Avui m’ha vingut al cap aquest vers de Dolors Miquel quan he sortit de l’aula. També podria haver anomenat aquesta entrada Recepta per menjar-se amb patates la planificació d’una sessió —oi, Josep Miquel?—. M’imagino com se’n riurien Javier Encina i Ainhoa Ezeiza si els comentés la sessió davant d’unes birres. Em recordarien que cal el caos per començar a crear; per tant, per què tanta planificació visual?!
Ras i curs: sessió caòtica. Nivell d’estrès? No ha baixat del 5 al llarg de la sessió.
Ahir em vaig bloquejar amb la interacció per a una lectura cooperativa d’un article. Avui, doncs, havia d’anar a preu fet per enllestir el material: presentació, pla del curs, les activitats prèvies a la lectura. M’he posat nerviós. Tot i que m’anava controlant, el temps s’ha exhaurit. I com és previsible en una situació com aquesta, s’ha acabat la tinta de la impressora. Havia de preparar l’aula. Qui té unes companyes, té un parell de tresors…
Hem arrancat la sessió amb l’activitat de fer l’animal per recordar noms i per començar a perdre la vergonya. Ens hem divertit. Després, n’hem repassat el vocabulari: noms d’animals, onomatopeies i precisió lèxica. Una de freda i una de calenta. Tot seguit he volgut recordar la sessió anterior, però no hi havia forma humana d’accedir a la presentació: incompatibilitat de comptes oberts. M’he atabalat tant que he estat incapaç de recollir el que apuntaven. També m’han recordat el deure que tenia. Havia de presentar-los la cançó. Els n’he posat el videoclip i he aprofitat per anar a buscar documents que necessitava. A la tornada, m’he adonat que calia que els l’hagués introduïda i que haguéssim recordat què havíem acordat dijous.
He repartit el pla del curs (pla-de-curs-e1), però no tenia cap sentit sense la imatge que complementava aquest document. Hem prosseguit amb la sessió. Els he acabat de desconcertar quan els he deixat triar si volien decidir individualment l’exercici o tots volien fer el mateix. El grup ha viscut pànic pel dissens. Quan els he plantejat la pregunta que haurien de respondre, s’han atabalat.
M’ha costat explicar-me que havíem d’acordar uns criteris avaluatius. N’ha aparegut un altre: el nivell de comprensió de les meves instruccions. No hi havia pensat. També s’ha generat un debat interessant: com enteníem la fluïdesa. La Nora exigeix que per tenir una bona fluïdesa has de pensar en la llengua que aprens. La Lucía li ha replicat que no. El Manolo ha justificat que per guanyar temps calia parlar en castellà i que més endavant ja s’atrevirien en català. Ja ha aparegut el conflicte. I ara em toca saber com l’he de gestionar. Hem establer amb què ens fixaríem a l’hora de valorar les respostes.
Hem fet la roda gravant les respostes a la pregunta: Què ens fa humans?
Finalment, com em temia, hem ajornat l’activitat de lectura cooperativa. Hem fet la reflexió final de la sessió i hem puntuat el nivell d’estrès. Ha estat interessant aquesta posada en comú perquè he recollit observacions interessants. L’Aneta ha expressat la seva alegria perquè entén les meves instruccions. Alguns comentaris de confiança i bastant desconcert.
Per cert, el termòmetre de l’estrès ha arribat a 2.
Vaig decidir assistir a aquesta trobada primer per veure’m amb els companys Ramon Paraíso i Josep Miquel Arroyo. Ara bé, la trobada presencial es va anar eixamplant amb el Javier Íñiguez i el Quim Balaguer.Un altre motiu era observar les reflexions d’ un altre àmbit educatiu bastant similar al del Consorci per a la Normalització Lingüística. Coincideixo amb les cròniques dels dos companys, Ramón Paraísoi Josep Miquel Arroyo. El més interessant de l’acte va ser la ponència de Joan Subirats i el col·loqui de la tarda.
Joan Subirats va encetar la seva exposició reivindicant la formació d’adults. Primer, ho va justificar amb una anàlisi històrica. Va plànyer que el Departament hagués recuperat el nom d’Ensenyament, arraconant el d’Educació. També va remarcar com l’Administració havia considerat aquest sector incorporant-lo a la Conselleria de Benestar Social. Va plantejar un segon argument, més des d’un vessat polític, per defensar la democràcia. L’educació per a adults cal per convertir-los en subjectes i que deixin de ser agents passius, o bé objectes, transformar els analfabets en ciutadania alfabetitzada. Em van venir al cap Ivan Illich i Hans Magnus Enzensberger. M’hauria agradat que ho haguessin escoltat Ainhoa Ezeiza i Javier Encina.
