Et prepares una sessió sobre Art Thinking. Mentre vas triant el material, t’adones que n’hi ha que l’hauràs de descartar. El procés deu ser similar al d’editar un projecte musical. Al final,  els artistes o els productors s’empesquen donar-li una nova vida a tot el material rebutjat: publicant un recopilatori. És la finalitat d’aquesta presentació.

Ja he confessat que temia que hagués d’explicar l’experiència d’una manera expositiva.  Em feia por que pogués avorrir l’audiència. Em va ve venir al cap la metàfora d’un sopar d’amics en què l’excusa és ensenyar-te el reportatge de les darreres vacances. T’ho proposen just quan estàs paint l’àpat copiós i notes que les parpelles et pesen.

Vas enllestir el taller just quan havies acabat el curs i encara estaves sota els efectes de l’eufòria. S’havia graduat la primera promoció arthinkera —després d’escriure aquest apunt, t’adones que és la segona. Vas evocant els projectes que vam anar desenvolupant al llarg de dos anys (#Humanari, #MR, #clàssics, #Suspens0, #16 sessions i #AnyMACapmany).

Reflexiones com has arribat a adoptar aquesta metodologia. Recordes un vídeo de María Acaso sobre educació disruptiva que et va impactar. Les preguntes que planteja són dards que t’obliguen a replantejar-te la teva pràctica i alliberar-te del que causa insatisfacció quan surts de l’aula. Descobreixes el seu blog. Enveges com organitza les sessions formatives,  les seves reflexions van esquerdant encara més el teu academicisme. Llegeixes la conversa que va mantenir amb Elizabeth Ellsworth i hi reconeixes alguns dubtes, algunes paradoxes i algunes conclusions. Quan estaves a punt de provar el seu mètode Placenta, publica rEDUvolution i decideixes experimentar les microrevolucions. I de la rEDUvolution a l’Art Thinking.

Gràcies a Ainohoa Ezeiza i Javier Encina, topes amb el pensament d’Ivan Illich. Nou impacte. El formalisme educatiu se’n va en orris. T’adones que el sistema educatiu, tant és que sigui reglat com no reglat ja que el segon s’emmiralla en el primer, s’ha bastit en la submissió, fonamentada en criteris arbitraris. Desapoderament, autogestió són conceptes per investigar a l’aula.

Finalment, en aquest periple incert tens una taula de salvació: l’actitud lúdica. Conèixer Imma Marín, et fa capgirar l’aula. Notes que les classes tenen un altre ritme, l’alumnat ve amb ganes, adoptes un nou punt de vista i fins i tot els conflictes es paeixen millor, gràcies a l’humor.  L’actitud lúdica és un dels components de la pedagogia sexi que tant defensa María Acaso. Arribes a una conclusió: abandones el perfeccionisme i t’aboques al gaudi. Com pots pretendre que l’alumnat es diverteixi aprenent, si tu vas patint perquè les sessions surtin com les has planificades?

No obstant això, continues furgant dins teu per respondre com és que t’ha captivat l’Art Thinking. Rememores més referències. Per exemple, Jordi Aligué Bonvehí, director  de Vallgrassa, Centre Experimental de les Arts Parc del Garraf. Pretén popularitzar l’art emergent —segons ell, s’estima més aquest adjectiu que no pas el de contemporani— desenvolupant, d’una banda, programes educatius i, de l’altra, impulsant projectes que vinculen creadors amb el territori. Considera que és fonamental promoure  l’art ja des de ben petits permetent que escolars coneguin un artista compartint-hi un projecte artístic. Té la dèria de desplegar empreses que implica diferents artistes a expressar la seva visió d’algun concepte.  Aquests projectes creen comunitat i estableixen ponts culturals.

Ves per on, un d’aquests projectes em va servir com a material didàctic per una de les meves primeres experiències en Aprenentatge Basat en Projectes (ABP). Ara m’adono que adoptava més aviat més components de l’Art Thinking que no pas d’aquesta altra metodologia activa. Havia concebut el curs com un viatge o una mirada pel Mediterrani. Pretenia que l’alumnat concebés el seu aprenentatge com una experiència motivadora, compartint-la amb la resta de companys.

