Dos tallers amb l’artista Nicolás Paris. El 24 de febrer oferia el segon taller dels tres programats sobre el seu concepte del  rumor per dur a terme un revolució lenta i el 2 de març repreníem la segona sessió amb els educadors interessants de participar en el projecte.

Pel que fa al taller sobre el rumor,  la seva idea es bastant similar a la del terme de microrevolució de María Acaso. No cal dur a terme un gran cataclisme per canviar l’educació, sinó que compta que les seves accions i reflexions dialògiques calin en els assistents i que ho encomanin a algú altre.  Tal com s’escampen les llavors o bé com es transmet el llevat mare.

20170224_194352.jpg

Nicolás Paris

Ens vam aplegar a l’entrada de la sala d’exposició. Va introduir el taller, explicant la seva dèria pel pa. En va aprendre l’ofici per experimentar un aprenentatge, seguint les premisses de l’educació llibertària. Va provocar un debat en què els participants ens vam encaparrar amb la visió negativa de l’error.

A dins de la sala, ens va donar un foli i unes tisores a cadascú. Ens va plantejar un repte. Seríem capaços de retallar el full aconseguint formar un forat  pel qual poguéssim passar tot el grup. D’entrada, ens va deixar atònits. De mica en mica, vam anar reaccionat. De seguida, algú ja havia tret l’entrellat i l’ensenyava a qui s’hi acostava. Altres s’agrupaven per veure  si aconseguien superar el desafiament. Mentrestant, ell anava passejant per observar com treballàvem. Orientava, suggeria, somrient sempre i inspirant-nos calma. I al cap d’una estona van anant apareixent alguns forats negres al terra.

20170224_181213.jpg

Física quàntica

Ens va convidar a un segon exercici: retallar una figura humana. Havíem d’anar seguint les seves instruccions, com en la resta de tallers. L’exercici tractava d’aprendre les proporcions del cos humans. Vam començar per les extremitats inferiors i vam anar pujant anant retallant i articulant la tira de foli fins a convertir-lo en un home. Riu-te’n de l’Home del Mil·lenni de Jaume Plensa.  N’havíem fet una vintena, a escala.

20170224_194344

El petit Nicolàs

L’altre taller va seguir un esquema similar. Ens va aplegar a l’entrada de la Sala. Ens va recordar la seva concepció del nombre quatre. Vam entrar a dins i ens vam asseure al mateix racó de l’altre dia. De seguit, vam valorar el taller de la setmana anterior. Es van poder observar dues opcions antagòniques. Alguns professionals els hauria agradat més reflexionar com podíem aplicar aquest aprenentatge en la nostra labor més que experimentar uns exercicis de lectoescriptura d’infantil. En canvi, una companya va destacar que aquesta era la clau del taller: tornar a la infantesa i experimentar una aventura d’aprenentatge.

Nicolás Paris va sintentitzar els punts claus del procés d’aprenentatge que duia a la pràctica: experiència, narrativa per arribar al concepte; no pas a la inversa, com estem acostumats. Segueix les claus que exposa María Acaso perquè l’aprenentatge sigui una experiència tant motivadora com de gaudi. Va demanar a dos voluntaris que ideessin unes planes per aprendre alguna cosa entre tots plegats.  Després ens va organitzar en petits grups perquè debatéssim com ho podíem adoptar a la nostra tasca docent.

És curiós l’evolució de la meva experiència amb l’artista. La primera transformació es va produir en el primer taller. Hi vaig acudir enfilant l’avinguda Maria Cristina preguntant-me què hi pintava i per què no girava cua. I en vaig sortir entusiasmat, captivat pel carisma de l’artista. Desconfies si et podràs sumar en el projecte i t’adones que sense solta ni volta comences a dur a la pràctica alguna de les activitats. I al final s’ha convertit en la llavor del proper trimestre.

