20150729_151019

Em sap greu, però crec que aquest apunt estaria llest abans del debat d’anit, una iniciatiava que organitza  #Xatac5. Van debatre si donem prou veu als alumnes. Aquesta entrada relatarà precisament com he experimentat el desapoderament educatiu amb un grup d’E3. Penso que la composició del grup ho permetia. Alguns alumnes ja estan avesats a treballar per projectes des del B1 o B2 i uns altres s’han anat familiaritzant  amb un enfocament de curs molt més informal. M’hauria agradat  provar l’aprenentatge per servei,  però seguint la labor d’Ainhoa Ezeiza em va animar a endinsar-me en l‘il·lusionisme social que impulsa el sevillà Javier Encina. Aprofito l’avinentesa per reiterar-los el meu profund agraïment pel constant acompanyament, malgrat les dificultats de traducció de les meves reflexions. A més, em pensava que era una via per aprofundir en una de les microrevolucions de María Acaso.

rEDUvolution 2

Una de les paradoxes més flagrants en l’educació és que es el paradigma pedagògic va dissociat amb el model de societat. Ivan Illich ja evidenciava aquesta contradicció amb una simple constatació: com és que manté el mateix sistema educatiu  arreu del món independentment del tipus de govern. La mateixa composició d’una aula tant per a països desenvolupats com per a països sota règims dictatorials n’és un bon exemple. Així doncs, si es reclama un canvi educatiu és més aviat per la pressió de la revolució tecnològica que no pas per adequar la formació cap a una ciutadania democràtica. Pretenem formar individus que han de conviure democràticament, però en canvi seguim educant votants submisos. Em temo que algunes piulades del debat van en aquest sentit.

Una de les armes de control en l’àmbit escolar és l’avaluació, concretament la certificadora. Vet aquí que va ser el punt de partida del curs. Tal com qüestiona la cantant Mala Rodríguez, qui pot jutjar el seguiment d’un alumne si no és ell mateix. Una prova, de la qual el principal interessat no hi ha participat en l’elaboració, pot determinar la competència d’un alumne? Si partim que ningú no aprèn el mateix ni de la mateixa manera, per què ens entestem a mesurar-los amb una falsa objectivitat? La majoria de conflictes que esclaten entre alumnes i docents per culpa dels resultats es deuen per vacil·lacions subjectives dels examinadors. Per què no podem negociar amb el grup els criteris avaluatius? Els experts recomanen que l’aprenentatge no pot estar supeditat a l’avaluació. Ara bé, a l’hora de valorar un aprenentatge competencial hem d’aplicar mètodes tradicionals: una prova; a més, externa.

L’avaluació ètica va néixer com un projecte democràtic i pretenia que els alumnes també es plantegessin algunes de les qüestions que hem apuntat en el paràgraf anterior. Va costar, d’entrada, que els alumnes entenguessin tant la metodologia com la finalitat del projecte. Va sobtar que en les primeres sessions el docent deixés de conduir el debat o de liderar els acords. A més, amoïnava que el mètode impedís l’assoliment del certificat. No obstant això, es va poder concretar en dues línies. D’una banda, es va acordar crear un reportatge per difondre aquesta nova visió de l’avaluació. De l’altra, es va pactar que calia ser presents a les xarxes socials. No només es pretenia seguir difonent les sessions sinó també es volia generar debat formulant les preguntes del reportatge. Vam haver de crear un tauler a Pinterest. Això va provocar que al final del curs, alguns alumnes demanessin de treballar la competència digital en propers cursos. També vaig dissenyar un parell de sessions que potser s’escapaven d’aquesta línia. Vam celebrar Sant Jordi amb activitats lúdiques i el Dia Mundial del Joc. Així mateix, el Servei ens va brindar un repte: seríem capaços d’organitzar una flashmob. I la vam muntar, encara que sigui més aviat de butxaca.

Imatge de José M. Guinea, Chema

Penso que aquesta empresa en va servir per posar-nos a provar el nostre il·lusionisme social. Vam haver de recórrer a la confiança entre uns i altres: primer, amb la Laura, qui va assumir l’encàrrec de dirigir l’acció, però també amb la resta perquè ens vam ajudar a memoritzar els passos o bé a suggerir alguna millora de la coreografia. No era pas una simple coreografia. Volíem demostrar a la resta del Servei que havia suposat aquest curs: aprendre a desaprendre entre tots junts. El que acabàvem de presentar havia estat gràcies a l’esforç individual, amb grup (la disposició dels ballarins: un havia de ser de referent per a l’altre) per a la resta de convidats. I, és clar, ens va proporcionar molts moments d’alegria. Tant la confiança com l’alegria són dos components d’aquest model d’activisme social.

