Operació Bolero

Projecte Mínim Viable

Llegir literatura, però, també és una activitat que participa de la naturalesa del joc.

BORRÀS, Laura (2020): El poder transformador de la lectura. Barcelona, Ara Llibres

Com podem commemorar el centenari de Teresa Pàmies? Com podem convertir el seu exili en una metàfora del procés d’aprenentatge del grup? Com podem aprofitar els seus textos com a models perquè l’alumnat en creï d’altres? Com podem recórrer als seus llibres per bastir una narrativa que ens ajudi a ludificar el curs? Finalment, com podem convertit tot el que hem après o viscut en un programa radiofònic? Aquestes són les preguntes que ens vam plantejar a l’hora de dissenyar el projecte mínim viable.

Aquest projecte mínim viable segueix el de l’any passat. I el de l’any passat, el de l’anterior. S’ha convertit en una carcassa en què vaig adaptant tasques, accions i projectes segons el que inspira l’obra i la figura protagonista de l’any literari. D’entrada, havia ideat que, si ens centràvem en l’obra de Teresa Pàmies, el projecte final havia de ser un programa radiofònic. Dubtava si desenvolupar-lo al final del cada trimestre o bé com a producte final del curs. Ho volia negociar amb el grup, però va ser impossible. El desenvolupament del curs va propiciar que jo prengués la decisió.

Quant a la ludificació, l’objectiu hauria de ser que l’alumnat recuperés la seva identitat, ja que la perdria en la segona sessió, durant un joc d’escapda. Més aviat, era un joc d’internament. A mesura que resolguessin tasques, anirien aconseguint dades (el segon cognom, el primer i el nom). Simularíem el periple de l’autora balaguerina. Escaparien dels camps de concentració francesos per anar a Mêxic. Farien una escala a París per poder viatjar cap a Praga. De la capital txeca retornarien a París on podrien guanyar el passaport per tornar a Barcelona. A més, recompensava les seves participacions amb la moneda del curs: els pàmies. La suma total que obtinguessin equivaldria a la puntuació que els cal per a la nota de curs.

La moneda oficial del curs

D’altra banda, aprofitaríem aquest trajecte perquè l’alumnat plasmés el seu itinerari d’aprenentatge. Em vaig servir de l’acció artística de Nicolás Paris, Mapamundi. Primer, els va desconcertar bastant i els va crear cert neguit, però són impressionants les mostres que van elaborar. A més, van confessar que els havia servit per repassar el blog d’aula.

• 

• 

• 

• 

  cortesia d’Eva Raventós

• 

  cortesia de Sergio Saldaña

• 

  cortesia de Sergio Saldaña

Preparant els mapamundi

Aquest viatge va originar la producció de diferents edukits: la carta de refugiats quan van quedar confinats en camps de concentració, el passaport d’apàtrida, dos bitllets d’avió i el passaport espanyol per poder retornar. Els aconseguien quan resolien una tasca. Primer, havia pensat que els haurien de comprar; però vaig canviar d’opinió ja que valorava que ja en tenien prou amb l’esforç que demostraven a l’hora d’elaborar el producte que els exigia la tasca. Van haver de gravar una crònica de ràdio, escriure un article d’opinió a partir d’un de Teresa Pàmies, redactar la ressenya del llibre que els va tocar llegir mentre volaven cap a Praga i elaborar un bloc del programa radiofònic.

• 

  carta de refugiat

• 

  passaport d’apàtrida

• 

  vol cap a París

• 

  passaport espanyol

• 

• 

Edukits

Vam establir uns rols per a cada sessió, els agents que s’encarregven d’activar l’Operació Bolero. L’agent X es reponsabilitzava de redctar l’informe de la sessió. Aquest text ens servia per començar la sessió amb una revisió cooperativa. L’agent Y es feia càrrec del reportatge fotogràfic mentre que l’agent Z havia de seleccionar un bolero que il·lustrés la sessió. Eren recompensats amb 2000, 1500 i 1000 pàmies, respectivament. M’amoïnava com faríem el relleu de rols. Volia que es mantingués l’anonimat al llarg del curs. Ho vaig resoldre servint-me de la mecànica del joc dels homes llop. Tothom abaixava el cap perquè cada agent pogués designar el seu successor i rebre la paga.

A punt per designar agents

Així les sessions es converteixen en esdeveniments, dividits en actes. Començàvem cada sessió amb un roda en què l’alumnat comentava amb què s’havia quedat de la sessió anterior. Presentava el pla de la sessió. Tot seguit, procedíem a l’elecció d’agents. Seguíem amb la revisió cooperativa dels informes. Formava petits grups perquè cadascú revisés un fragment, mentre escoltaven un bolero. Ho posàvem en comú: cada grup exposava les seves propostes. Continuàvem treballant algun contingut gramatical del programa. L’introduïa amb un relat, vinculat a la narrativa del curs. Feien un exercici, primer individualment, després el posaven en grup i finalment el contrastaven amb un vídeo (elaborat per grups d’altres edicions). S’havien guanyat el descans cerebral. És un recurs molt útil per desinhibir els alumnes i per cohesionar el grup. Per acabar la sessió, desenvolupaven tasques o bé projectes. I si s’hi esqueia, cobraven els corresponents pàmies mentre sonava la cançó de Rosalia.