Va anunciar que l’educació per etapes tenia els dies comptats. Aquesta visió de l’educació industrialitzada corresponia als dos segles anteriors. La finalitat era satisfer el mercat laboral. Però ara ja no tenia sentit. Va recordar la cita de Zigmunt Bauman: “Abans l’educació construïa míssils balístics; ara desconeixem l’enemic”. Segons Subirats, les estructures no estan adequades a la societat actual. Per tant, considera que ara més que mai té sentit l’educació al llarg de la vida. Ara el cicle s’ha eixamplat fins a la mort. Va esmentar el sociòleg alemany Ulrich Beck. Va reconèixer que les universitats s’havien aïllat de la comunitat.
Va apuntar el nou paradigma educatius. S’ha d’aprendre en xarxa. Ara bé, perquè sigui eficient s’ha de basar en la interdependència estructural i l’horitzontalitat. A més, s’ha d’apostar per la diversitat que és antònim dels termes d’ igualtat i homogeneïtat. Va recordar l’historiador americà Richard Sennett. Va concloure que s’havia de fomentar l’originalitat.
La sorpresa va continuar després de dinar. D’una banda, els organitzadors van presentar els resultats de l’enquesta. Em va fer gràcia perquè si la consulta hagués anat adreçat al personal del Consorci m’ensumo que el resultat hauria estat similar. D’entrada, es demanava formacíó. Temo que volem receptes i fórmules per aplicar-la al llarg del curs.Com afirma Javier Iñíguez, aquesta model formatiu cal renovar-lo per projectes col·laboratius, tal com defensava Subirats al matí en consonància amb altres veus com Víctor Cuevas, Carlos Magro, Fernando Trujillo o Juan Pastor. Ara bé, fa gràcia que participi en altres àmbits i que sigui incapaç de fomentar qualsevol línia col·laborativa entre les meves companyes. Boris Mir en facilita la solució: assumir un objectiu comú entre tot l’equip. Sí o sí, hi afegiria jo. Per tant, cal revisar actes com la trobada. Continuen basant-se en un model transmissiu, del qual ens volem distanciar. A més, han de deixar de ser aparadors de bones pràctiques —copiem motivació industrialitzadora, més avait de cadenes alimentàries, no? Em pregunto quan desplegaran paradigmes democràtics i adoptaran formes d’aprenentatge més informal d’altres certàmens que entusiasmen tant, com per exemple #betacamp.
De seguida el debat es va escalfar quan un participant va qüestionar un possible perfil de docent per a adults. Pere Romero, director del CFA El Clot, va reclamar amb vehemència professionals compromesos amb la línia educativa del centre i amb esperit innovador per canviar l’educació tradicional. Ho subscric. Però em plantejo per què hem d’apostar per la innovació educativa. No és una tendència ni una fal·lera, sinó la nostra labor respon a una visió i, alhora, una reflexió pedagògiques.Fa gràcia perquè alguns dels presumptes innovadors — també acusats d’i·luminats, sonats o friquis— comencem a tenir una edat i provem metodologies amb més de cents anys d’existència. Perdoneu, em sap greu esbravar la gasosa renovadora. Deu ser cosa de l’edat…
A més, aquest abrandat col·loqui reflecteix les dues línies que trobem en qualsevol centre: la conservadora i l’agosarada. Reconec que pot provocar cert pànic si qui lidera el claustre pertany al segon corrent. En canvi, si és al contrari, podríem parafrasejar l’article de Santiago Moll: Equip directiu, per què s’avorreix el teu claustre? Així doncs, deixem de plànye’ns i som-hi perquè, com constata Javier Ïñiguez, ja fa un parell de temporades que a les aules neva. I ens calen brúixoles per no errar el camí.
Em va fer molta il·lusió quan Pep Elias em va convidar a la VIII Jornada de Llengua i Migració. Em va proposar de preparar-me una ponència, però m’ho va veure a la cara. Em va tranquil·litzar suggerint que li agradaria que el plantejament fos més aviat pràctic. M’ho vaig rumiar i li vaig presentar crec que dues opcions. Les va consultar amb la seva companya, Anahí de Febrer. De seguida, em va respondre que tirés endavant el taller de desempoderament educatiu. Digueu-me agosarat i inconscient perquè què sap el gat de fer pastetes? Però pel juliol encara em durava l’eufòria d’haver-lo experimentat amb un grup.