Durant un parell d’anys l’Àrea d’Ensenyament del CNL Eramprunyà vam iniciar un replantejament de l’avaluació. Ens vam qüestionar quina havia de ser la funció. Va ser un procés de compartir amb l’equip neguits, dubtes, experiències, etc. Com a coordinador del grup de treball em va ajudar a consolidar la meva tasca resolent contradiccions pedagògiques, esberlant encotillaments i amb ganes d’incorporar una educació molt més democràtica. Primer, ho vaig experimentar en els cursos a distància, però després ho vaig dur a la pràctica en els cursos presencials.

I tanquem el cicle inconscientment. Decidim tot l’equip visitar Vallgrassa per poder inspirar-nos a l’hora d’organitzar possibles itineraris literaris amb l’alumnat pel municipi. Arturo Blasco, mentre ens guia la visita, ens confessa el seu procés d’arrelament al paisatge del Garraf. M’adono que és el mateix que he viscut i aquell dia sento que m’hi arrelo. Mentre ens convida a participar de les diferents propostes de l’espai, vaig prenent nota que ho podem adoptar a l’aula. És a dir, que l’art és un mitjà per desenvolupar qualsevol projecte per aprendre llengua.

Mentre remenes l’arxiu fotogràfic, t’adones que moltes imatges tenen alguna cosa en comú: l’alegria de què fa gala l’alumnat. Tant és que sigui abans (entonant una haka creada pel grup)  com després de fer la prova de curs (unes birres per celebrar la gesta) o bé com fem les pauses en cada sessió, amb un descans cerebral.

Finalment, mires com has anat aplicant els diferents fonaments de l’Art Thinking en els cursos.  Tinc una preferència pels detonants. M’agrada irrompre a l’aula amb un kit de jardineria per plantar clavells de moro. És una metàfora idònia per il·lustrar el transcurs del temps en un curs. Inspirant-nos en un projecte de Nicolás Paris,  ens ajudaria a ambientar la lectura del conte El mirall de Mercè Rodoreda. El dia que el vam llegir vaig aparèixer amb un pa de pessic i melmelades de diferents gustos per acompanyar la lectura. Així podíem degustar els records agredolços de la protagonista. Vam repetir una acció similar amb el conte de L’oca de Prudenci Bertrana.

Per dessacralitzar la prova del curs,  em vaig empescar un ritual en què netegem les males vibracions des del primer dia. Hem d’impedir que la prova ens condicioni l’aprenentatge. Una corda va servir per marcar una bretxa a l’aula. Era un recurs per cohesionar dos grups que en el trimestre anterior havien tingut professors diferents i per plantejar-los un repte: com la podien fer desaparèixer. De vegades, aquests elements sorprenents poden servir per motivar la redacció d’un text o bé per formar grups per elaborar junts un article d’opinió. Unes altres vegades pot ser el mateix docent qui faci aquesta funció. Per exemple, aparèixer de militar el primer dia  per canviar la concepció del curs o bé acabar el mateix curs convertit en cònsol honorari de la Polinèsia per conduir un joc d’escapada.

Si el que busquem és el protagonisme de l’alumnat,  cal que respectem la singularitat de cada component del grup. Se’l pots rebre el dia de la prova amb una carta amb els trets més representatius de cadascú o bé si han revisat un resum d’un llibre en petits grups que triïn ells el que els sembla més representatiu.Vam adoptar una nova acció de Nicolás Paris per confeccionar el que seria el relatograma del curs. Vam construir un arbre del coneixement amb els objectius de cada alumne o bé vam mirar d’aconseguir el color de la nostra pell, inspirant-nos en una obra de la fotògrafa Angelica Dass. Si en una primera sessió cada alumne va tatuar un company amb l’impacte d’una lectura, potser calia que al final del curs marquessin a la pell del professor el que havia representat el curs. També podem aprofitar el context polític per poder fomentar el pensament crític. L’alumnat es va inspirar en la campanya Empaperem per desenvolupar el projecte #Suspens0. En alguna ocasió n’has de patir les conseqüències: quan el grup et planta perquè se suma a la vaga feminista del 8M.