• 

  Preparant presentacions

• 

  Camps de concentració

• 

  Cròniques radiofòniques

• 

  Buscant companys per anar a Mèxic

De fet, el nombre de pàmies el van obtenir participant en les activitats a Twitter. Utilitzàvem tres etiquetes: la del curs (#c2cast19), la del projecte (#bolero) i la de la commemoració (#AnyPàmies). També n’havíem creat alguna específica per a alguna activitat. Es fa difícil planificar una quarantena de propostes. Les més interessants que es van produir van ser els fils que van construir per preparar tant la crònica radiofònica com l’article d’opinió. Les piulades servien per registrar almenys la fase de planificació. També destacaria la conversa amb la comissària després de la tertúlia, els dietaris de lectura… D’altra banda, es va convertir en un canal de comunicació: no només per divulgar els informes i productes finals, sinó per no haver de suspendre alguna sessió. I, el més important, un mitjà de motivació. S’engrescaven quan els responies algun tuit amb un gif animat.

Ens podem preguntar si aconseguim fomentar la lectura amb aquest plantejament. D’entrada, possibilites que coneguin una escriptora que potser no n’havien sentit a parlar mai. A més, si tens la sort d’assistir a una tertúlia literària conduïda per la comissària, Montse Barderi, com va ser enguany, apassiona la seva figura. Ara bé, pel que fa a la lectura de les seves obres, la valoració ja és més diversa. Despertes curiositat per la seva producció a les persones que són lectores habituals mentre que per als qui et confessen que no els agrada llegir, esperes que els sabràs seduir, però piques ferro fred. No obstant això, s’impliquen com el qui més en els projectes.

foto cortesia de Iona Martínez de Arcos

Les tertúlies literàries són idònies per reconciliar aquestes dues actituds antagòniques. Més aviat, s’hi complementen. Les visions entusiastes atenuen les crítiques negatives. Alguns lectors aclareixen algun passatge confús. Es contrasten les opinions i valoracions dels llibres. Malgrat que van assistir a l’acte de la Biblioteca en què la comissària va apuntar les claus de Testament a Praga, la majoria del grup va confessar que li havia seduït la figura del pare mentre que els costava entendre la mirada de la filla. També van reclamar una edició crítica ja que es perdien amb referències tant de personatges com de fets històrics.

D’altra banda, vam utilitzar textos de Teresa Pàmies com a models per a algunes tasques. Les cròniques de La vida amb cançó ens van servir per aprendre a resumir i perquè els alumnes n’elaboressin una altra. A més, vam escoltar una de les seves col·laboracions radiofòniques per consensuar els criteris avaluatius per valorar les cròniques que preparaven els alumnes. Els articles d’Opinió inconformista ens van ajudar a aprofundir en l’argumentació. Els alumnes havien de redactar un article d’opinió responent al de l’autora balaguerina. Per això, els vaig proposar que elaboressin un mapa conceptual de l’article que els havia tocat.

Valorant una crònica radiofònica de Teresa Pàmies

Quant als diaris de lectura, volia que els confeccionissin per Instagram. El grup em va convèncer que continuéssim amb Twitter. N’hi ha alguns que van seguir al peu de la lletra les indicacions. No es limitaven a reproduir una cita sinó expressaven què els provocava el fragment i buscaven una imatge que reforcés la piulada. D’altres van ser bastants organitzat, van muntar un fil. Uns altres, però, van ser més pràctics. Fotografiaven el passatge que volien destacar.

Improvisava algunes perfomances, sobretot quan els planteja un repte per recuperar la identitat. Els vaig sorprendre com a gendarme que els demanava els papers per accedir a l’aula en la segona sessió i els plantejava un petit qüestionari. Era el punt de partida del joc d’escapada i per formar els diferents equips. Van organitzar un pícnic a Seta. Rebrien el passaport d’apàtrida per embarcar-se. Ara bé, havien de buscar un company que els fotografiés per al passaport. Havien de descobrir quin era el vaixell que els duia rumb cap a Mèxic. A l’arribada, però, havien de presentar a Immigració per rebre el visat. Vam improvisar l’interior d’un avió per simular la nova etapa del periple, mentre un auxiliar de vol els repartia llibres de Teresa Pàmies. Finalment, quan vam tenir enllestit el programa radiofònic, vam celebrar una festa psicodèlica. Així festejàvem la fi del curs, del periple i que recuperaven finalment la seva identitat amb l’obtenció del passaport.

• 

  Perdent la identitat

• 

  Resolent reptes

• 

  pícnic a Seta

• 

  volant cap a París

• 

  preparant festa psicodèlica

• 

  trenta-dos anys després

Va ser una llàstima que només ens centréssim en el trajecte geogràfic i menystinguéssim la singladura pels fets històrics del segle XX. Havia pensat que una activitat complementària podia ser la visita a la col·lecció del MACBA. De fet, comentant les cròniques de A ritme de bolero o bé els articles d’Opinió inconformista ja ens vam adonar que els temes que tractava Teresa Pàmies encara eren vigents.

Com hem apuntant més amunt, per al tractament dels continguts gramaticals adoptem el mètode de la classe invertida. Aprofitem els materials que van elaborar grups d’edicions anteriors. L’alumnat se’n queixava per la brevetat d’aquestes píndoles. També s’haurien de revisar. Per tant, apuntem que potser serà un dels projectes per a una nova edició del curs.

Quant a la revisió dels informes, no soc conscient que és una activitat que comporta un procés progressiu. Al començament, s’avorreixen, però a mesura que anem revisant va creixent l’interès del grup. Es van adonant que, d’una banda, minven les errades i, de l’altra, cada vegada els costa menys reconèixer-ne. Potser he centrat massa en la revisió gramatical i m’oblido de comentar altres aspectes com el de l’adequació o bé el de la coherència dels textos.