Volia ser aplicat i preparar-me la ponència amb temps, però el subconscient és molt savi. Em va parar un parany. Evidentment, hi vaig caure de quatre potes. D’una banda, el material que divulga Javier Encina en el seu blog. És com si entres a la cova d’Alí Babà. Llegeixes una entrada, però te’n porta cap a una altra. Et descobreix un autor que ignoraves.Te’l cita i ja has begut oli: tens ganes de llegir-ne algun llibre. Ara bé, si treus el cap per la biblioteca virtual ja pots avisar que no t’esperin a dinar o a sopar durant dies. Pel setembre difonia amb Ainhoa Ezeiza tres recopilatoris molt interessants: Desempoderamiento, Juego y Oralidad del qual destacaria els articles de Hans Magnus Enzensberger (del qual Alfons Formáriz es va referir) i d’Ivan Illich que reflexiona sobre el concepte de la cultura llega; De los modelos participativos a la construcción colectiva, en recomano l’últim article, de lectura obligatòria per als qui ens dediquem a la normalització lingüística; Convivencialidad, tecnología y desempoderamiento, cal llegir-ne el tercer article, precisament dels dos coordinadors en què assenyala el risc que la tecnologia reforci el discurs dominant de l’escola. Per postres, vaig aprofitar per rellegir el llibre d’Ivan Illich, Desescolarizar la sociedad i descobrir que la còpia que m’havia descarregat no coincideix amb la versió impresa. I per acabar d’adobar-ho, un article de César Rendueles em va produir bastants dubtes a l’hora d’enfocar la ponència.
Dues setmanes abans vaig embastar la sessió. Això que feia temps que em venien idees per desenvolupar. M’hauria agradat capgirar l’espai i convertir-lo en racons de jocs. Per exemple, volia crear un joc del Twister amb les cares de diferents pensadors. Aniria cantant cites i els jugadors haurien de tocar la cara de l’autor. La capital de l’Anoia era el marc ideal perquè evidenciéssim quins elements hem incorporat en la nostra tasca de l’educació industrialitzada. A més, no podia ignorar-ne la tradició tèxtil, quan Ivan Illich recorda l’etimologia de text.Ara bé, va ser un apunt de María Acaso que em va ajudar a idear una performance i a desencallar l’embús que tenia al cap. el taller. Vaig repassar el programa i vaig veure la llum al final del túnel. Segur que l’Alfons ens exposaria un marc teòric. I aixi va ser a malgrat seu. Per tant, m’havia de centrar en les propostes. Els havia de convidar a viure experiències d’aprenentatge, jugant, per notar l’absència de la democràcia en una aula. Hauríem de superar quatre reptes. Cada desafiament superat revelaria una cita d’algun pensador.
Vaig aprofitar l’avinentesa de l’agraïment per expressar que la invitació era un regal pels vint-i-cinc anys a l’empresa. Abans de presentar el primer enigma vaig relatar un parell d’anècdotes. La primera, després d’haver assistit a una conferènia de María Acaso a Lleida, tornava obnubilat i mantenint una conversa imaginària amb ella, quan de sobte em vaig trobar fent voltes per una rotonda d’Igualada. Premonició. La segona va ser un record infantil, però és el que tothom es va quedar. El meu primer cubata als vuit anys: un got de coca-cola amb un rajolí de vermut… Un duel èpic il·lustraria la meva evolució professional. Vet aquí que vaig presentar el primer enigma per reflexionar sobre el terç d’alumnes que no assoleixen un certificat. Així, tal com mana el sistema, vaig demanar que un terç dels assistents sortissin de la sala. Impactant, oi? Així es com deuen sentir alguns alumnes. Com és que en un procés formatiu s’ha de discriminar un sector? És la primera mostra que democràcia i educació no van de bracet.
Per distendre l’ambient i amb l’excusa que parlaríem de desempoderament, havien de desprendre’s d’algun objecte seu i donar-lo a un altre participant. En la ponència anterior, Alfons Formariz ens havia animat a perdre la por. M’ho havia servit en safata! Vam veure un vídeo en què serveix per comparar els efectes de l’educació formal i no formal. Tot seguit, vaig formar grups. Cadascú tenia el fragment d’una fotografia. Havien de buscar els altres companys. Cada grup tenia una experiència meva d’un curs. Un portaveu de cada grup va explicar en què consistia. Fitxa tècnica dels projectes Vaig demanar que n’havíem de votar un per poder continuar amb el taller. Havia de servir per reflexionar sobre consens i dissens. Per què s’ha de triar sempre el que vol la majoria? Ja hi tornem a ser: algú n’ha de sortir marginat.
Vaig haver de finalitzar el taller just quan presentàvem els pilars en què s’assenta l’il·lusionisme social de Javier Encina. Vaig repartir un globus a cada grup. El van haver d’inflar i passar-lo a un altre grup. Quan rebien el globus, l’havien de petar entre tots, però no podien fer servir les mans. Cada grup havia de descobrir el terme a partir d’una endevinalla. Enigmeselements Malauradament, no ens va donar temps de reflexionar com incorporàvem cadascun dels elements a l’aula. Per cert, em vaig guanyar un parell d’al·lusions de les companyes que van seguir. Com que vaig exemplificar que el currículum era el que impedia una educació pausada, que es practiqués el decreixement, cada vegada que s’esmentava la maleïda paraula, les ponents em miraven i m’anomenaven. Em pensava que sortiria de l’acte amb una banda al pit amb la inscripció “Mr. Currículum 2015”.