El que et dona més satisfacció és quan acabes algun projecte o bé alguna acció de què es desprèn algun producte. L’aula es transforma en un laboratori. Tu llences la idea al vol i l’alumnat te l’arreplega i la va fent seva. Sempre sorprenen els resultats. Si ens havíem d’endinsar en l’obra de Montserrat Roig, el relatograma del curs podia ser un tauler del Monopoly o bé  —com ja hem esmentat anteriorment— el motllo del peu es convertia en el mapamundi del curs. Les postals de la ILC (Institució de les Lletres Catalanes) eren la plantilla per confeccionar una postal amb el resum d’una sessió. Així vam recrear l’exposició Diumenge d’Oriol Vilanova. Desmuntar l’aula  construint unes instal·lacions amb les cadires, podia ser una metàfora d’un nou enfocament pedagògic però també l’escenografia per a un ball final. L’alumnat es pot encarregar de preparar l’ambientació de l’espai en què tindrà lloc unes xerrades tipus TED. També poden recrear poemes per commemorar el Dia Mundial de la Poesia.

Quan has d’assumir un curs, barrines quin projecte podrem desenvolupar. Mires d’anar apuntant les possibles idees en el projecte mínim viable. És un punt de partida perquè es va modificant a mesura que l’anem executant. Repasses tots els projectes arthinkers: El Vaixell de la Llibertat, una adaptació de la proposta col·laborativa de Joaquin J. Martínez; A relaxing cup in Castelldefels, intent de gamificar un curs basat en el procés de selecció d’una seu olímpica; Jo vinc d’un silenci, la cançó de Raimon va ser el pretext per evocar el passat dels alumnes; C2 rEDUvolutionari, com hem comentant, provant microrevolucions; I vint anys després, la nostra manera de participar en el projecte de Toni Solano; #TotssomSalim, un banc comú de coneixements i lectura cooperativa d’Els narradors de la nit de Rafik Schami; L’avaluació ètica, aprenent sobre desapoderament pedagògic; Els veïns del C2, segon intent de gamificar un curs amb un enigma inicial: qui ens podia espiar; Els Viatgers, que en el primer trimestre vam provar l’autogestió pedagògica, en el segon el pensament visual amb l’obra de Joan Brossa i en el tercer vam dur a terme el projecte #5dones; Vet aquí una crònica, commemorant el naixement de Ramon Muntaner i convertint el curs en un joc de l’oca;  Humanari, basat en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand i en el projecte d’Angelica Dass; #MR, un altre curs gamificat amb què ens vam convertir en un comando errorista per defensar el nom de Montserrat Roig i frustrar el pla malèvol del Dr. Mabuse; #i2cast16experimentant l’Art Thinking aprofitant una exposició de Nicolás Paris i combinant la lectura de contes de Víctor Català, Prudenci Bertrana, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Pere Calders; Bestiari s. XXI, inventant un joc inspirat en la lectura del Llibre de les bèsties de Ramon Llull; #Suspens0, una campanya per eliminar el nombre de víctimes educatives; 16 sessions, provant el moviment com a recurs educatiu i coneixent obres de Josep M. Benet i Jornet i de Sònia Moll Gamboa; Qui té por de M. Aurèlia Capmany?, aprofitant la commemoració del centenari del seu naixement per conèixer-ne algunes obres; Paradís 4.0, un nou curs gamificat per celebrar l’Any Bertrana, centrant-nos en els Paradisos oceànics d’Aurora Bertrana.

Val la pena aventurar-se amb aquest mètode. Les classes esdevenen punt de trobada per experimentar i crear. Ja veieu que podeu anar de bracet de qualsevol artista o bé podeu fer-vos vostre qualsevol projecte artístic. Si, tot i així, us fa certa basarda, doncs traieu el cap per la Xarxa. Podeu seguir el blog de María Acaso, tafanejar qualsevol perfil d’Arteducadoras o bé espereu que cada divendres Maria Paczkowski us recomani seguir  comptes a Twitter.