Ara bé, han esdevingut un interessant document narratiu de cada sessió. Han deixat de ser un tediós document administratiu per convertir-se en un text creatiu que permet l’autor lluir-se en la seva creativitat. Això ha estat des del curs passat, quan hem adaptat aquest tipus de text a la narrativitat del curs. L’any passat eren cartes escrites des del camp de batalla o bé a la rereguarda. Enguany eren informes policials per vigilar el periple del grup d’exiliats. Dubto si hauria d’haver tret més suc de l’Operació Bolero, si hauria estat interessant anar bastint la història al llarg del curs.

Vaig haver de planificar una sessió virtual per poder complir amb un compromís personal. Va ser una mena de presagi de les amenaces que vindrien: la suspensió de dues sessions a causa del temporal Glòria i l’abrupta clausura del curs per la crisi de la COVID-19.

Aquesta crisi ens obliga a preguntar-nos si és possible adaptar aquest plantejament de curs cap a un model educatiu híbrid. Haurem de retocar la carcassa perquè algun element serà inviable. Ara que, gràcies al confinament, ja havíem començat a esmolar els ullals. Ja havíem triat l’eix del curs vinent: Joan Perucho.

#AnyPerucho

sessions

Anàlisi DAFO

 

Por de la Capmany? I ca!

Junta d’accionistes del Banc Ningú no és perfecte

Serà difícil oblidar aquest curs per diferents motius: primer, pel grup, que es va implicar en tot moment; segon, per la figura de l’autora i  per la tasca de la comissària de l’Any, Marta Nadal, que ha anat seguint, felicitant i animant el projecte. I el darrer, es graduava la primera promoció arthinkera.

#e1cast16 #Humanari

#i1cast16 #i2cast16 #i3cast17

#s2cast17 #16sessions

#s3cast17 #AnyMACapmany

Es va desenvolupar tal com havia plasmat en el Projecte Mínim Viable, tot i que es va haver d’adaptar una acció. Vaig caure en una contradicció. A l’hora de planificar els possibles productes finals, vaig ignorar que els textos escrits en formarien part. Vaig desaprofitar  una bona oportunitat per treballar la revisió textual a l’aula. Em vaig limitar a una correcció textual mentre que hauria d’haver fer una revisió més qualitativa. Això em vaig adonar quan publicava les produccions escrites de l’alumnat durant el mes de juliol.

edukits

El curs va començar amb dos primers detonants en la primera sessió.  Cada alumne va confessar una por que tenia, així anàvem destruint les possibles reticències que pot generar el fet que tenen la prova al final de curs per obtenir el certificat de nivell. Similar al que podem experimentar quan ens hem d’endinsar en una personalitat literària que desconeixem.  També van escriure un text en què relataven com era un dia de cada dia un cop s’havien adonat que havien canviat de sexe. Anàvem escalfant motors per endinsar-nos en l’obra de l’autora.  Vaig reservar la segona sessió perquè descobrissin quina seria l’autora que treballaríem al llarg del curs. En el trimestre anterior, havíem llegit Revolta de bruixes de Josep M. Benet i Jornet. Per això vaig organitzar un joc d’escapada seguint el que havien preparat en un equip de treball que pretén que l’alumnat conegui el model de prova de manera lúdica.

1a prova

2a prova

3a prova

4a prova

formar parelles per a la lectura

Puzzle

Ja que parlem de ludificació, vaig introduir les recompenses. Les tasques i els reptes es pagaven amb la moneda oficial del curs, el capmany. Vaig adaptar aquest recurs avaluatiu que utilitza Lucía Sánchez. Per a la majoria d’alumnat va ser un vertader revulsiu i un recordatori per si s’havien despistat amb algun exercici. Per impulsar que els alumnes revisessin els textos, vaig idear aquest redactòmetre.

Emissió de capmanys

redactòmetre

Podien obtenir els capmanys que els faltaven si milloraven les propietats textuals.  La idea dels capmanys era bescanviar-los per obtenir la puntuació del curs. Vam repartir un total de 13.190 capmanys. Aquesta quantitat equivalia a 20 punts.

Uns altres factors claus que han anat cohesionant el grup són els descansos cerebrals i les actes. D’una banda,  els descansos cerebrals ens serveixen per dividir la sessió en dos blocs. Son jocs dinàmics que ajuden tant a remuntar l’ambient de l’aula com a alleugerir algun bloqueig que s’hagi pogut produir en el transcurs de la sessió. María Acaso proposa que enfoquem els cursos des d’un punt de vista més narratiu que no pas descriptiu.  Una manera de practicar-lo és bastir un relatograma del curs. En aquest cas, vam retornar a les actes de 21 paraules. Les escrivien en petits grups.  Les apuntaven a la pissarra i triàvem la que ens agradava més. Després, les revisàvem totes.

Descans cerebral

Tria de l’acta

edukit per votar les actes

Quant a les lectures del llibre, la metodologia que vaig a dur a terme és la de la lectura col·laborativa. Cada alumne  va llegir un capítol de Quim/Quima, una carta de Cartes impertinents i un article del Dietari de prudències. Ens servien per elaborar un producte final o bé d’eix temàtic per a accions. La novel·la ens va ajudar a gravar podcasts per construir una línia del temps, un mapa del periple del protagonista. Però ens havíem plantejat un repte inicial. Seríem capaços d’identificar-ne les possibles fonts.