20170402_211541.jpg

Anuncis

20150729_151019

Em sap greu, però crec que aquest apunt estaria llest abans del debat d’anit, una iniciatiava que organitza  #Xatac5. Van debatre si donem prou veu als alumnes. Aquesta entrada relatarà precisament com he experimentat el desapoderament educatiu amb un grup d’E3. Penso que la composició del grup ho permetia. Alguns alumnes ja estan avesats a treballar per projectes des del B1 o B2 i uns altres s’han anat familiaritzant  amb un enfocament de curs molt més informal. M’hauria agradat  provar l’aprenentatge per servei,  però seguint la labor d’Ainhoa Ezeiza em va animar a endinsar-me en l‘il·lusionisme social que impulsa el sevillà Javier Encina. Aprofito l’avinentesa per reiterar-los el meu profund agraïment pel constant acompanyament, malgrat les dificultats de traducció de les meves reflexions. A més, em pensava que era una via per aprofundir en una de les microrevolucions de María Acaso.

rEDUvolution 2

Una de les paradoxes més flagrants en l’educació és que es el paradigma pedagògic va dissociat amb el model de societat. Ivan Illich ja evidenciava aquesta contradicció amb una simple constatació: com és que manté el mateix sistema educatiu  arreu del món independentment del tipus de govern. La mateixa composició d’una aula tant per a països desenvolupats com per a països sota règims dictatorials n’és un bon exemple. Així doncs, si es reclama un canvi educatiu és més aviat per la pressió de la revolució tecnològica que no pas per adequar la formació cap a una ciutadania democràtica. Pretenem formar individus que han de conviure democràticament, però en canvi seguim educant votants submisos. Em temo que algunes piulades del debat van en aquest sentit.

Una de les armes de control en l’àmbit escolar és l’avaluació, concretament la certificadora. Vet aquí que va ser el punt de partida del curs. Tal com qüestiona la cantant Mala Rodríguez, qui pot jutjar el seguiment d’un alumne si no és ell mateix. Una prova, de la qual el principal interessat no hi ha participat en l’elaboració, pot determinar la competència d’un alumne? Si partim que ningú no aprèn el mateix ni de la mateixa manera, per què ens entestem a mesurar-los amb una falsa objectivitat? La majoria de conflictes que esclaten entre alumnes i docents per culpa dels resultats es deuen per vacil·lacions subjectives dels examinadors. Per què no podem negociar amb el grup els criteris avaluatius? Els experts recomanen que l’aprenentatge no pot estar supeditat a l’avaluació. Ara bé, a l’hora de valorar un aprenentatge competencial hem d’aplicar mètodes tradicionals: una prova; a més, externa.

L’avaluació ètica va néixer com un projecte democràtic i pretenia que els alumnes també es plantegessin algunes de les qüestions que hem apuntat en el paràgraf anterior. Va costar, d’entrada, que els alumnes entenguessin tant la metodologia com la finalitat del projecte. Va sobtar que en les primeres sessions el docent deixés de conduir el debat o de liderar els acords. A més, amoïnava que el mètode impedís l’assoliment del certificat. No obstant això, es va poder concretar en dues línies. D’una banda, es va acordar crear un reportatge per difondre aquesta nova visió de l’avaluació. De l’altra, es va pactar que calia ser presents a les xarxes socials. No només es pretenia seguir difonent les sessions sinó també es volia generar debat formulant les preguntes del reportatge. Vam haver de crear un tauler a Pinterest. Això va provocar que al final del curs, alguns alumnes demanessin de treballar la competència digital en propers cursos. També vaig dissenyar un parell de sessions que potser s’escapaven d’aquesta línia. Vam celebrar Sant Jordi amb activitats lúdiques i el Dia Mundial del Joc. Així mateix, el Servei ens va brindar un repte: seríem capaços d’organitzar una flashmob. I la vam muntar, encara que sigui més aviat de butxaca.