Per cert, aquesta presentació té una banda sonora i un tauler de Pinterest..
M’havia jurat que no copiaria l’acudit de l’Eugenio: ja n’hi ha va haver prou amb l’anècdota intantil. Però he estat incapaç de pensar en un títol més enginyós. Perdoneu-me, Pep, Anahí i Núria.
Em sap greu, però crec que aquest apunt estaria llest abans del debat d’anit, una iniciatiava que organitza #Xatac5. Van debatre si donem prou veu als alumnes. Aquesta entrada relatarà precisament com he experimentat el desapoderament educatiu amb un grup d’E3. Penso que la composició del grup ho permetia. Alguns alumnes ja estan avesats a treballar per projectes des del B1 o B2 i uns altres s’han anat familiaritzant amb un enfocament de curs molt més informal. M’hauria agradat provar l’aprenentatge per servei, però seguint la labor d’Ainhoa Ezeiza em va animar a endinsar-me en l‘il·lusionisme social que impulsa el sevillà Javier Encina. Aprofito l’avinentesa per reiterar-los el meu profund agraïment pel constant acompanyament, malgrat les dificultats de traducció de les meves reflexions. A més, em pensava que era una via per aprofundir en una de les microrevolucions de María Acaso.
Una de les paradoxes més flagrants en l’educació és que es el paradigma pedagògic va dissociat amb el model de societat. Ivan Illich ja evidenciava aquesta contradicció amb una simple constatació: com és que manté el mateix sistema educatiu arreu del món independentment del tipus de govern. La mateixa composició d’una aula tant per a països desenvolupats com per a països sota règims dictatorials n’és un bon exemple. Així doncs, si es reclama un canvi educatiu és més aviat per la pressió de la revolució tecnològica que no pas per adequar la formació cap a una ciutadania democràtica. Pretenem formar individus que han de conviure democràticament, però en canvi seguim educant votants submisos. Em temo que algunes piulades del debat van en aquest sentit.
Una de les armes de control en l’àmbit escolar és l’avaluació, concretament la certificadora. Vet aquí que va ser el punt de partida del curs. Tal com qüestiona la cantant Mala Rodríguez, qui pot jutjar el seguiment d’un alumne si no és ell mateix. Una prova, de la qual el principal interessat no hi ha participat en l’elaboració, pot determinar la competència d’un alumne? Si partim que ningú no aprèn el mateix ni de la mateixa manera, per què ens entestem a mesurar-los amb una falsa objectivitat? La majoria de conflictes que esclaten entre alumnes i docents per culpa dels resultats es deuen per vacil·lacions subjectives dels examinadors. Per què no podem negociar amb el grup els criteris avaluatius? Els experts recomanen que l’aprenentatge no pot estar supeditat a l’avaluació. Ara bé, a l’hora de valorar un aprenentatge competencial hem d’aplicar mètodes tradicionals: una prova; a més, externa.
L’avaluació ètica va néixer com un projecte democràtic i pretenia que els alumnes també es plantegessin algunes de les qüestions que hem apuntat en el paràgraf anterior. Va costar, d’entrada, que els alumnes entenguessin tant la metodologia com la finalitat del projecte. Va sobtar que en les primeres sessions el docent deixés de conduir el debat o de liderar els acords. A més, amoïnava que el mètode impedís l’assoliment del certificat. No obstant això, es va poder concretar en dues línies. D’una banda, es va acordar crear un reportatge per difondre aquesta nova visió de l’avaluació. De l’altra, es va pactar que calia ser presents a les xarxes socials. No només es pretenia seguir difonent les sessions sinó també es volia generar debat formulant les preguntes del reportatge. Vam haver de crear un tauler a Pinterest. Això va provocar que al final del curs, alguns alumnes demanessin de treballar la competència digital en propers cursos. També vaig dissenyar un parell de sessions que potser s’escapaven d’aquesta línia. Vam celebrar Sant Jordi amb activitats lúdiques i el Dia Mundial del Joc. Així mateix, el Servei ens va brindar un repte: seríem capaços d’organitzar unaflashmob. I la vam muntar, encara que sigui més aviat de butxaca.