Una font per capítol

Vam confeccionar un collage amb la segona obra. Per motivar-ne la lectura es va oferir un nombre de capmanys per a qui tingués  la cita de la postal de la Institució de les Lletres Catalanes. Se la van trobar a cada cadira acompanyada de la corresponent carta. L’alumnat  havia de portar  una imatge de la dona que escrivia o bé que era receptora de la carta i una paraula. Així el grup podia llambregar tant les diferents visions de dones com els temes. Finalment, cadascú va respondre la carta. Algunes persones es van queixar i es van estimar més escriure a un familiar per comparar l’educació de gènere que havien rebut i la que miraven de transmetre ara. Només vaig poder publicar els textos que m’havien enviat en suport digital.

collage amb les impressions de la lectura

Havia ideat una acció d’art urbà en què cada alumne havia de dibuixar la silueta de l’àngel que havia assassinat i hi havia d’escriure una adaptació de la cita de M. Aurèlia Capmany. Ja en tenia pensat el nom: #delictedodi. Per falta de temps, es va haver d’adaptar a un altre podcast. Cada alumne relata quin àngel havia assassinat i com havia estat. Penso que la qualitat del resultat ha estat excel·lent. Podeu escoltar alguns testimonis tan impactant com podrien haver estat les siluetes d’àngels morts. A més, vaig perdre una oportunitat perquè podien haver guanyat capmanys extrets pel fet que els àudios tenien seguiment a la plataforma en què els vam publicar.

Podíem emprar les col·laboracions que componen Dietari de prudències per practicar l’argumentació. D’una banda, podien servir de model per als alumnes a l’hora de redactar un article d’opinió i, de l’altra, els van utilitzar per practicar els comentaris en un blog. Per a aquest segon exercici, els alumnes van posar en comú en petits grups el que havia llegit cadascú i en van triar un. Van haver d’escriure un comentari per publicar-lo en el cas que l’autora disposés d’un blog. Pel que fa a l’article d’opinió, en van redactar un en grup justificant la commemoració del naixement de l’autora. Per formar els grups, els alumnes van haver de petar un globus en què descobrien un element d’escriptores vinculades amb M. Aurèlia Capmany (nom,  fotografia, dades biogràfiques, portada d’un llibre i la sinopsi d’aquest llibre).

Formació de grups

dav

sdr

dav

dav

dav

dav

Per acabar, presento la meva anàlisi DAFO. Si acostumo a planificar projectes mínims viables és per recollir les possibles idees que vaig tenint a l’hora de crear un projecte. Un cop tens la idea em fa por concretar-lo al màxim. Cal ser flexible. Com que em venen rampells, de vegades em costa precisar tot el procés que pot abastar l’elaboració d’un determinat producte, tasca o acció.

Continuo fent-me basarda les revisions textuals. Les propostes d’aquest curs calia haver-les posades en comú. L’alumnat s’esforçava per ser original i sorprenent. L’alumnat entoma  molt millor qualsevol repte creatiu  que no pas si els plantegem tasques comunicatives significatives —Sergi Cercós, ara te la torno—. Per esmenar aquest error vaig veure que calia publicar-los.

Pel que fa als reptes, només en vaig saber plantejar un. De fet, quan presentes una tasca o una acció per negociar-la, mires de contextualitzar-la. La vens com un repte. Reconec que el collage se’m va ocórrer al final de la sessió en què vaig repartir les diferents cartes.

No obstant això, he de qualificar el curs de rodó. Aquest és el missatge que em va enviar una de les alumnes:

No vull ser pesada. Estic molt agraïda per haver participat en aquest curs. Primer, perquè he estat buscant tota la vida un mètode d’ensenyament diferent per als meus fills; ves per on, l’he trobat als cinquanta-cinc i l’he experimentat jo. És possible arribar a obtenir coneixements sense patir. Si un dia els meus fills volen estudiar català et buscarem. Per altra banda, vull agrair-te la creativitat i bon fer a la classe. Hi ha molta feina al darrere. I sobretot perquè has aconseguit que un munt de persones ens coneguéssim. Alguns hem establert vincles. Amb els temps que corren em sembla molt important. En fi, què dir-te del descobriment de M. Aurèlia. Ara soc més rica, tinc molts capmanys!!!

Bon estiu, Jaume!

700 capmanys per treure pit del curs!

 

Bestiari s. XXI

Projecte Mínim Viable del curs

Tal com m’havia fixat, enguany l’eix del curs seria la commemoració del setè centenari de la mort de Ramon Llull.  Com va ocórrer en el curs passat, aprofito  la celebració literària com un pretext per desenvolupar un curs ludificat o gamificat. Ara, si he de sincer, no me’n surto. Més aviat el que hi desplego és actitud lúdica dels del començament del curs fins al darrer moment que m’ajudi a bastir una intel·ligència col·lectiva per enfrontar  reptes, tasques o projectes que em venen al cap. D’entrada, vaig triar el Llibre de les bèsties, però havia previst que si esgotàvem totes les propostes de la novel·la, recorreríem als aforismes del Llibre d’amic e amat.

Carnívors i herbívors

Explicant els episodi per escriure col·laborativament el resum

Calia animar els alumnes a la lectura del llibre. Per això, vaig crear una activitat d’anticipació. Vaig retallar set imatges, una per episodi, amb dues finalitats: la primera, formar els grups i repartir el capítol; la segona, anticipar-ne la possible trama. Vam aprofitar el kahoot creat pel CNL l’Heura per conèixer les dades biogràfiques més rellevants de l’autor.  Per fer la posada en comú de la lectura, vaig dividir els components de cada capítol en dos grups (animals caçadors / animals presa). Tenien dos reptes: explicar la trama del seu capítol i cadascú escriure la trama del capítol d’un company. Començàvem a aplicar  l’habilitat d’escoltar per escriure. Així, vam comptar amb dos resums. En vam triar un per anar-lo revisant i millorant, una excusa per posar en practicar els recursos de la cohesió textual. En aquesta ocasió, la revisió va anar a càrrec de parelles. Havien d’aconseguir travar el text. D’aquesta manera, vam recopilar nou propostes de resums. Entre tots van triar el que era més adequat per a la línia temporal. Vam aprofitar Twitter perquè els alumnes facilitessin una imatge del tema del seu capítol. Havien de servir per a la línia temporal. Ens va ocupar aquesta fase durant el primer trimestre.