Imatge de José M. Guinea, Chema

Penso que aquesta empresa en va servir per posar-nos a provar el nostre il·lusionisme social. Vam haver de recórrer a la confiança entre uns i altres: primer, amb la Laura, qui va assumir l’encàrrec de dirigir l’acció, però també amb la resta perquè ens vam ajudar a memoritzar els passos o bé a suggerir alguna millora de la coreografia. No era pas una simple coreografia. Volíem demostrar a la resta del Servei que havia suposat aquest curs: aprendre a desaprendre entre tots junts. El que acabàvem de presentar havia estat gràcies a l’esforç individual, amb grup (la disposició dels ballarins: un havia de ser de referent per a l’altre) per a la resta de convidats. I, és clar, ens va proporcionar molts moments d’alegria. Tant la confiança com l’alegria són dos components d’aquest model d’activisme social.

IMG-20150617-WA0000

Tot i que vaig perfilar el projecte mínim viable,  no vaig seguir ortodoxament l’aprenentatge basat per projectes: era incapaç d’establir els productes finals.  També vaig aplicar la ludificació, presentant activitats lúdiques i divertides que servien per demostrar que també anaven bé per mesurar el progrés dels alumnes. Vam jugar a les frases fetes amb mímica o vam repassar el vocabulari que havia utilitzar per confeccionar els relatogrames en una sopa de lletres.

Aquest recurs narratiu va ser idoni per començar cada sessió, però va anar demostrant com anaven adquirint els alumnes més fluïdesa, a més de ser un moment d’un gran poder socialitzador. Després recordàvem què teníem en dansa i organitzàvem els grups de treball. Continuàvem mantenint un grup de Google+. Així teníem més a mà el dietari d’aula, però també tots els artefactes que anàvem construint (des de fotografies de llibres dedicats, presentacions amb els acords, mems paramiològics, podcasts) i els relatogrames.

2015-06-16 19.26.07

Quant a l’avaluació final, vam fer la prova, però adaptant-la a la filosofia del curs. Van fer-la per parelles la part escrita. També tenien permís per consultar o bé ajudar les altres parelles. Cada parella va adoptar el seu estil: algunes ho feien individualment i després ho contrastaven. D’altres, en canvi, realitzaven els exercicis consensuadament.  La prova oral vam seguir el que havíem posat en pràctica en el curs B3: organitzar un esmorzar de forquilla i ganivet. Els alumnes vénen amb unes viades per llepar-se’n els dits. Llavors, en la sobretaula, és el moment per a l’exercici oral. En comptes de respondre a les situacions comunicatives que han planificat els autors, havien de construir un relatograma del curs que els servís per relatar quines eren les seves expectatives, què havien assolit, què els havia agradat del curs i què hi havien trobat a faltar. Vaig escoltar uns relats molt emotius.Abans, però, vam mirar que emergissin el poder de cadascú, acció copiada d’Álvaro Solache, però molt efectiva.

IMG-20150611-WA0002

Per concloure, si el grup continua el proper curs experimentarem un itinerari d’aprenentatge més personalitzat. La majoria necessita accedir al mercat laboral. Per tant, mirarem que assoleixin el certificat  C1. Per què hem de deixar d’inspirar-nos amb la cantant andalusa? I si continuem  desenvolupant el projecte de l’avaluació ètica? Ara se’m fa estrany impulsar un curs sense aquesta etiqueta.

Anàlisi DAFO E3

Ens podeu seguir a:

Facebook   Twitter  2015-07-30 13.36.54 2015-07-30 13.55.51

Documentació:

gamberrada

M. Jesús Clua, coordinadora d’Ensenyament del CNL de Tarragona, em va convidar a participar en una reunió amb el seu equip. Vam acordar muntar un taller. Primer, els vam enviar un vídeo de María Acaso  i tot un seguit d’entrades de la secció del portafolis perquè en llegissin una i es preparessin preguntes per debatre-les en la sessió. Vet aquí que vam anomenar el taller com el programa televisiu. He de confessar que em feia una mica de repecte; vaig estimar-me anar-hi més aviat formal (samarreta de cantant dels Messenger’s i pantalons de Mr. Bean).