Imatge de José M. Guinea, Chema
Penso que aquesta empresa en va servir per posar-nos a provar el nostre il·lusionisme social. Vam haver de recórrer a la confiança entre uns i altres: primer, amb la Laura, qui va assumir l’encàrrec de dirigir l’acció, però també amb la resta perquè ens vam ajudar a memoritzar els passos o bé a suggerir alguna millora de la coreografia. No era pas una simple coreografia. Volíem demostrar a la resta del Servei que havia suposat aquest curs: aprendre a desaprendre entre tots junts. El que acabàvem de presentar havia estat gràcies a l’esforç individual, amb grup (la disposició dels ballarins: un havia de ser de referent per a l’altre) per a la resta de convidats. I, és clar, ens va proporcionar molts moments d’alegria. Tant la confiança com l’alegria són dos components d’aquest model d’activisme social.
Tot i que vaig perfilar el projecte mínim viable, no vaig seguir ortodoxament l’aprenentatge basat per projectes: era incapaç d’establir els productes finals. També vaig aplicar la ludificació, presentant activitats lúdiques i divertides que servien per demostrar que també anaven bé per mesurar el progrés dels alumnes. Vam jugar a les frases fetes amb mímica o vam repassar el vocabulari que havia utilitzar per confeccionar els relatogrames en una sopa de lletres.
Aquest recurs narratiu va ser idoni per començar cada sessió, però va anar demostrant com anaven adquirint els alumnes més fluïdesa, a més de ser un moment d’un gran poder socialitzador. Després recordàvem què teníem en dansa i organitzàvem els grups de treball. Continuàvem mantenint un grup de Google+. Així teníem més a mà el dietari d’aula, però també tots els artefactes que anàvem construint (des de fotografies de llibres dedicats, presentacions amb els acords, mems paramiològics, podcasts) i els relatogrames.
Quant a l’avaluació final, vam fer la prova, però adaptant-la a la filosofia del curs. Van fer-la per parelles la part escrita. També tenien permís per consultar o bé ajudar les altres parelles. Cada parella va adoptar el seu estil: algunes ho feien individualment i després ho contrastaven. D’altres, en canvi, realitzaven els exercicis consensuadament. La prova oral vam seguir el que havíem posat en pràctica en el curs B3: organitzar un esmorzar de forquilla i ganivet. Els alumnes vénen amb unes viades per llepar-se’n els dits. Llavors, en la sobretaula, és el moment per a l’exercici oral. En comptes de respondre a les situacions comunicatives que han planificat els autors, havien de construir un relatograma del curs que els servís per relatar quines eren les seves expectatives, què havien assolit, què els havia agradat del curs i què hi havien trobat a faltar. Vaig escoltar uns relats molt emotius.Abans, però, vam mirar que emergissin el poder de cadascú, acció copiada d’Álvaro Solache, però molt efectiva.
Per concloure, si el grup continua el proper curs experimentarem un itinerari d’aprenentatge més personalitzat. La majoria necessita accedir al mercat laboral. Per tant, mirarem que assoleixin el certificat C1. Per què hem de deixar d’inspirar-nos amb la cantant andalusa? I si continuem desenvolupant el projecte de l’avaluació ètica? Ara se’m fa estrany impulsar un curs sense aquesta etiqueta.
10a sessió. Tenia al vespre la segona part de la prova amb el grup de C2. Els volia preparar una sorpresa: marcar el camí de l’aula cap a l’espai on avaluaria la intervenció oral amb les fotografies del poema visual que vam crear per al Dia Mundial de la Poesia. Dubto si van ser els nervis o la trucada per apagar un foc, però després d’una hora de crear una vintena de diapositives l’ordinador se’m va bloquejar. Així doncs, vaig haver d’anar cap a l’aula amb les mans al cap.
De seguida tothom va compartir les imatges o les paraules que havien retallat o fabricat. Es va confirmar els meus pressentiments. Mostraven cares d’alegria quan van coincidir amb les il·lustracions de les xarxes socials o bé del guió del vídeo.
Vaig anar apuntant a la pissarra les conclusions. Es van convertir en objectius per a aquesta sessió. Vam establir tres parelles i els vam repartir. El Fernando es va encarregar d’ajudar al Celestino a crear el perfil del grup a Instagram. Per culpa meva, no vam caure que havíem de consensuar la imatge del grup. Mentrestant, l’Eva i la Johanna se n’anaven a la Biblioteca per poder crear el grup de Facebook. El darrer grup, format per la Laura, la Leticia i el Chema, es van proposar crear el perfil de Twitter. Si havien de prendre alguna decisió la consultaven a través del Whatsapp. Meravellat, satisfet i orgullós de l’ambient que s’havia originat espontàniament.