IMG_20161011_090308.jpg

Avui m’ha vingut al cap aquest vers de Dolors Miquel quan he sortit de l’aula. També podria haver anomenat aquesta entrada Recepta per menjar-se  amb patates la planificació d’una sessió —oi, Josep Miquel?—. M’imagino com se’n riurien Javier Encina i Ainhoa Ezeiza  si els comentés la sessió davant d’unes birres. Em recordarien que cal el caos per començar a crear;  per tant, per què tanta planificació visual?!

Ras i curs: sessió caòtica. Nivell d’estrès? No ha baixat del 5 al llarg de la sessió.

Ahir em vaig  bloquejar  amb la interacció per a una lectura cooperativa d’un article. Avui, doncs, havia d’anar a preu fet per enllestir el material: presentació,  pla del curs, les activitats prèvies a la lectura. M’he posat nerviós. Tot i que m’anava controlant, el temps s’ha exhaurit. I com és previsible en una situació com aquesta, s’ha acabat la tinta de la impressora. Havia de preparar l’aula. Qui té unes companyes, té un parell de tresors…

Hem arrancat la sessió amb l’activitat de fer l’animal per recordar noms i per començar a perdre la vergonya. Ens hem divertit. Després, n’hem repassat el vocabulari: noms d’animals, onomatopeies i precisió lèxica. Una de freda i una de calenta. Tot seguit he volgut recordar la sessió anterior, però no hi havia forma humana d’accedir a la presentació: incompatibilitat de comptes oberts. M’he atabalat tant que he estat incapaç de recollir el que apuntaven. També m’han recordat el deure que tenia. Havia de presentar-los la cançó. Els n’he posat el videoclip i he aprofitat per anar a buscar documents que necessitava. A la tornada, m’he adonat que calia que els l’hagués introduïda i que haguéssim recordat què havíem acordat dijous.

20161011_101542.jpg

He repartit el pla del curs (pla-de-curs-e1), però no tenia cap sentit sense la imatge que complementava aquest document. Hem prosseguit amb la sessió. Els he acabat de desconcertar quan els he deixat triar si volien decidir individualment l’exercici o tots volien fer el mateix. El grup ha viscut pànic pel dissens. Quan els he plantejat la pregunta que haurien de respondre, s’han atabalat.

img_20161010_115254

M’ha costat explicar-me que havíem d’acordar uns criteris avaluatius. N’ha aparegut un altre: el nivell de comprensió de les meves instruccions. No hi havia pensat. També s’ha generat un debat interessant: com enteníem la fluïdesa. La Nora exigeix que per tenir una bona fluïdesa has de pensar en la llengua que aprens. La Lucía li ha replicat que no. El Manolo ha justificat que per guanyar temps calia parlar en castellà i que més endavant ja s’atrevirien en català. Ja ha aparegut el conflicte. I ara em toca saber com l’he de gestionar. Hem establer amb què ens fixaríem a l’hora de valorar les respostes.

20161011_111618

Hem fet la roda gravant les respostes a la pregunta: Què ens fa humans?

Finalment, com em temia, hem ajornat l’activitat de lectura cooperativa. Hem fet la reflexió final de la sessió i hem puntuat el nivell d’estrès. Ha estat interessant aquesta posada en comú perquè he recollit observacions interessants. L’Aneta ha expressat la seva alegria perquè entén les meves instruccions. Alguns comentaris de confiança i bastant desconcert.

20161011_114322

Per cert, el termòmetre de l’estrès ha arribat a 2.

img_20160926_205602

He començat la sessió registrant l’índex d’estrès. Els he repartit un post-it- Hi havien d’escriure el seu nivell d’estrès, numerant-lo de l’1 (baix) al 5 (alt). M’ha sorprès perquè la majoria ha confessat tranquil3litat. Hem registrat un 2,43.