Em va costar preparar el taller. Tenia moltes idees, però dubtava com les podia enfilar. Al final, vaig distribuir el taller al voltant de tres objectius: presentar-nos jugant, reflexionant i practicant. Volia seguir la fórmula de l’aprenentatge significatiu de Laia Casas: sorpresa, connexió i satisfacció. Així doncs, tan bon punt vaig entrar a l’aula, vaig plantar la maleta que duia al al bell mig de l’espai.  Vaig començar amb una roda de preguntes com a element detonant: d’eines digitals a indumentària per dormir. Els preparava per al repte. Els vaig desafiar amb una endevinalla. Els calia pistes, el pretext per emergir algunes de les idees clau de la sessió.

Pel que fa les presentacions, els vaig proposar que pensessin en cinc trets seus de la personalitat que volguessin escriure en cada un dels post it que els havia repartit. Haurien de ser les etiquetes si ells fossin l’entrada d’un blog. Vam fer una roda en què cadascú es va presentar i va triar un dels trets que volia destacar. Tot seguit, els vaig plantejar un nou repte. Serien capaços de repartir totes les etiquetes entre els companys abans que s’acabés la música. Adaptava l’activitat que em vaig empescar en la primera sessió de l’E3.  A més, l’activitat els obligava a moure’s i tocar-se, però també representàvem metafòricament com es produeix el coneixement. De totes manerees, van sortir resultats prou curiosos. Havia aparegut l’inconscient, un dels elements destacats per la pedagoga madrilenya, tant en el vídeo com en el primer capítol del llibre #rEDUvolution. Abans de donar pas al proper bloc temàtic, vam valorar la importància d’introduir el joc en la nostra pràctica.

Tot seguit, els vaig demanar si seguíem amb l’esquema de la sessió que havia dissenyat o bé volien que debatéssim els documents que els havia facilitat. Van acordar la primera opció. Vam mirar de recordar quines eren les preguntes que formulava en el vídeo. El Gerard se’n recordava. Vaig organitzar tres grups perquè les debatessin. Van sortir unes conclusions força interessants. Les respostes de la primera pregunta sonen molt a plany i un pèl perfeccionistes. Els vaig recordar que ignoraven un factor desencadenant de la nostra pràctica: la incertesa. Per tant, havíem de ser més flexibles i més tolerants amb l’imprevisible. Pel que fa a la metodologia, van reconèixer que els feia por el canvi. Admetien que la innovació els permetia créixer professionalment d’una banda, però, de l’altra, s’havien d’adaptar a una nova realitat.

Vaig modificar la distribució dels grups. Van passar de tres a cinc. Cada equip havia d’ordenar una de les cinc microrevolucions per superar aquesta basarda per canviar. Llavors vaig treure la madeixa de llana de la maleta i els vaig demanar què significava estirar el fil. Els vaig proposar una nova activitat. Explicaria les diapositives si s’anaven passant la troca. Així vaig fer cinc cèntims de cada un de les idees claus de la rEDUvolution. Vaig recordar els objectius que em vaig marcar per enguany, els orígens, el desig d’aprendre i els referents professionals. Després, vaig comentar ràpidament les cinc idees del llibre de María Acaso perquè la llana anava passant de mà en mà i va provocar enrenou. Va ser el moment de la pausa.