Vaig plantejar dubtes a l’hora d’entrevistar vianants. Ho haurem de resoldre dimarts. Finalment, vaig entendre que van acceptar liderar una acció per a la cloenda. L’Eva es va esverar. Va reconèixer que no teníem gaires sessions. La Laura va comentar alguna de les idees que tenia. Això rutlla! Tinc la sospita que la sessió senar és la qüestionar-s’ho tot i en canvi la parell la d’avançar. El Celestino va plegar manifestant que xalava cada sessió i que li sabia greu la setmana que no podia assistir per la feina. Per una altra banda, em van anar com anell al dit tots els enllaços que em va facilitar Javier Encina. Em va agradar molt el vídeo de l’avaluació d’Ainhoa Ezeiza.
9a sessió. Avui ens hem trobat les parets netes, sense cap mural. És un espai electoral. Per tant, si un partit organitza un acte, s’ha de deixat net i polit l’espai. Ens han tret els set plats. El Celestino venia amb ganes que els companys li expliquessin la sessió. Així doncs, cadascú ha començat a explicar les paraules o imatges que han retallat. Ha preguntat si ja havíem fet l’actitvitat del mocador. La Leti li ha explicat amb tots els ets i els uts. Ha demanat si la podríem repetir. Es nota pel que han comentat que van tenir la sensació d’avançar bastant.
Ara bé, ha estat recordar les decisions preses en la sessió anterior i s’ha ennegrit l’ambient. Es va repetint l’estona de desconcert que generen les persones que no van assistir aquell dia. Ho qüestionen. Tothom em mirava i jo no hi intervenia. Tot és perquè alguns desconeixen la finalitat del projecte. La Leti ha sortit a defensar-me. L’Eva s’hi implica de valent i mira de si pot desencallar el conflicte explicant com ho veu ella. Aquests moments, tot i que miro de no perdre la paciència, em fan patir. He mirat de recordar-los que es van avenir a desenvolupar un projecte democràtic. Tots han acceptat que parlen molt més. Per tant, s’estalvien de criticar aquest mètode. Però coincideixo que naveguem. Avui m’hauria agradat que hagués aparegut Javier Encina. Ja em va fer observar que el grup està massa tancat. Hauria de provocar que les actuacions sortissin al carrer. De fet, ja el grup del vídeo ja va planificar sortir al carrer a entrevistar vianants. Tornant al conflicte, però, es nota certa tensió i nerviosisme tant pels que se senten perduts com pels que els agrada aquesta metodologia. Els he recomanat que n’havíem d’aprendre tots plegat; jo, el primer. Havíem de ser conscients d’aquestes ondulacions endarrere i endavant.
Al final, s’han format dos grups i han impulsat les línies de treball. Es produeixen alguns moments interessants. El grup de xarxes socials han reclamat les preguntes que pensaven l’altre grup per generar debat a les xarxes. De moment, ja tenim creat un compte de tot el grup. Dijous s’han ofert de venir amb dispositius per enllestir el grup de Facebook, crear el perfil de Twitter i Instagram. L’altre grup ha enllestit les preguntes per sortir al carrer a entrevistar vianants. De totes maneres, és acabar la sessió amb un buit a l’estómac —i no pas per gana… encara que acabem a les 13.45— i al cap d’un parell d’hores el grup de Whatsapp comença a registrar missatges.
8a sessió. Si la sessió anterior va ser espessa, l’actual es van esclarir alguns dubtes. Vam elaborar el relatograma. Tothom valorava pèssima la sessió. El Fernando es va queixar que havíem perdut el temps. Compto que es va desesperar que es qüestionessin acords presos.
Tal com havíem acordat, els vaig proposar de dur a terme l’activitat que ens va ensenyar Antonia Vivas a la trobada d’Aulablog. Vaig formar els dos grups amb les cartes. Els asos van designar els conductors dels trens. Abans, però, els vaig preguntar si volien fer l’activitat a l’aula o bé a l’exterior. Es van tallar i van preferir quedar-se a l’aula.
Vam recordar els acords. Vaig demanar que cadascú triés el grup. Vam poder apuntar conclusions força interessants. Assenten les línies per treballar en les properes sessions. Demà els hauré de comunicar el que hem acordat per a la cloenda.
Els vaig plantejar d’elaborar mems amb les frases fetes. S’hi van engrescar. De moment, començarem triant-les. Com va recordar Javier Encina
el desenvolupament d’aquest sessió comparada amb la de dimarts n’és un bon exemple. És una llàstima que el pas del temps hagi refredat l’eufòria amb què vaig sortir de l’aula aquest dia.
Vam començar la roda cadascú compartint les imatges o les paraules de la classe anterior. Cada dia se superen. Van esmentar talent —vaig pensar en Álvaro Solanche—, una nova manera d’educar, etc.