20160927_111949.jpg

Hem  continuat amb l’activitat del baròmetre. Els he demanat que es col·loquin en fila índia i que saltin a l’esquerra els qui s’estimen més la píndola vermella i a la dreta els que la volen blava. Hem descobert una minoria que té el blau com el color preferit o bé ha decidit separar-se de la majoria per reinvindicar la seva singularitat.

He introduït els objectius de la sessió: presentar-nos i negociar objectius. També els he avançat la primera paraula de la frase enigmàtica. Tot seguit, he repartit el material perquè poguessin dibuixar els ítems que explicarien als companys. Havien de dibuixar Jo sóc…, M’agrada…, Aprenc cada dia…, Domino…

20160927_133702

Amb l’excusa de les vacances, els he mostrat unes fotografies del meu àlbum. Havien de pensar per parelles per a què les havia triat. Havia ideat una presentació meva, però just abans d’entrar a l’aula s’havia esborrat del cap. Després de l’activitat, ha estat el moment d’oferir-los dos regals: una part de la frase i escoltar Mala Rodríguez.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ha agradat la cançó de l’andalusa. Els he plantejat la pregunta: “Qui mana aquí?” Els he demanat que es pensessin la resposta primer individualment, després la contrastessin amb la parella i finalment la debatessin amb una altra parella. Hem arribat a la conclusió que a l’aula no cal ningú que ens mani. Hem d’estar disposats d’aprendre. He suprimit el verb ensenyar.

Els he demanat que si havíem d’elaborar el pla de curs, calia primer que establíssim els objectius. Així doncs, havien d’escriure tres accions que encara no saben fer en català. En la posada en comú, els hem anat comentant i he estat capaç de recollir cinc objectius: assolir més fluïdesa, continguts gramaticals (verbs i pronoms), vocabulari, escriure i pronunciació.

20160927_111941

20160927_111927

Per acabar, he demanat amb què es quedaven de la sessió i si podien puntuar el nivell d’estrès novament. Han valorat la sessió  com amena, divertida, participativa, agradable. Alguns alumnes han declarat que sentien satisfacció, optimisme, bones sensacions, positivisme, motivació i que havia reduït el nivell d’estrès. De totes maneres, una alumna ha confessat que notava inquietud. Per una altra banda, una alumna ha destacat la transgressió del professor.  Pel que fa a l’estrès, s’ha abaixat. Ara hem detectat un punt per sota (1, 45). He desvetllat la paraula que ens faltava.

20160927_11414220160927_114326

 

 

groucho_marx_a_day_at_the_races

Enguany mantinc els objectius del curs passat. Prosseguim amb la ludificació.  La novetat, arar, és que l’aplicarem en les reunions de coordinació amb l’ajut de les companyes que formem part del Seminari de Ludificació de la Casa. Divendres vam tenir la reunió per enllestir i la cosa promet… De totes maneres, continuaré aplicant-la al grup de C2. Si l’any passat el pretext va ser Ramon Muntaner, aquest anys és Ramon Llull. Ens centrarem amb el Llibre de les bèsties i el Llibre d’amic e amat.

He de continuar amb el desapoderament educatiu i amb l’aprenentatge informal. A veure com respon el grup amb què començaré demà. He d’investigar sobre tècniques de Design Thinking per aplicar-les en aquest curs. De totes maneres, m’agradaria que en aquest trimestre ens plantegéssim, com  en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand: “Què ens fa humans?” A més, m’agradaria que ens qüestionéssim l’espai de l’aula. I si el condicionéssim a la nostra mida? I si ens fabriquéssim catifes per estar asseguts al terra? Em neguiteja com puc desplegar un aprenentatge més personalitzat.

Intentaré novament que els alumnes es qüestionin el seu aprenentatge. De fet, l’article de Manel Rives, difós per la Plaforma Internacional de Pràctica Reflexiva, em va permetre conèixer la xerrada de Carol Dweck. Penso que el criteri d’assoliment que planteja la psicòloga americana serà el punt de partida d’un dels grups.