Resums del “Llibre de les bèsties”

Vam dedicar el segon trimestre per a la planificació del joc. Primer, vam acordar els possibles regnes. En vam limitar a tres: el CF Barcelona, les Corts espanyoles i el Parlament. També vam decidir el nombre de bèsties i quins animals havíem de buscar. Vam aprofitar Twitter perquè cada alumne informés quin reialme triava i difongués la proposta de bèsties.  Pensava que el projecte es podria concretar en una col·lecció de cromos. Pere Cornellà em va donar a conèixer de la plataforma Illustrum en una sessió de formació per al Seminari de Ludificació. Els alumnes es van entusiasmar amb la proposta ja que  ens exigia d’idear preguntes per obtenir els cromos. Vam tenir un goig sense alegria. Calia que adquiríssim un nivell alt per poder crear una col·lecció. Així doncs, Pere Cornellà em va suggerir que creéssim les cartes basant-nos en el joc Magic: the Gathering. 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Mentre esbrinàvem sobre aquest joc, es va incorporar al grup Anna Simon Montserrat, ja que va triar el nostre Centre per fer-hi les hores de pràctica. Experta en jocs, ens va orientar en aquesta fase. Va idear les instruccions, ens va ajudar a dissenyar les cartes de cada equip i fins i tot es va encarregar d’editar-les.  Finalment, vam esperar al final del curs per comprovar si funcionava el prototip del joc creat. Ens vam adonar que no tothom havia seguit els criteris que vam acordar a l’hora de crear les propietats per a cada bèstia, cosa que impossibilitava que algun equip pogués guanyar.

D’altra banda, altres projectes van complementar-lo. Durant el primer trimestre, els alumnes van acceptar la proposta de crear vídeos, similars als de la campanya estiuenca de TV3 (tres idees en 2 segons i un final de quatre segons), per als continguts gramaticals. Primer, vam triar els continguts que semblaven més interessants. Això va servir perquè cada alumne triés un contingut, i alhora forméssim equips. S’havien de convertir en grups d’experts. Vaig idear aquest procés. D’entrada, vaig plantejar una avaluació inicial  a cada  grup (primer, individualment; després consensuaven les respostes i per acabar en comprovaven la solució). En una segona sessió, els facilitava la teoria però seguint la tècnica cooperativa del trencaclosques. Tot el grup havia de compartir la informació per entendre el contingut. El practicaven. Van confeccionar un mapa conceptual. Finalment, van plantejar un titular. Aquesta rutina de pensament va facilitar a l’hora d’elaborar els guions dels vídeos. Per cloure la seqüència, en vam praticar una altra: abans / ara.

Reflexionant sobre la literatura digital

En el segon trimestre, vam reprendre la competència d’escoltar per escriure. Aquesta vegada, el repte era escriure un article d’opinió  a partir d’una xerrada de Laura Borràs. Ho vam aprofitar per experimentar un parell de rutines de pensament. D’una banda, els alumnes es van haver de plantejar què hi veig, què en penso i què em pregunto mentre escoltaven l’exposició de Laura Borràs. Després van apuntar quins eren els possibles sectors que els podria afectar la literatura digital. Vam organitzar grups per a cada sector i van apuntar possibles arguments. Finalment, cada component va redactar un article d’opinió. Se’ls van llegir i en van triar. Tal com vam seguir amb els resums del Llibre de les bèsties, tots els alumnes en van triar un després de votar pels tres millors.

Com ja és habitual en les darreres edicions, els alumnes han de publicar una entrada  relatant els cinc millors moments del curs. Ha de servir com a pla d’acollida per als companys d’una nova edició del curs. I, per acabar, vam organitzar exposicions orals. Cada grup havia de preparar-se una xerrada. Calia que tots els components hi participessin. Per tant, normalment un s’encarregava de presentar el grup i l’ordre de la presentació. Un altre s’encarregava d’argumentar a favor del tema. Un tercer exposava els arguments en contra i el darrer concloïa la intervenció. Al final, la resta dels companys els valoraven.

Ara bé, un dels factors que va ajudar a cohesionar el grup va ser preveure un descans cerebral a cada jornada. Servia com a pausa. Afavoria que l’ambient distès es mantingués al llarg de la sessió. D’altra banda, vam desenvolupar unes altres activitats que enfortien la unió del grup. Vam votar qui podria ser el millor líder per al nostre regne. Els alumnes van presentar els candidats per Twitter. Com que va agradar tant vam repetir l’activitat en el segon trimestre. En aquest cas, va ser qui podia representar la guineu dels tres regnes que havíem acordat.  Vam confeccionar una llista de música per animar-nos o bé vam escollir quina era l’olor més representativa del curs. Així ja sé amb quines essències puc ambientar l’aula durant els dies de la prova. I van ser capaços de crear una haka abans de fer la prova (1r dia i 2n dia). També van fer una piulada amb una imatge que representés el que havia estat el curs per ells. Em va servir per crear-los cartes personalitzades. Es mereixien aquest petit homenatge, oi?

 

 

 

 

Enfilant projectes

25a sessió.  Pas de l’equador.  Revisió de l’acta. Tot seguit, vaig repartir unes fotografies fragmentades. havien d’ajuntar-se. Vam practicar la rutina de pensament de les tres accions: què  hi veieu?, què en penseu?, què us pregunteu? Era per explicar els tipus d’introducció o de conclusió que podem formular. Vaig tenir la sensació que s’avorrien força i que no entenien res.  Vaig aprofitar per donar a conèixer el Centre de Redacció i per recordar les fases del procés d’escriptura.