Després vam recordar les propostes d’avaluació ètica, els possibles projectes i feia falta aprofundir el tema de les xarxes socials. Quan els vaig demanar com ho treballàvem, va esclatar la tempesta. De fet, esperaven que liderés la sessió. Em vaig negar. Es van anar posant nerviosos. No m’entenien. Dubtaven que havien de fer. Mirava d’aclarir els dubtes, però m’embolicava més. La Laura va qüestionar el mètode proposat. Va suggerir que potser havien d’anar seguint els tres passos tots plegats. La Leticia em volia ajudar calmant les companyes i mirava de repassar el que havíem fet dijous. El Chema preguntava tota l’estona per si podia tirar d’algun carro. El Fernando va adoptar un paper més passiu. La Transi es va esverar quan va sentir les propostes per valorar el curs. L’Aliou a estones es despenjava i a estones intervenia. L’Eva va voler intervenir, però també es va anar refredant; sobretot quan la majoria objectava de la seva proposta. I així s’anava enrarint l’ambient. Jo, adoptant un paper passiu.
Finalment, es va desencallar quan vam acceptar que les companyes que no van venir dijous poguessin plantejar la seva fórmular d’avaluació. Els altres es van resignar a estudiar tant els projectes com les xarxes. Va ser una mica decebor la conclusió que van presentar. No diferia gaire i era tan inconcreta com les altres. Vam perdre l’oportunitat de concretar més. Jo havia pensat que cada grup podia triar un objectiu per concretar-lo més i així poder arrencar el curs.
De totes maneres, vaig fer un parell d’observacions. El mètode provoca força debat. Han millorat moltíssim la fluÏdesa. Ara bé, havia de contenir l’emoció per evitar expressar-se en la llengua materna per fer-se entendre. Aconseguien argumentar prou bé en català. Per això ja valia la pena el debat tan espessit. La segona, els vaig confessar que m’havia passat pel cap que veiessin la pel·lícula L’onada. El Fernando va esclafir a riure. El Chema va exigir que demà, després del relatograma havíem de fer sí o sí l’activitat dels mocadors.
A més, em costa conduir aquests debats assemblearis. Veig cares d’avorriment de vegades o bé alguns hi participen poc. Hem d’entrar en acció per poder aplicar diferents interaccions i agilitar el ritme de la sessió. Ara bé, repassant les conclusions, veig que anticipen la propera sessió o la línia a seguir. Han obert la porta perquè es constitueixi un comité de comunicació. Ja van suggerir crear una pàgina de Facebook. Em puc demanar el jòquer dels experts? Ainhoa Ezeiza, Javier Encina, Al Solache i Comando molekulón, on sou?
Em sembla que no és la primera vegada que ho reconec. El capítol que em va impactar més de #rEDUvolution va ser el del capítol sobre pedagogia i poder. M’hi vaig veure reflectit i m’jaudava a entendre la majoria de conflictes que havia tingut tant a l’aula com amb l’equip al llarg d’aquests anys. Em va causar el mateix efecte llegir una entrada del blog d’Ainhoa Ezeiza. Espanta practicar l’horitzontalitat, però em sembla bàsic per diversos motius: el primer, per ser coherents amb un model educatiu democràtic. Ara començo a entendre per què s’acusa que l’ensenyament és un simulacre i una farsa. En segon lloc, si volem aconseguir amb l’alumnat un aprenentatge real i significatiu, cal que en siguin responsables. Han de poder prendre decisions, i de ben cabdals. Així doncs, em fa gràcia —i por, molta por!— desenvolupar el desapoderament educatiu.
Perfil del grup
La majoria d’alumnes són del curs passt. Però s’hi han incorporat tres persones. Dos són educadors que fa poc que s’han instal·lat a Catalunya. Volen aprendre com més aviat millor per poder treballar en el seu àmbit. L’altra persona té un nivell més alt, però li cal treure’s el ceritificat del B1.
Producte final
Ara quedaré fatal, però els que decidim al llarg del curs. Dubto si els farem plegats, en grup, en funció de la negociació, o permetré —caram, començo a tenir tírria a algunes paraules!— que els vagin desenvolupant autònomament segons els seus interessos.
Fases
disseny
D’entrada, tinc previst negociar amb ells si volen que desenvolupem projectes democràtics a partir del visionat del vídeo de Javier EncinaLa esperanza de lo imposible. Tinc clares algunes activitats. Haurem de negociar quins projetes o quines accions volem desplegar. De moment, en tinc algunes. Podríem qüestionar l’avaluació i la prova final. Anna Estany s’ha ofert de venir a fer-nos un taller de moda sostenible. Ara bé, com que no domino tècniques de participació, em sembla que vaig desaprofitar la negociació del banc comú de coneixements. Hi havia tant demandes com ofertes prou interessants.
desenvolupament
El curs constarà d’una vintena de sessions. Ha començat el 14 d’abril i acabarà el 18 de juny
difusió
Utilitzaré diferents canals de difusió. D’entrada, publicaré les fotos de cada sessió a Instagram amb l’etiqueta #e3cat14. Mantindrem tant la corresponent entrada de la sessió al blog del Servei i si puc mantindré el dietari, que el difondré a través de les xarxes socials: Twitter, Google+ i Facebook (tant en la meva biografia com en els grups #rEDUvolution, Desempoderandonos, Professors de català com a L2/LE). També crearem un grup a Google+. El troben bastant útil, tot i que hi participin poc.