Finalment, a veure quines lletres descobreixo en la meva pràctica. L’any passat van ser la R i la U —efectes col·laterals de treballar Anna Vives i Joan Brossa. Ara bé, si no agraden aquests objectius, en puc pensar uns altres.

img_20160926_205824

the_departed_logo

“Si t’ho vols pensar…” Com t’ho has de rumiar si un amic compta amb tu per participar en la tercera de les taules d’experiències de l’Escola d’Estiu de l’Educació per a Pesones Adultes. A més, t’anomena una de les companyes amb qui compartiràs espai, l’Anna Tur. Et dóna carta blanca per presentar el que vulguis. Va ser l’autor d’una de les primeres felicitacions que vaig llegir per a la festa sorpresa dels cinquanta i que em va deixar catatònic més de dotze hores… D’altra banda, em feia molta gràcia coincidir amb l’Anna perquè ens vam conèixer en una xerrada de la María Acaso. Em va preguntar: “Jaume, tu, com fas les classes?” Era el moment de mostrar-li-ho.

IMG_20160626_174701

Vaig estar dubtant què podia explicar. Vaig optar d’utilitzar el repte de Ramón Besonías havia plantejat en el grup de Facebook: publicar un dibuix que representés el curs 2015-16. Així doncs, demanaria als assistents què volia que els expliqués. Retia un petit homenatge a la #gramàticaMàtrix de Josep Miquel Arroyo. Vaig repartir una còpia, en forma d’avió, per a cadascú, però les vaig deixar al terra, sota les cadires i de cap per avall. Les van haver de tirar-se-les. Rememoràvem el bombardeig poètic que van dur a terme “Els Viatgers” en la Cloenda.

Un cop vaig agrair la invitació, vaig confessar els meus dos darrers impactes pedagògics. Revisant la meva trajectòria professional, m’he vist com un terrorista de la zona de confort a l’aula. Considero que aquesta actitud és imprescindible a l’hora d’aprendre i és la que intento fomentar entre l’alumnat. Va arribar el moment de prendre la primera decisió: com volien que relatés l’experiència. La majoria va optar per la píndola disruptiva, ai, la vermella.  Ara bé, hauria d’haver previst una solució per satisfer la minoria que volia que relatés d’una manera més conservadora la pràctica. Així hauria exemplificat el desapoderament educatiu.

Per al relat de l’experiència havia adaptat l’activitat de les 10 pistes. Per parelles, havien d’esbrinar el significat de cada imatge. Jo només respondria afirmativament o negativament. Vaig pensar que d’aquesta manera la narració podia ser més distesa i que construíem el discurs entre tots plegats. Com amb els alumnes.

20160701_184212.jpg

Anna Tur i Maximiliano Alcañiz

20160701_185319

Joan Lluís Monjo

 

morocco-1046535_960_720

Sessió 9a. Comencem com és habitual: roda amb les impressions de la sessió anterior, redacció de les 21 paraules, posada en comú en petit grup i tria de l’acta. Em recorden que els havia promès que els explicaria el motiu d’aquest nombre de paraules. Aprofito que hi ha la Transi i la Johanna perquè ho expliquin.Resumeixo la trama d’Els narradors de la nit. Ulls com taronges.

Prosseguim amb la morfologia verbal. Avui, participis. Em presento amb una pilota i amb infinitius. Els demano que formem un cercle. Els reparteixo els verbs. Els explico que han de passar la pilota i han de dir en veu alta el participi del verb que els ha tocat. Al principi, desconcert. Tot seguit, neguit. Veig que he d’apuntar els verbs que van dient en veu alta. Després comprovem si n’han sabut dir el participi. I girem full.

Dictat de paraules. Hem de repassar l’ortografia de les nasals. “Sí, ho confesso, senyor jutge, m’he deixat vèncer pel formalisme! No, no he renunciat ni al desapoderament educatiu ni a l’autogestió educativa. Però què faria vostè quan només sent esbufecs i queixes d’«això és molt difícil, Jaume!»?” Formo petits grups i vaig repartint les diapositives perquè vagin responent la pregunta plantejada i seleccionin les paraules que poden servir com a exemples.

