions i agilitar el ritme de la sessió. Ara bé, repassant les conclusions, veig que anticipen la propera sessió o la línia a seguir. Han obert la porta perquè es constitueixi un comité de comunicació. Ja van suggerir crear una pàgina de Facebook. Em puc demanar el jòquer dels experts? Ainhoa Ezeiza, Javier Encina, Al Solache i Comando molekulón, on sou?