Finalment, vam dedicar el tercer bloc a la pràctica.  Primer, vam fer una pluja d’idees per definir una bona experiència d’aprenentatge. Com en el cas anterior, es van recollir bones conclusions. Segon, els vaig plantejar la propera tasca. Volien ajudar que el CNL de Tarragona aconseguís allotjar la propera edició d’un congrés internacional d’innovació educativa. Hauríem de preparar  un itinerari per als visitants. Cada grup havia de pensar en un lloc emblemàtic i argumentar quina relació tenia amb la microrevolució designada. A més, mostrarien una activitat als visitants per demostrar-los que eren innovadors. Vaig desplegar el rotllo de paper d’embalar al mig de l’aula perquè cada grup hi pogués deixar la seva proposta.Tothom va coincidir a pensar en el món dels castellers per a les diferents metàfores de les idees claus. El grup sobre pedagogia i veritat volien explicar als visitants amb el monument als castellers com els alumnes aprenien gràcies a una bona pinya. Així podien anar ascendint de nivells. El grup de pedagogia i poder ensenyaria als experts com desenvolupaven un projecte democràtic aplicant el recurs de la negociació. El grup sobre pedagogia i simulacre repetirien el que organitzen les colles castelleres per cercar adeptes. Un projecte molt interessant, però, per mi, amb un excés  de formalitat.  Mantenien els rols d’expert i d’ignorant. També ens va anar bé que la competició que se celebra al Tàrraco Arena és la millor metàfora de l’avaluació. Vam deduir què fomenta la competitivitat, rivalitat que pot desembocar en violència. Per tant, com podíem aconseguir que les colles hi participessin abandonant la bel·ligerància. Cada formació castellera podia liderar una construcció original amb l’ajut de les altres. Preservàvem un dels valors dels castells: la cooperació. Aquesta activitat va sorprendre a més d’un. Em va costar que entenguessin la tasca, compto que em vaig explicar malament. Però es tractava de jugar amb metàfores els continguts que havíem vist, a més de construir entre tots un producte final. Penso que aquestes activitats generen un ambient distès, sorollós, per tant, viu; cohesiona els alumnes; demanen que els alumnes hi aboquin i comparteixin tot el seu coneixement. En definitiva, vol combinar saber, fer i sentir, les tres potes del tamboret de l’aprenentatge.

Cliqueu la imatge per activar la presentació

Cliqueu la imatge per activar la presentació

Desconec com és que, de petit, em fascinava aquest conte de Hans Christian Andersen. Devia ser pel títol o per les il·lustracions, però em tenia fascinat el llibre. Ara bé, quan vaig saber de què anava la història, em va decebre: la malvada glaçava el cor de les víctimes! A més, deu ser perquè sóc de costa, em desagrada la neu.  Reconec que és un dels fenòmens meteorològics més bells plàsticament; també pot arribar a ser ben tediós i melangiós. Aconsegueix que em posi de mala llet. Em torna irritable. Només tinc ganes d’escoltar Vespertine de la Björk. No obstant això, he de confessar que des de fa un parell de setmanes ha canviat la meva percepció per la pluja de cristalls glaçats.

Fotografia d'Eva Carasol

Fotografia d’Eva Carasol

Vaig assistir a la conferència que pronunciava Maria Acaso . Per fi aconseguiríem conèixer-nos personalment. De vegades em fa por que no acabi imitant la protagonista de Misery, però em passa exactament el mateix que li va passar a ella amb el llibre d’Alejandro Piscitelli.Confesso que el seu llibre em va generar moltes expectavives, i que no em va defraudar gens; al contrari, em va obligar a recordar quin model educatiu havia rebut i de què m’havia servit: per arribar a tercer de carrera i viure una crisi personal bastant aguda. Em va ajudar a reflexionar la meva tasca i adonar-me que no era pas tan democràtic com em pensava. Em va animar a anar transgredint  la meva pròpia labor deixant-me endur pels pressentiments, el poder de l’inconscient– Així doncs, hi havia d’anar sí o sí després de veure el vídeo de la seva participació al TEDxBarcelonaEd i saber que un dels organitzadors de l’acte era Francesc Clavera. Us en recomano el blog. Vaig consultar amb l’assistent personal de la Reina i em va aconsellar que em posés el jersei de color orquídia; jo, en canvi, em decantava més pel jersei mariner. Vaig arreplegar un parell de discos de la islandesa i cap a Lledia, que hi falta gent! Em vaig obligar contenció, tot i que vaig conduir tot el trajecte cantant i ballant. L’assistent de la Reina em va desaconsellar que entrés a l’aula imitant la Lola Flores i anés pregant: “rEDUvolusion o muelte“. Em vaig tallar tant que més aviat semblava que parodiés Forrest Gump quan ella va encetar la conversa.