Estratègies de socialització
Continuarem amb l’aprenentatge cooperatiu. Veurem si l’aventura ens exigeix demanar ajuda a la possible comunitat. De moment, ja hem tingut un oferiment, com ja he apuntat més amunt. Potser, i així ho espero, haurem de sortir de l’aula. M’agradaria vetllar un parell d’elements: la disposició de l’aula i l’horitzontalitat. Quant a l’espai, demanaré que a cada sessió es retirin les cadires. Deixarem les que necessiti el grup. De moment, en cercle. Jo també en formaré part.
Artefactes i eines
He pensat provar els relatogrames per repassar la sessió anterior. Compto que tant els possibles projectes com les accions exigiran crear productes.
Temporalització
De moment, mantindré sempre el que hagi previst en una sessió.
Requisits materials i humans
Un plat de plàstic per a cada sessió, pega i tisores. Paper d’embalar per a murals, post it, retoladors. Ja s’estudiarà a mesura que vagi evolucionant el curs.
2a sessió amb el grup d’E3. Escric aquest dietari amb una mica de recança. He estrenat el curs i encara tinc pendent elaborar-ne el Projecte Mínim Viable. Ha estat per manca de temps, però també m’he qüestionat si realment cal aquest document. Primer, si he d’aprendre a desapoderar-me potser no cal planificacions prèvies que només et donen la seguretat d’emprendre l’aventura. Segon, si hem d’experimentar un model democràtic, la negociació n’és la clau. Per tant, és impossible fixar res fins que no es debati a l’aula amb el grup. A més, m’he proposat si no acabem la programació de la sessió, la recuperarem en la propera. Però em nego a amoïnar-me per haver d’enllestir el que he planificat. És el parany del consumisme educatiu. Visca l’educació lenta!
Vam començar una roda en què cadascú explicava les imatges o les paraules que havia buscat com a material del primer relatograma. Van anar apareixent els estats ànims que havien viscut en la sessió anterior. Algú havia tingut molt bona impressió de la metodologia. Una altra es va fixar en el pla de curs en què apareixia l’adjectiu democràtic… Em van impressionar els comentaris. Tot seguit, els vaig facilitar el plat, la pega i les tisores. Cadascú hi va anar enganxant el que va voler. Resultat satisfactori per les dues bandes. Anem començant la construcció col·lectiva. De moment, cadascú enganxant en el plat la seva individualitat.
Com que van aparèixer els adjectius relacionats amb els estats d’ànim. Els vaig apuntar a la pissarra per repassar la morfologia dels adjectius i per presentar-los uns quants de nous (capficat, amoïnat, angoixat…). Per què vaig improvisar? Doncs el subconscient va reaccionar així per acontentar l’Eva. Em va semblar percebre el dia anterior que era reticent a la manera de plantejar la sessió. Manies. Va venir apressada a disculpar-se perquè havia plegat abans, que li feia molta vergonya parlar. La vaig tranquil·litzar.
Vam continuar el model de prova. Vam corregir i acabar els exercicis gramaticals. Després els vaig proposar la pregunta per a l’exercici d’expressió oral. La majoria espera trobar feina i aconseguir ser capaç de parlar en català. Vaig estar a punt de caure la temptació que escriguessin el missatge electrònic de l’exercici de l’expressió escrita a casa. Me’n vaig estar i el van escriure a l’aula. Només ens va quedar temps per presentar el pla de treball (PLA DE CURS E3). Van aprofitar per comentar alguns aspectes. Van valorar que era efectiu tenir el grup virtual. Va anar com anell del dit i va resoldre un futur conflicte: l’acollida a les tres persones que s’han incorporat al grup per primera vegada. El Chema va informar de l’existència del grup al Whatsapp. El Celes va preguntar, estranyat, quina n’era la finalitat. Els altres vam riure. Serveix per a tot: informar, comentar, aclarir… És quan vaig veure que és un grup molt cohesionat i tenen un perfil adequat per esdevenir il·lusionistes socials. A la tarda, la Laura ja els hi havia afegit. L’Eva informava que li havien confirmat que treballaria a l’aeroport. A veure què els sembla el vídeo de Javier EncinaLa esperanza de lo imposible. Es preveu una perfomanceben aviat.
la rebotiga 