Acabem la roda dels capítols. Malgrat que mantinguem la disposició del cercle, sento que xerren entre capelletes. Em sap greu perquè no respecten el company que els explica el corresponent extracte.

Finalment, els he preparat una activitat vivencial per cloure la primera unitat. Homenatjarem Anna Vives escrivint. Cadascú havia de marcar sobre l’esquena d’un company una paraula del capítol llegit. L’escriba havia de ser capaç de reproduir el mot amb  els ulls tancats i amb la mà que no és destre. L’altre company havia d’ajudar  a aguantar el full. Ras i curt, experimenten sumant capacitats.

20160503_132325

http://slide.ly/embed/03fc53ab7bf2ab7c9149e04c628f3865/autoplay/0

Sumant capacitats by Slidely Slideshow

Sessió 10a. Començament típic. Aprofito l’avinentesa per preguntar-los com es van sentir escrivint paraules amb limitacions. Només contesten dues alumnes. La Dolo va sentir estranyesa mentre que  a l’Eva l’activitat li va entusiasmar.

20160505_121951

Estrenem nova unitat, si que ho podem denominar així. Els presento les dues noves guies: Milena Jesenská i Neus Català. Abans, però, aprofito que cada grup formuli una pregunta per a l’heroïna. De moment, ja en tenim cinc per a l’Anna Vives.

20160505_123407

Preveig que reflexionem sobre l’article d’opinió. Primer, estableixen com ha de ser un bon article d’opinió. Es genera un debat. Discuteixen per la finalitat. El Carles no li agrada gens que la intenció comunicativa sigui la de convèncer. Finalment, em costa de presentar-ne el mapa mental.

criteris avaluatius distància S3 article d'opinió - com ha de ser un bon article d'opinió

Noten la primavera. Només tenen ganes de parlar en grup. És difícil de negociar com voldran escriure l’article d’opinió. Mentre intento inútilment captar l’atenció, em ve al cap una escena. Al final, m’he d’imposar autoritàriament. Faig broma del jersei que porto o bé els comunico que a partir de la setmana que ve repartiré targetes grogues i vermelles . Els excuso dient  que sóc jo qui els esvero. Si vull que dialoguin, doncs és inevitable aquest mercat de Calaf. De moment, aconsegueixo que en pensin el tema.

20160505_134458

Ajorno la lectura del text model. Aprofito l’estona que ens queda per plantejar-los com tanquem el projecte de La vinya literària. Prepararem una performance. Els agrada la idea.

20160422_112049

Aquest segon trimestre s’ha caracteritzat per aprofundir més en el pensament visual, no només del meu vessant com a planificador sinó que m’he atrevit a explotar-lo a l’aula amb els alumnes. M’imagino que es deu al fet d’aproximar-nos al món de Joan Brossa. De la mà del polifacètic artista,  hem transitat de la funció poètica a experimentar amb el  llenguatge visual.  D’altra banda, arran de l’anàlisi del primer trimestre, he anat incorporant alguna millora o bé algun replantejament.

Tal com es pot observar en el Projecte Mínim Viable, havia previst alguna activitat per a l’avaluació inicial, però vaig prioritzar l’acollida del nou alumnat. Del decàleg que haurien de redactar plegats per formar part del grup, vam acabar elaborant un guió visual perquè les noves alumnes expliquessin Com apreníem Els Viatgers?

M’havia fixat que havien d’obtenir emblemes a mesura que superessin els reptes, però vaig llegir el llibre d’Álex Rovira Los siete poderes i em va facilitar la idea. Per cada repte que assolissin n’obtindrien un. Llavors vaig recordar el primer S3 a Castelldefels. Per tant, si aconseguien els set poders, una vareta podria ser el millor obsequi. No m’imaginava pas com els engrescaria! A més, vaig improvisar, mentre els informava que havien guanyat el primer emblema, per què no improvisàvem una activitat de guerrilla urbana: escampar els poders per espais públics. Com que el nom fa la cosa, els emblemes han viatjat força. A més, cal aclarir que aquests emblemes els van crear els mateixos alumnes quan van crear poemes visuals a partir de cada un dels poders.  Per falta de temps, només en van poder idear els continguts de tres.