IMG-20150617-WA0000

Tot i que vaig perfilar el projecte mínim viable,  no vaig seguir ortodoxament l’aprenentatge basat per projectes: era incapaç d’establir els productes finals.  També vaig aplicar la ludificació, presentant activitats lúdiques i divertides que servien per demostrar que també anaven bé per mesurar el progrés dels alumnes. Vam jugar a les frases fetes amb mímica o vam repassar el vocabulari que havia utilitzar per confeccionar els relatogrames en una sopa de lletres.

Aquest recurs narratiu va ser idoni per començar cada sessió, però va anar demostrant com anaven adquirint els alumnes més fluïdesa, a més de ser un moment d’un gran poder socialitzador. Després recordàvem què teníem en dansa i organitzàvem els grups de treball. Continuàvem mantenint un grup de Google+. Així teníem més a mà el dietari d’aula, però també tots els artefactes que anàvem construint (des de fotografies de llibres dedicats, presentacions amb els acords, mems paramiològics, podcasts) i els relatogrames.

2015-06-16 19.26.07

Quant a l’avaluació final, vam fer la prova, però adaptant-la a la filosofia del curs. Van fer-la per parelles la part escrita. També tenien permís per consultar o bé ajudar les altres parelles. Cada parella va adoptar el seu estil: algunes ho feien individualment i després ho contrastaven. D’altres, en canvi, realitzaven els exercicis consensuadament.  La prova oral vam seguir el que havíem posat en pràctica en el curs B3: organitzar un esmorzar de forquilla i ganivet. Els alumnes vénen amb unes viades per llepar-se’n els dits. Llavors, en la sobretaula, és el moment per a l’exercici oral. En comptes de respondre a les situacions comunicatives que han planificat els autors, havien de construir un relatograma del curs que els servís per relatar quines eren les seves expectatives, què havien assolit, què els havia agradat del curs i què hi havien trobat a faltar. Vaig escoltar uns relats molt emotius.Abans, però, vam mirar que emergissin el poder de cadascú, acció copiada d’Álvaro Solache, però molt efectiva.

IMG-20150611-WA0002

Per concloure, si el grup continua el proper curs experimentarem un itinerari d’aprenentatge més personalitzat. La majoria necessita accedir al mercat laboral. Per tant, mirarem que assoleixin el certificat  C1. Per què hem de deixar d’inspirar-nos amb la cantant andalusa? I si continuem  desenvolupant el projecte de l’avaluació ètica? Ara se’m fa estrany impulsar un curs sense aquesta etiqueta.

Anàlisi DAFO E3

Ens podeu seguir a:

Facebook   Twitter  2015-07-30 13.36.54 2015-07-30 13.55.51

Documentació:

Anuncis

via @carmebove

11 d’abril al MACBA. Primera sessió de la segona edició del seminari Assitència Gravitatòria.  Jordi Macián i Maria Acaso es van entestar a convènce’ns que els dònuts és la metàfora més adequada per muntar accions performatives a l’aula. Però també el mot serveix per designar les sorpreses amb què et regala l’alumnat quan practiques una pedagogia sexy. De fet, hi anava amb unes condicions una mica pèssimes. Només havia dormit tres hores i amb signes de ressaca al cap. El grup de C2 s’havia proposat convocar un sopar per festejar el meu aniversari. Si sorprens a l’aula; t’imiten. Em van fer bufar dues vegades espelmes: al restaurant i al bar on en principi anàvem a fer una copa. Els vaig confessar que l’endemà tenia formació. Em van demanar de què. Vaig somriure. Els vaig demanar que estiguessin pendents del mòbil.

Primer, Jordi Ferreiro va presentar la finalitat del seminari i va recordar que les performances no eren pas muntatges sanguinolents, ni participants nus fent la croqueta. Era un recurs didàctic que cada vegada més s’aplica  en les visites guiades als museus. Així, es busca que el visitant adopti un rol més actiu en l’exposició per engrescar-lo. S’abandona el concepte de consumidor —agent passiu— cultural, o  educatiu en l’àmbit formatiu. Va animar que la desobediència ha de ser un recurs educatiu. Tot seguit, els dos ponents van presentar junts l’esquema de la sessió. Maria Acaso va mirar de resoldre les expectatives que havia originat el dia abans pel Twitter. Com és que ens havien proporcionat dos dònuts? Un era per menjar-nos-el en aquest moment; l’altre l’havíem de reservar com a material per a una futura acció. Ja ens van avisar que n’hi hauria un parell més. I així va donar pas al seu company, Jordi Macián.