Vam mirar de contraargumentant unint la resposta que havíem rebut per part d’un company de la nostra piulada.

Vam repassar l’ús correcte de la conjunció doncs. Vaig formar parelles i cadascú tenia una breu explicació del fenomen. L’havien de contrastar i després ho van posar en pràctica fent un exercici individualment i posant-ho en comú de nou amb la parella.

Finalment, vaig demanar que divulguessis una imatge relacionada amb el capítol que van llegir del Llibre de les bèsties.

Si hagués dut a la pràctica algun descans cerebral, hauria suprimit aquesta sensació de sessió tediosa.

26a sessió.  Sempre que ha de venir algú de pràctiques a observar les sessions, passa alguna cosa: o bé no la tinc prou preparada —com és el cas—, o bé m’atabalo que em surt una sessió desastrosa. Un bri d’esperança, Anna Simon, l’estudiant de pràctiques, li agraden els jocs!!

Vam començar a la recerca de les perles. Havia ideat que triéssim un dels resums, però no em va donar temps d’editar-los. Així dons, vam haver de posar-nos a planificar com materialitzaríem el Bestiari s. XXI. Vaig formar grups de tres persones. Els vaig repartir un nou document amb les instruccions de Magic, the Gathering. Aquesta vegada, practicaríem la lectura compartida. Cada grup tenia un apartat de les instruccions. Havien de repartir-se’n la lectura en veu alta mentre un company resumia el fragment llegit en veu alta i el tercer contrastava si havia sabut sintetitzat la informació.

Després, vaig formar grups creuats perquè triessin què podíem adaptar del joc. Com que tothom desconeix el joc, costava d’imaginar-se la dinàmica del nostre joc. De totes maneres, es va debatre bastant i ens va ajudar a arribar  a algunes conclusions: la finalitat del joc (triar un rei), el tipus de cartes (fortaleses i febleses dels animals). Ens faltarà definir la mecànica de les batalles.

Com a descans cerebral, vaig adaptar el joc de pedra, tisora i paper. En aquesta ocasió, havíem de triar entre herbívor, carnívor i humà.

Finalment, vam valorar el curs apuntant cadascú: què havien après? i què els faltava encara? la inseguretat i la por de l’examen són els punts més destacats de la segona pregunta mentre que el treball en grup va ser la valoració més positiva. Els vaig proposar de celebrar el pas de l’equador aquest dijous, aprofitant que és Dijous Gras.

assoliments

mancances

 

Hi caus?

10a sessió. Comencem la sessió jugant a paraules encadenades. Primer, fem un parell de rondes encadenant l’última lletra. Com és habitual, notem el primer conflicte: algú enllaça el so. Després, encadenem l’última síl·laba. Havent assistit a un segon taller amb l’artista colombià Nicolás Paris, tinc clar que el cercle ha de ser la disposició inicial de l’aula.

A continuació, completem el relatograma. La casella és petita i ahir va venir gairebé tot el grup. Els darrers alumnes es van limitar a valorar la sessió. La majoria els va agradar, tot i que hi ha un parell d’alertes. M’imagino que són l’advertència que havíem de repassar els diftongs.

Aprofito la formació del cercle per organitzar dos grups. S’havien de comparar el dit cor. Així vam tenir l’equip del cor llarg i del cor petit. Vaig preparar un  dicciopinta amb diftongs.  Les instruccions eren si els sortia un verb l’havien de representar amb mímica; en canvi, si era un nom, l’havien de dibuixar. Si vaig formar dos grups era perquè uns endevinarien paraules amb diftongs creixent i els altres, decreixents. Es van divertir força. Tot seguit, els vaig demanar què tenien en comú les paraules del  seu grup. Així vam anar deduint els tipus de diftongs. Vaig voler experimentar una rutina de pensament. Vaig dividir parelles de cada equip. Una parella va haver de pensar en el color; una altra, en el símbol i una tercera, la imatge.

Era el temps de dur a terme un descans cerebral. Vam provar de fer un nus humà. Tot el grup, amb les mans agafades, van haver de seguir la música mentre anaven passant d’una banda  a l’altra sense desfer-se.  Quan vaig parar la música, havien de retornar a l’estat inicial. Ho van aconseguit i jo vaig badar amb la càmera. Quan la vaig tenir llesta ja havia aconseguit tornar a la figura inicial. 

Vam completar l’anàlisi del llibre de Montserrat Roig i vam acabar amb la cerimònia de lliurament de cèdules i emblemes.

 

Comença l’aventura

4a sessió   Continuem amb les activitats de coneixença del grup. En aquesta ocasió vaig provar l’activitat Els veïns. El grup ha d’estar assegut en cercle. Preguntes a algú si li agraden els seus veïns. Si respon negativament ha de dir quins companys vol que s’asseguin al seu costat. Tothom ha de canviar-se de lloc. Para qui es quedi sense cadira. En cas que respongui afirmativament, tothom s’ha de moure un lloc a la dreta. És una activitat que engresca i que cansa. Un alumne em va demanar que paréssim.

Van completar la casella de la sessió anterior. Em van deixat de pasta de moniato amb el que van escriure: declaració de principis. A més, van valorar positivament la sessió.

Vam prosseguir amb les activitats que vam haver d’ajornar per falta de temps. Abans, però, els vaig demanar si havien quin edifici era el que estava amenaçat pel Dr. Mabuse. Ni idea. Els vaig proporcionar una pista. Es van haver d’aparellar portades de llibres, amb el nom de l’autor esborrat,  i sinopsis. Cada parella va comentar el resultat. Els vaig demanar si consideraven que eren obres d’autors diferents o bé del mateix. Només el Manolo va fer gala de la seva suspicàcia. Va observar que els diferents resums tenien un nexe en comú.