Els tres reptes que els vaig plantejar —ens hem distanciat d’un dels principis del desapoderament educatiu: la negociació dels objectius— van ser escriure la reserva d’una visita guiada al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), organitzar La vinya literària —va ser la nostra contribució en el Dia Mundial de la Poesia i elaborar un vídeo per al programa educatiu Hemisferi Dret Càpsula 3 del MACBA.

D’altra banda, hem creat altres productes: els poemes visuals dels poders, un mapa visual de l’accentuació i uns anuncis de productes miraculosos per a l’ortografia de les fricatives alveolars. En principi, aquest darrer producte havia de ser l’edició d’uns bitllets com a moneda del curs.

La reserva va ser el pretext per treballar la carta formal. Primer, van escriure una carta presentant-se com a mereixedors de la vareta. Aquesta activitat va servir com a avaluació inicial de la carta formal. La van escriure individualment, després la contrastaven en petits grups i en proporcionaven una a la posada en comú. Finalment, entre tots decidíem la carta que ens agradava més.

20160114_121941

Quant a La vinya literària, en aquest trimestre la van materialitzar, després d’haver-la plantada en el primer trimestre. A partir de les obres triades, cada alumne va haver de gravar-ne una introducció i plasmar el poema en un dibuix. Vam confeccionar un parell de murals digitals.

Pel que fa al programa educatiu del MACBA, els alumnes es van implicar a l’hora de filmar les situacions que els marcaven les cartes. És una pena que,  un cop han superat les reticències inicials, s’avergonyeixin del producte final. No els va costar gens improvisar: des de desplaçaments imitant escenes que acabaven de mirar en un vídeo a actuacions d’un equip de natació sincronitzada.

 

Hem de destacar que tot i la campanya de guerrilla urbana ha tingut escassa repercussió els emblemes han estat un revulsiu. Ha engrescat a la majoria de l’alumnat. N’hi ha que tenia ganes que els plantegés el repte per aconseguir un emblema o bé n’hi havia que tenien ganes d’aprofitar viatges personal per escampar-los.

Em feia por experimentar amb l’alumnat el pensament visual. És ben veritat que amb por no s’avança ni evoluciones. Pertànyer a #Dibújamelas, m’ha animat i m’ha facilitat l’experimentació. Rebre agradaments d’algun dibuix  per persones que admires no té preu, llegir comentaris coratjosos tant dels dos coordinadors com de companys t’estimulen, adaptar propostes de companys t’engresca. I si els alumnes et pregunten si no els demanaràs un dibuix per plasmar el que han après o bé per valorar el trimestre, t’infles de satisfacció. L’aprenentatge és social.

Ara bé, hem viscut alguna ensopegada. Arran de l’espantada d’un alumne, que va coincidir passat l’equador del curs, em va crear una petita crisi. La vaig exposar a l’aula. Aquell dia els alumnes em van donar dues lliçons magistrals. La primera, em van reiterar plena confiança amb la metodologia. La segona, una alumna va pronunciar una reflexió molt aguda:  “Com vols que guanyem confiança, si tu ets el primer de perdre-la.” Tal com havia apuntat com a feblesa, he de millorar en l’acompanyament: se m’escapen força detalls.

De nou, es va precipitar una tempesta l’últim dia. Alguns alumnes els amoïnava que s’acostés la prova per al certificat. Aquell dia, vaig agrair tenir una vareta a les mans, perquè quan no convencia amb arguments amb els descreguts els formulava un encanteri. Transformats. I si no, vaig amenaçar que començaria a reclamar emblemes…

Anàlisi DAFO S21516

Per acabar, us deixo el recopilatori del curs.