IMG_20150319_165808

Va començar la xerrada presentant un element detonant amb una pregunta: “Qui no havia vist mai la neu?”. Tot seguit, ens va animar a rememorar el nostre passat amb unes  peguntes: “Què és el que havíem après de l’escola?”, “Què ens suggeria la paraula examen?”, “Com recordàvem l’aula?”, “I quin element de l’aula ens venia al cap?”. Tot seguit, va anar desenvolupant el seu discurs. Li amoïna la bretxa metodològica que es produeix en la majoria de centres educatius i aconsella que per mitigar-la anem desplegant progressivament les seves cinc microrevolucions: considerar la rellevància de l’inconscient a l’aula, practicar una educació autènticament democràtica, redefinir l’espai i el temps a l’aula per integrar tant el cap com el cos, desplegar una pedagogia que sigui atractiva i, finalment, repensar l’avaluació i idear-ne que sigui molt més creativa. Per concloure —jo diria que aquí vam ser incapaços de mirar-nos— i tancar el cicle del seu discurs, va comparar la innovació educativa amb la neu: petits flocs, però que de mica en mica acaben cobrint i canviant el paisatge. Una metàfora encertadíssima, bella plàstica i d’un contagiós optimisme.

Fotografia d’Eva Carasol

L’anècdota de l’esdeveniment. A mitja conferència, va demanar que apaguessin els llums de l’aula per millorar la projecció de les diapositives. Es va soprendre que una bona part de l’auditori protestés perquè els calia la llum per prendre’n notes.”¿Y para qué queréis tantos apuntes?“, va preguntar rient.  Tot i que havia contextualitzat  la seva exposició remarcant la importància de la cultura visual en la nostra societat. Ens costa desfer-nos del llast acadèmic. D’altra banda, em va amoïnar la reflexió que va pronunciar: “Com és que imitem com a docents el que vam criticar com a alumnes?”. Va aportar unes mostres de projectes i pràctiques divertides i encoratjadores. Encara ric quan recordo els barems que es van empescar alumnes seus amb cares de Michael Jackson. Seguien la seva evolució física, de negre a blanc per qualificar de millor a pitjor. Era una pràctica per adoptar una avaluació més creativa.Per acabar, penso que desplegar les seves cinc propostes és el que aconsegueix capgirar realment l’aula, amb tots els respectes pels defensors del mètode flipped classroom. Així doncs, a partir d’ara mireu enlaire per veure si el cel anuncia nevades. Se’n preveuen bastant a qualsevol moment de l’any. Per si de cas, tingueu a prop el llibre e Maria Acaso amb aquest acompanyament musical.

Una mica agosarats sí que en som! Muntar un taller sense conèixer gaire els destinataris té nassos! S’ha de tenir coratge per anar a parlar de #rEDUvolution a docents que són innovadors, que treballen per projectes, que gamifiquen, que usen les TIC. Ens hi vam presentar només amb els apunts de la sessió, sense una presentació… només amb les microrevolucions impreses i un qüestionari per ajudar-los a reflexionar. La pedagogia invisible: volíem un taller el més espontani possible. Cadascú volia insistir en un apartat perquè la perfomance tingués sentit: una, un fons didàctic; l’altre, una acció en què la diversió proporcionés un aprenentatge. Yin i yang educatiu: aprenentatge formal versus informal.

Ens va costar arrencar. Es van presentar un parell de problemes. La línia havia caigut; per tant, no teníem connexió i no podríem accedir a l’aplicació per elaborar el mapa conceptual. El material era molt bonic, però no s’hi podia escriure. Així doncs, vam haver de recórrer als post-it. Tampoc ens havien comprat els sucs. El fet de conduir un taller per parelles és molt més relaxat fins i tot en aquests moments que t’abandona el desodorant.