Va presentar les perfomances a les seves aules com un recurs per motivar l’alumnat, per aconseguir que experimentin plaer en la construcció d’artefactes. Així els desmunta les expectatives que tenen d’una educació bulímica. Petites accions generen canvis com una pissarra, disposada horitzontalment, serveixi d’escenari per a un vídeo. A partir de llavors, ens va anar mostrant totes les estratègies que emprava: el projecte creat per una alumnes sobre la pedagogia tòxica Me muero de aburrimiento,  les prohibicions perquè d’aquesta manera les alumnes obrissin llibres d’art, recórrer als personatges de  La guerra de les galàxies, començar la classe amb la sintonia de Batman, utilitzar el logo d’aquest heroi per a dibuix tècnic… Ens va explicar com una anècdota es podia convertir en una acció formativa. Un dia va descobrir una alumna amb un xuclet al coll. Es va empescar pintar-se’n tots un i personalitzar-lo. Això va donar peu a la segona performance. Ens va repartir pintallavis i retoladors. Ens va convidar que pintéssim un xuclet a qui tinguéssim al costat mentre sonava una música apropiada.

I va continuar relatant-nos més activitats. La de l’Equip Rizoma, amb un company de l’Àrea de Socials, en què narra un periple per la França ocupada. Va encomanar el seu entusiasme i optimisme per col·laborar amb altres companys del centre. Al començament, va confessar que s’hi resisteixen, però acaben la reunió al bar bevent unes cerveses i ja els té al sac. Si Obèlix tenia la força prodigiosa pel fet d’haver caigut de petit a la marmita de Panoràmix, penso que la seva vitalitat es deu que en la seva infantesa devia mirar la famosa escena dels germans Marx. Sorprèn la seva creativitat, vitalitat, ocurrència i humorisme; és impossible avorrir-s’hi. Et deixa anar una sortida, t’imita un locutor. Al final, va mostrar un vídeo en què ens demanava de formar part de la família de docents innovadors amb una música èpica i amb una tassa de la NASA a la mà. Va treure pit i ens va anar mostrant els regals que li havien anat oferint els seus alumnes. Els anomenava dònuts: les marques de cadàvers repartits per tot el centre víctimes de la pedagogia tòxica,  un original vídeo amb música de metal heavy per agrair-li el curs de dibuix tècnic… Vaig sentir enveja de la seva ufana. Ara bé, també em van venir al cap alguns dònuts dels meus alumnes: la festa de la nit anterior, alguns missatges privats, alguna picada d’ullet a l’aula, un àlbum, una classe sorpresa, una sessió de biodansa…

Quan va acabar la seva exposició, María Acaso ens va donar les instruccions per encarar la darrera performance. Vam improvisar un muntatge artístic amb el segon dònut. Aquest moment va servir també per fer una pausa.

via @JordiFerreiro

Tot seguit, María Acaso va teoritzar sobre la perfomance analitzant-la a partir de cinc claus. Són les microrevolucions que proposa en el seu llibre. Va insistir a destacar-ne la potencialitat com a recurs didàctic. Va reconèixer que l’ensenyament tradicional només ha fomentat l’avorriment. Només pretén que els alumnes aprovin, deixant de banda l’aprenentatge. Per tant, havíem d’aplicar —com ho havia demostrat abans Jordi Macián— una pedagogia atractiva, que fomentés el plaer a l’aula. Va recordar que els docents érem productors culturals perquè les classes esdevenien creacions Completament d’acord. He trigat a prop de vint-i-cinc anys per saber per què cada curs el munto completament diferent. A més, estem bombardejats de cultura visual. L’aula no en pot quedar al marge. Cal animar als alumnes que adquireixen un pensament crític per poder interpretar els terrors visuals.

Considera que l’art contemporani pot ser un bon recurs per a qualsevol matèria. Les performances exigeixen la participació de l’alumnat. Aconsegueixen treure’ls del tedi. També són individualitzades, tal com ens ho havia exemplificat Jordi Macián amb el xuclet. Es distancia de l’enfocament industrialitzat (els mateixos continguts, les mateixes activitats…) de l’educació tradicional. Contempla tot el cos i no pas exclusivament la part superior. Això implica una altra relació amb l’espai i el temps, tal com ens ho va demostrar amb algunes accions que havia realitzat. Generen excitació. Per exemple, aconsella d’anar reduint el discurs expositiu i anant-lo substituint per un de narratiu. Hem de donar entrada a l’estranyesa a l’aula. Aquest element pot sacsejar les ments dels alumnes.I finalment ha de ser descentrada. Convida a investigar i descobrir noves maneres d’avaluar. Per acabar, crec que ens va convidar a eliminar la clandestinitat visibilitzant la nostra labor a través de la xarxa.