Tot seguit, els vaig repartir una imatge. Cadascú havia d’explicar a la resta què tenien. Un cop havien descrit la fotografia els donava un conte del llibre de Montserrat Roig, Molta roba i poc sabó.

Vaig presentar el pla del curs i el vídeo que ens havia enviat l’amic Josep Miquel Arroyo. Vam mirar les respostes dels alumnes de l’Aula Oberta de Tona. Els antics alumnes somreien i, de nou, treien pit. Ha estat un detall que ens compartissin aquest projecte seu. Moltes gràcies!!

Vam formar dos grups. Havien de desxifrar un missatge. Era un model de nota en què la cúpula errorista es posava en contacte amb ells i els donava unes instruccions. Els demanava una foto, un àlies i un poema errorista. L’elaboraran en la propera sessió. Hauran de venir amb cinc frases extretes a l’atzar del conte que els ha tocat. Així podré posar en pràctica el que vaig aprendre en el taller de María Salgado, tal com ens hi vam comprometre. De nou, conillets d’Índies. Dec tenir un Dr. Mabuse dins meu?

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Canelons Rossini

El dia 16 de desembre  vaig conduir la xerrada sobre Rossini, amb el títol Què té a veure Rossini amb Sant Esteve? Va sorgir arran del repte d’un participant en l’anterior xerrada. Em semblava que era el títol més idoni per  les festivitats que s’aproximaven. A més, el caneló i la pasta serien uns elements indispensables en la sessió: el primer,  material per a un relatograma; el segon, recompensa per a les juguesques.

Vaig començar repartint als assistents un caneló ja que la majoria havien endevinat prèviament l’enigma del títol   Tot seguit, vaig comentar cinc aspectes imprescindibles del compositor de Pesaro: la seva rellevància com a autor operístic i admiració que havia despertat; cuina, dones i música com a síntesi del seu periple; el context històric en què va viure, un període revolucionari,  i la seva aportació al gènere líric.

Tal com vaig plantejar en l’anterior sessió, vaig començar convidant el públic amb una audiometria. Escoltarien fragments musicals. S’havien d’aixecar si els eren coneguts.A mesura que s’anaven aixecant els regalava fusilli. Havia previst que una imatge disruptiva encapçalés l’apartat de cada òpera que comentaríem.

La fotografia de Cavall de Troia de María Helguera anava com un anell al dit de la versió de l’obra de Beaumarchais. Vam mirar els vídeos de l’ària de Fígaro i el duet de la classe de música. Vaig aprofitar l’interludi de la tempesta per dur a terme un descans cerebral. És una activitat que la faig perquè es coneguin. Reparteixo a cadascú cinc postits. Hi han d’escriure cinc característiques seves. Quan senten la música, han de mirar d’enganxar-les a cinc persones diferents. Juguem a confondre identitats, com en les trames rossinianes.

La fotografia del final d’un certamen de bellesa ens servia per introduir-nos en el conte de la Ventafocs. Havia triat l’entrada del cor al començament en què anuncien la invitació al ball i l’ària del príncep al final del ball.També el vaig posar a prova la seva agudesa visual. S’havien de fixar amb quin objecte s’aferra el príncep. A causa de la censura, la protagonista ha de perdre un braçalet i no pas una sabata. Vés a saber si en vam ser víctimes perquè no es va projectar aquesta diapositiva en la presentació.

Ara venia el torn de les òperes turques i d’un altre descans cerebral. Vaig formar dos grups. Cada component del grup havia de representar mímicament que tenia mal de cap. Va servir per poder mirar el final del septet de l’acte I. Tot seguit, vam escoltar el passatge en què Isabella sedueix els tres personatges masculins. Recorda l’episodi de Tirant lo Blanc.Per acabar, vam mirar el començament d’ Il turco in Italia en què el poeta superarà la crisi creativa contemplant el que transcorre al seu voltant. Teatre dins del teatre.

Aquí en teniu la presentació:

Què té a veure Rossini amb Sant Esteve? from Jaume Sans i Vellvehí

la llista de vídeos i la galeria de fotografies, cortesia de la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements de Begues:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per cert, vaig aprofitar per anunciar la del juny: L’Espanya de Verdi;

 

Col·lecció de cromos

13a sessió Escoltant Pere Cornellà en el Seminari de Ludificació, ens va fer conèixer Ilustrum. És una web que ens pot ser útil per al proper projecte. Si ara estem immersos mirant de posar imatge a uns dels animals de Llibres de les bèsties, es podrien convertir en tres col·leccions de cromos. Ho haurem d’anar estudiant.

Així doncs, els vaig proposar que s’hi anessin familiaritzant. Com que havíem començat amb la revisió de les perles, vaig aprofitar per provar un nou descans cerebral. Des que els van descobrir, el reclamen a cada sessió. Vaig provar el joc de terra, mar i cel. No me’n vaig sortir prou bé —és el que passa quan desconeixes un joc—, però va aconseguir l’efecte: divertir i estructurar la sessió en dos blocs.

Tot seguit, vaig formar parelles amb la tècnica dels cordills. Havien de triar un dels dos resums de la novel·la de Ramon Llull. Només hi va haver una parella que va optar pel segon resum. Per parelles, havien d’unir la sinopsi dels diferents episodis. A mesura que cada parella enllestia el resum, els donava l’exercici per diferenciar què i que. Valorant la sessió, la majoria va destacar el joc.

14a sessió. Una sessió pèssima: encara sota la ressaca del llarg pont de la setmana anterior.  Vaig haver de saltar-me la planificació perquè m’havia oblidat de les còpies per poder revisar l’acta. Vam començar amb la correcció de l’exercici. Vam anar resolent dubtes. Les xerpes van entrar en acció. Aclarien els dubtes millor que no pas jo. De fet, hauria d’haver dissenyat com treballàvem els continguts gramaticals. Vaig recórrer al mateix procés que havien seguit per al grup d’experts. Havia pensat a formar tres grups en què fossin liderats per a cada una de l’equip d’experts. Al final, em vaig decantar per un format més clàssic.

Vam jugar a la cadira buida com a descans cerebral. Es van divertir de valent. Vaig repetir l’activitat del test psicològic (pensar en un accident geogràfic, un animal i un personatge històric). Tot seguit, els vaig demanar quins havien de ser els criteris avaluatius

d’un resum. Els vaig llegir el meu. Se’l van carregar.Això que algú havia qüestionat en la sessió anterior que era ben simple escriure el resum. Havies d’anar enfilant els diferents episodis.

Per acabar, vam acordar que dimarts celebraríem la cloenda del trimestre.

 

 

Nivell d’estrès

He començat la sessió registrant l’índex d’estrès. Els he repartit un post-it- Hi havien d’escriure el seu nivell d’estrès, numerant-lo de l’1 (baix) al 5 (alt). M’ha sorprès perquè la majoria ha confessat tranquil3litat. Hem registrat un 2,43.

Hem  continuat amb l’activitat del baròmetre. Els he demanat que es col·loquin en fila índia i que saltin a l’esquerra els qui s’estimen més la píndola vermella i a la dreta els que la volen blava. Hem descobert una minoria que té el blau com el color preferit o bé ha decidit separar-se de la majoria per reinvindicar la seva singularitat.

He introduït els objectius de la sessió: presentar-nos i negociar objectius. També els he avançat la primera paraula de la frase enigmàtica. Tot seguit, he repartit el material perquè poguessin dibuixar els ítems que explicarien als companys. Havien de dibuixar Jo sóc…, M’agrada…, Aprenc cada dia…, Domino…

Amb l’excusa de les vacances, els he mostrat unes fotografies del meu àlbum. Havien de pensar per parelles per a què les havia triat. Havia ideat una presentació meva, però just abans d’entrar a l’aula s’havia esborrat del cap. Després de l’activitat, ha estat el moment d’oferir-los dos regals: una part de la frase i escoltar Mala Rodríguez.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ha agradat la cançó de l’andalusa. Els he plantejat la pregunta: “Qui mana aquí?” Els he demanat que es pensessin la resposta primer individualment, després la contrastessin amb la parella i finalment la debatessin amb una altra parella. Hem arribat a la conclusió que a l’aula no cal ningú que ens mani. Hem d’estar disposats d’aprendre. He suprimit el verb ensenyar.

Els he demanat que si havíem d’elaborar el pla de curs, calia primer que establíssim els objectius. Així doncs, havien d’escriure tres accions que encara no saben fer en català. En la posada en comú, els hem anat comentant i he estat capaç de recollir cinc objectius: assolir més fluïdesa, continguts gramaticals (verbs i pronoms), vocabulari, escriure i pronunciació.

Per acabar, he demanat amb què es quedaven de la sessió i si podien puntuar el nivell d’estrès novament. Han valorat la sessió  com amena, divertida, participativa, agradable. Alguns alumnes han declarat que sentien satisfacció, optimisme, bones sensacions, positivisme, motivació i que havia reduït el nivell d’estrès. De totes maneres, una alumna ha confessat que notava inquietud. Per una altra banda, una alumna ha destacat la transgressió del professor.  Pel que fa a l’estrès, s’ha abaixat. Ara hem detectat un punt per sota (1, 45). He desvetllat la paraula que ens faltava.

 

 

 

Aquests són els objectius, però…

Enguany mantinc els objectius del curs passat. Prosseguim amb la ludificació.  La novetat, arar, és que l’aplicarem en les reunions de coordinació amb l’ajut de les companyes que formem part del Seminari de Ludificació de la Casa. Divendres vam tenir la reunió per enllestir i la cosa promet… De totes maneres, continuaré aplicant-la al grup de C2. Si l’any passat el pretext va ser Ramon Muntaner, aquest anys és Ramon Llull. Ens centrarem amb el Llibre de les bèsties i el Llibre d’amic e amat.

He de continuar amb el desapoderament educatiu i amb l’aprenentatge informal. A veure com respon el grup amb què començaré demà. He d’investigar sobre tècniques de Design Thinking per aplicar-les en aquest curs. De totes maneres, m’agradaria que en aquest trimestre ens plantegéssim, com  en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand: “Què ens fa humans?” A més, m’agradaria que ens qüestionéssim l’espai de l’aula. I si el condicionéssim a la nostra mida? I si ens fabriquéssim catifes per estar asseguts al terra? Em neguiteja com puc desplegar un aprenentatge més personalitzat.

Intentaré novament que els alumnes es qüestionin el seu aprenentatge. De fet, l’article de Manel Rives, difós per la Plaforma Internacional de Pràctica Reflexiva, em va permetre conèixer la xerrada de Carol Dweck. Penso que el criteri d’assoliment que planteja la psicòloga americana serà el punt de partida d’un dels grups.

Finalment, a veure quines lletres descobreixo en la meva pràctica. L’any passat van ser la R i la U —efectes col·laterals de treballar Anna Vives i Joan Brossa. Ara bé, si no agraden aquests objectius, en puc pensar uns altres.