Nerviosos, vam començar amb la presentació. La Carme va demanar que escriguissin el nom en un paper. La majoria no en tenia. Hauria anat bé que haguessin utilitzat les enganxines perquè després de la roda, es van moure i van canviar de grups. També ens vam oblidar d’explicar el motiu de l’acció. Volíem celebrar la nostra estrena com a assistents a la trobada i com a talleristes. Així doncs, els convidàvem a berenar si ens ajudaven a parar la taula. Currículum ocult: convertir el taller en una reunió d’amics. Qui no ha après més al voltant d’una taula, compartint un cafè en un ambient distès?

Vam començar amb una pluja d’idees per detallar una bona experiència d’aprenentatge. El resultat va ser fenomenal. En un tres i no res la vam tenir definida.

La primera paraula que vaig apuntar: divertida. Curiós! ens vam oblidar completament de les que havíem apuntat nosaltres, com per exemple una nova experiència t’hauria de connectar amb una altra de prèvia.

Tot seguit, vam formar els diferents grups. Els vam demanar que triessin un estri: un got, un plat, una forquilla, un tovalló i vam haver d’improvisar un sotagot.  Vam repartir les microrevolucions perquè cada grup la debatés. Hauria anat bé que cada grup la llegís en veu alta als altres o bé haver projectat el vídeo sobre el llibre, tal com ens va apuntar l’Ana Pérez i el Xavi Bayer. S’hi van estar estona debatent cada una de les propostes de María Acaso. Van generar debat. Els vam repartir, però, unes preguntes per poder extreure conclusions i així apuntar-les als estris (Qüestionari).

Al final, els vam desafiar a convertir l’aula en un espai per celebrar la manduca. Vam agrupar totes les taules juntes al bell mig de l’aula. Va fer efecte veure la taula immensa, amb les idees de cada grup parades. Hauria estat un bon regal per al col·legi o bé l’hauríem d’haver traslladada a l’espai del cafè perquè la poguessin contemplar tots els assistents. Mentre berenàvem vam anar comentant les conclusions de cada equip. L’Ana alicantina va reclamar música. Va ser una llàstima perquè hauria distès més l’ambient. Hi havíem pensat que un grup podria elaborar una llista de reproducció.

Com és que la nostra proposta originés tant de debat en cada grup? Com és en la posada en comú tothom abaixava el cap quan sentien les idees de María  Acaso? Fa por el canvi. Algú va confessar que el que s’havia presentat en la trobada era un flor d’estiu, però el que manava era seguir amb el programa. Es van confessar casos d’alumnes bloquejats per la pressió de la prova.  També es va plànyer que cada cicle rebi les queixes del cicle superior. La universitat es queixa del batxillerat; el batxillerat, de secundària; secundària, de primària; primària, del cicle infantil. És una bogeria. Les ganes d’innovar s’ofeguen perquè seran la riota del claustre o bé perquè mal eduquen els alumnes. Què en faran després? De jutjat de guàrdia…

piulada crearEDUvolution

Potser és por, però també és obra del sistema: deixar les coses ben lligades, com sempre. Així s’apaivaguen possibles revoltes. Per tant, no ens deixen cap altra solució que declarar-nos docents antisistema. Hem de piratejar l’aula. Desobediència… docent, oi?

Vaig ser incapaç de saber relacionar l’experiència que van tenir al matí els qui van anar al Tibidabo amb el taller. Van xalar com nens. Bé, el que hem de generar a l’aula són regressions infantils. Hem de tornar a ser infants per tenir ganes de jugar i ,com conclou Hanoch Piven, per ser lliures.

portada rEDUvolution

Cliqueu aquí per al reportatge fotogràfic

Vaig sortir del taller pensant quin cavall de Troia acabàvem de construir en una aula de la Salle-Bonanova!

Fonts:

Jordi Domènech reflexió sobre la innovació

Angel Fidalgo sobre innovació troiana

Aitor Lázpita sobre la por a canviar