Jordi Ferreiro va cloure l’acte remarcant l’ús de l’art com a vincle entre els museu i els centres educatius. Va recordar la propera sessió en què es parlaria d’avaluació i de cooperació.

Descobrint que sóc un terror visual. A quin personatge d'”Stars War” recordo? via @carmebove

Confesso que el segon capítol del llibre #rEDUvolution va ser el que em va impactar més i el que em va obligar a replantejar-me la labor. Primer, em va ajudar a reflexionar si vertaderament exercia l’horitzontalitat i em va obrir la necessitat d’explorar l’aprenentatge vivencial. Em sembla que aquesta va ser la porta per incorporar performances en la meva tasca docent. És veritat que costa enginyar-ne per a cada sessió, com va objectar un participant en el debat final. Ara bé, em ve al cap una anècdota amb un grup. En les primeres sessions sempre en tenia alguna d’ideada. El curs, després, va prosseguir amb la formació de grups d’experts. Era un procés ardu. Quan em vaig empescar fer-ne una altra per celebrar el final, alguns alumnes ho van agrair, alleugerits,  amb aquest comentari: “Feia temps que no organitzaves cap activitat així”.

Són rampells que et vénen mentre barrines com pot treballar un contingut o un objectiu. Primer, la descartes perquè et sembla una animalada. Tot seguit sents una veu interior que et pregunta: “I per què no?” I et vas engrescar. Et desafies. Et proves. De vegades, notes que vas rient sol pel carrer. La performance va madurant al cervell. Et petes per saber quines cares faran els alumnes quan els la plantegis i com reaccionaran. Altres vegades, sorgeixen abans de sortir de casa, dirigint-te cap a la feina. Són un revulsiu en l’ambient de l’aula. Cohesionen els grups i més quan han de compartir material, reptes… Deixen una empremta en els alumnes. Sempre se’n recorden. Tal com vam destacar els dos ponents, són unes armes de seducció massiva. Així doncs, en vaig sortir tan satisfet d’aquesta sessió, que vaig pensar un agraïment performatiu.  Volia reciclar un dels embolcalls dels dònuts i imitar la darrera diapositiva en què els dos experts van agrair la nostra atenció. Com que no tinc cap tècnica artística, em va fallar el material. De bones intencions, l’infern n’és ple!

Per cert, ara s’entendrà perquè només vaig ser capaç d’escriure aquests apunts. Tampoc en fa falta. Els ponents et reclamen l’atenció amb les diapositives i els vídeos que van anar projectant. Sempre hi ha piulaires que saben recollir els punts més importants o les tuitades de l’acte.

Això era i no era que un professor va divulgar un repte a Gandia un dia del mes de juliol.

M’hi havia compromès com a soci. Però escoltant la comunicació, em va acabar de convèncer. Dubto de si havia d’animar als alumnes a somniar o bé a jugar cada dia a l’aula. és curiós perquè per cercar una mirada cap al futur ens obligava a trastejar per la memòria. Potser el projecte ens conduiria cap al nostre infant interior. I el despertaria.

L’originalitat de la proposta del professor castellonenc rau  en aquesta invitació a treballar un temps que en l’educació brilla per la seva absència: el futur. No obstant això, la paradoxa ha estat que ens vam centrar a repassar els passats de la morfologia verbals. El dia que l’alumnat havia de començar a exposar els projectes finals, em van preguntar, amb certa angoixa,  quin temps haurien d’emprar. Van afrontar parlar de com s’imaginaven dintre de vint anys. Ara bé, tant els textos narratius que ens havien servit de model com els que havien produint utilitzaven els passats o el present.

A més, vam descobrir que un curs té molts paral·lelismes amb el conte. El transcurs d’un curs s’assembla bastant al periple d’un heroi narratiu. Endeguen una aventura. Irromprà el malvat, que entorpint la singladura, ajudarà a descobrir la potencialitat del protagonista, tant del conte com del curs. El procés d’aprenentatge de qualsevol alumne és bastant similar a la transformació que pateix el protagonista d’una rondalla. És curiós que ens aboquem ara als efectes de la narració, quan fa anys que les àrees de llengües i literatures dissequen els gèneres literaris a les aules. Menys anatomia del conte i més aplicació de tècniques i recursos narratius.

Tot va començar, doncs com comença qualsevol rondalla, amb un element detonant: un enigma i un repte (dibuixar una mà per escriure-hi els cinc desitjos del curs).

Cliqueu la fotografia per activar el vídeo. Podreu observar els desitjos de l'alumnat.

Cliqueu la fotografia per activar el vídeo. Podreu observar els desitjos de l’alumnat.

Aquests dos objectius, però,  esdevindrien la pedra de toc del curs. Van ser els exercicis per avaluar l’expressió oral. Si hagués planificat més acuradament el curs, podria haver reunit una imatge per a cada sessió. De fet, l’enigma era un avançament encobert del projecte final, si l’alumnat s’hi avenia. Podria haver servit com a material de suport per preparar la petxa-kutxa del projecte.

Presentació sessió

Desvetllo el significant de les representacions de l’enigma,  d’esquerra a dreta i de dalt a baix. La cançó de Jaume Sisa va servir per introduir el conte i triar un personatge de ficció. La Malèfica representa els malvats dels contes. Pensava en la prova que podia entorpir el desenvolupament del projecte, però gràcies a la lectura de Doni Tamblyn en vam saber reconèixer un altre: el critiquejador intern. La mà convidava a apuntar els cinc desitjos del curs. Vam imitar el desafiament d’Aulablog. L’aprenentatge cooperatiu estava representat per la colla castellera. La lectura d’alguns contes d’ El perquè de tot plegat de Quim Monzó podrien servir de model per a la tasca de les unitats 2  i 3.  El mirall és un element que apareix en els contes i a més convidava a una mirada introspectiva. La portada d’un conte tradicional anunciava què investigaríem. El logo del vintè aniversari de l’empresa anava com anell del dit per al títol del projecte. Les dues imatges següents proposava quines eines digitals utilitzaríem: el mòbil i una comunitat virtual. La càmera era per si ens atrevíem a filmar el guió. Dues fotografies de Joan Manel Serrat, amb vint i quaranta anys, apuntava que treballaríem el contrast de passats amb les versions d’Ara tinc vint anys. L’infant ens animava a endinsar-nos en el nostre infant interior i aclarir que potenciaríem l’aprenentatge informal. Reconec que em va costar pensar en imatges representatives. Així doncs, una il·lustració de la Blancaneu va ser un recurs fàcil. Aquells dies estava d’actualitat l’humorista Joan Rivers. Es nota que accepta el pas del temps. El micròfon advertia de la tasca de la unitat 1. El quadre de José Rodolfo Loaiza Ontiveros ens ajudaria a imaginar com poden haver evolucionat els protagonistes dels contes tradicionals. Una fotografia del meu avi patern representava com m’imaginava que seria dintre de dues dècades. Les dues darreres imatges corresponien a dos padrins més: Steve Cutts i James Finn Garner.

Vaig seguir bastant el que havia apuntat en el Projecte Mínim Viable. D’entrada, vam negociar si s’atrevien a elaborar un guió per filmar-lo o bé per gravar-lo. Van optar per aquesta segona opció. Tot i recórrer a les rúbriques per valorar tasques (avaluació inicial, tasca de la unitat 1 i avaluació final), vaig procurar d’aplicar tècniques positivistes. Per exemple, comentàvem poques errades. Només els deixava que en fessin pública una per comentar-la entre tots. Això ens permetia treballar continguts gramaticals o ampliar vocabulari. La socialització del projecte es va fixar en l’aula i en la comunitat amb Toni Solano i M. José Chordá. Quant a la temporalització prevista, va haver de ser més flexible.  Ens van caldre quatre sessions abans de l’arrancada del projecte. Les unitats 2 i 3 es van encavalcar. Mentre que per als projectes finals vam haver de destinar tres sessions. D’altra banda, va fer llufa el compromís de les vídeo actes. Van funcionar les primeres, però després va costar mantenir-les. Però ho penso mantenir en el proper projecte amb alguna modificació.

La comunitat virtual va servir per informar-los de les entrades que es publicaven en el blog i per difondre els artefactes que construíem. També per donar-los a conèixer informacions relacionades amb el projecte. Hi hauria d’haver inclòs  les mostres dels altres socis. Aprofito l’avinentesa per demanar disculpes.

Penso que els alumnes al començament els va desconcertar, sobretot els que s’incorporaven per primera vegada. En el grup tinc persones que és el tercer projecte en què participa. De fet, com vaig poder concloure en el darrer MOOC: l’aprenentatge informal captiva més que no pas el formal. Vincula molt més tot el grup i propicia un alt nivell d’entesa entre el grup i el professor. Suposa un repte professional, però també d’aprenentatge per a les dues bandes. Han estat vint sessions de gaudi tant per al grup com per a mi.

DOCUMENTACIÓ:

Com a agraïment de tots els participants i dels socis, Toni Solano i M. José Chordá, ja sé que pago poc amb aquesta cançó: