L’avaluació ètica

Em sap greu, però crec que aquest apunt estaria llest abans del debat d’anit, una iniciatiava que organitza  #Xatac5. Van debatre si donem prou veu als alumnes. Aquesta entrada relatarà precisament com he experimentat el desapoderament educatiu amb un grup d’E3. Penso que la composició del grup ho permetia. Alguns alumnes ja estan avesats a treballar per projectes des del B1 o B2 i uns altres s’han anat familiaritzant  amb un enfocament de curs molt més informal. M’hauria agradat  provar l’aprenentatge per servei,  però seguint la labor d’Ainhoa Ezeiza em va animar a endinsar-me en l‘il·lusionisme social que impulsa el sevillà Javier Encina. Aprofito l’avinentesa per reiterar-los el meu profund agraïment pel constant acompanyament, malgrat les dificultats de traducció de les meves reflexions. A més, em pensava que era una via per aprofundir en una de les microrevolucions de María Acaso.

Una de les paradoxes més flagrants en l’educació és que es el paradigma pedagògic va dissociat amb el model de societat. Ivan Illich ja evidenciava aquesta contradicció amb una simple constatació: com és que manté el mateix sistema educatiu  arreu del món independentment del tipus de govern. La mateixa composició d’una aula tant per a països desenvolupats com per a països sota règims dictatorials n’és un bon exemple. Així doncs, si es reclama un canvi educatiu és més aviat per la pressió de la revolució tecnològica que no pas per adequar la formació cap a una ciutadania democràtica. Pretenem formar individus que han de conviure democràticament, però en canvi seguim educant votants submisos. Em temo que algunes piulades del debat van en aquest sentit.

Una de les armes de control en l’àmbit escolar és l’avaluació, concretament la certificadora. Vet aquí que va ser el punt de partida del curs. Tal com qüestiona la cantant Mala Rodríguez, qui pot jutjar el seguiment d’un alumne si no és ell mateix. Una prova, de la qual el principal interessat no hi ha participat en l’elaboració, pot determinar la competència d’un alumne? Si partim que ningú no aprèn el mateix ni de la mateixa manera, per què ens entestem a mesurar-los amb una falsa objectivitat? La majoria de conflictes que esclaten entre alumnes i docents per culpa dels resultats es deuen per vacil·lacions subjectives dels examinadors. Per què no podem negociar amb el grup els criteris avaluatius? Els experts recomanen que l’aprenentatge no pot estar supeditat a l’avaluació. Ara bé, a l’hora de valorar un aprenentatge competencial hem d’aplicar mètodes tradicionals: una prova; a més, externa.

L’avaluació ètica va néixer com un projecte democràtic i pretenia que els alumnes també es plantegessin algunes de les qüestions que hem apuntat en el paràgraf anterior. Va costar, d’entrada, que els alumnes entenguessin tant la metodologia com la finalitat del projecte. Va sobtar que en les primeres sessions el docent deixés de conduir el debat o de liderar els acords. A més, amoïnava que el mètode impedís l’assoliment del certificat. No obstant això, es va poder concretar en dues línies. D’una banda, es va acordar crear un reportatge per difondre aquesta nova visió de l’avaluació. De l’altra, es va pactar que calia ser presents a les xarxes socials. No només es pretenia seguir difonent les sessions sinó també es volia generar debat formulant les preguntes del reportatge. Vam haver de crear un tauler a Pinterest. Això va provocar que al final del curs, alguns alumnes demanessin de treballar la competència digital en propers cursos. També vaig dissenyar un parell de sessions que potser s’escapaven d’aquesta línia. Vam celebrar Sant Jordi amb activitats lúdiques i el Dia Mundial del Joc. Així mateix, el Servei ens va brindar un repte: seríem capaços d’organitzar una flashmob. I la vam muntar, encara que sigui més aviat de butxaca.

Imatge de José M. Guinea, Chema

Penso que aquesta empresa en va servir per posar-nos a provar el nostre il·lusionisme social. Vam haver de recórrer a la confiança entre uns i altres: primer, amb la Laura, qui va assumir l’encàrrec de dirigir l’acció, però també amb la resta perquè ens vam ajudar a memoritzar els passos o bé a suggerir alguna millora de la coreografia. No era pas una simple coreografia. Volíem demostrar a la resta del Servei que havia suposat aquest curs: aprendre a desaprendre entre tots junts. El que acabàvem de presentar havia estat gràcies a l’esforç individual, amb grup (la disposició dels ballarins: un havia de ser de referent per a l’altre) per a la resta de convidats. I, és clar, ens va proporcionar molts moments d’alegria. Tant la confiança com l’alegria són dos components d’aquest model d’activisme social.

Tot i que vaig perfilar el projecte mínim viable,  no vaig seguir ortodoxament l’aprenentatge basat per projectes: era incapaç d’establir els productes finals.  També vaig aplicar la ludificació, presentant activitats lúdiques i divertides que servien per demostrar que també anaven bé per mesurar el progrés dels alumnes. Vam jugar a les frases fetes amb mímica o vam repassar el vocabulari que havia utilitzar per confeccionar els relatogrames en una sopa de lletres.

Aquest recurs narratiu va ser idoni per començar cada sessió, però va anar demostrant com anaven adquirint els alumnes més fluïdesa, a més de ser un moment d’un gran poder socialitzador. Després recordàvem què teníem en dansa i organitzàvem els grups de treball. Continuàvem mantenint un grup de Google+. Així teníem més a mà el dietari d’aula, però també tots els artefactes que anàvem construint (des de fotografies de llibres dedicats, presentacions amb els acords, mems paramiològics, podcasts) i els relatogrames.

Quant a l’avaluació final, vam fer la prova, però adaptant-la a la filosofia del curs. Van fer-la per parelles la part escrita. També tenien permís per consultar o bé ajudar les altres parelles. Cada parella va adoptar el seu estil: algunes ho feien individualment i després ho contrastaven. D’altres, en canvi, realitzaven els exercicis consensuadament.  La prova oral vam seguir el que havíem posat en pràctica en el curs B3: organitzar un esmorzar de forquilla i ganivet. Els alumnes vénen amb unes viades per llepar-se’n els dits. Llavors, en la sobretaula, és el moment per a l’exercici oral. En comptes de respondre a les situacions comunicatives que han planificat els autors, havien de construir un relatograma del curs que els servís per relatar quines eren les seves expectatives, què havien assolit, què els havia agradat del curs i què hi havien trobat a faltar. Vaig escoltar uns relats molt emotius.Abans, però, vam mirar que emergissin el poder de cadascú, acció copiada d’Álvaro Solache, però molt efectiva.

Per concloure, si el grup continua el proper curs experimentarem un itinerari d’aprenentatge més personalitzat. La majoria necessita accedir al mercat laboral. Per tant, mirarem que assoleixin el certificat  C1. Per què hem de deixar d’inspirar-nos amb la cantant andalusa? I si continuem  desenvolupant el projecte de l’avaluació ètica? Ara se’m fa estrany impulsar un curs sense aquesta etiqueta.

Ens podeu seguir a:

      

Documentació:

• Dietari de les sessions DietariSessionsE3CURS2014-15.doc
• Dietari d’aula DietariAulaE3CURS2014-15.doc

 

Veïnatge

Quan et proposes experimentar un material, se’t presenta un dubte. Desconeixes si el nou plantejament casarà amb el teus propòsits del curs o s’adaptarà a la metodologia que has experimentat en aquests darrers anys (curs 2012-13, curs 2013-14). Tal com ho reconeixia amb l’alumnat, em va costar encarar-lo. Fins i tot va ser impossible de preparar un projecte mínim viable per a aquest grup. M’havia fixat que l’humor hauria de formar part de la meva pràctica diària. M’havia de divertir: els alumnes també s’ho passarien bé.  De fet, jo volia arrencar cada sessió improvisant una paròdia dels vídeos de Matt Harding. Cada dia un alumne hauria de proposar una sintonia i un lloc per al final poder editar un vídeo amb el conjunt de coreografies. Però vaig pensar que seria difícil mantenir aquest repte al llarg de més de quaranta sessions. Aquest projecte es va anar concretant en una troika de secretaris que creaven tres artefactes digitals per a cada sessió. Un alumne s’encarregava d’escriure l’acta per ser publicada en el blog del Servei, un altre proposava una peça musical i un altre es responsabilitzava d’un reportatge fotogràfic. Així confeccionàvem el dietari d’aula, una llista de reproducció a Youtube i unes actes visuals, que es difonien  a través del meu perfil personal de Twitter i de Facebook.

Vaig voler provar la ludificació en aquest curs precisament per reforçar el nou enfocament tant del programa com del dossier. Incideix més en la competència comunicativa que no pas en la competència gramatical. L’alumne ha de ser capaç de produir textos amb alt grau de formalitat que li pot exigir la seva vida laboral o social. Penso que l’enfocament ha de ser similar al d’un grup de conversa. Cal que vingui a classe desangoixat i la nostra tasca de docent s’ha de centrar que vegi que l’objectiu d’aconseguir el certificat és possible. Ha de predominar el reforç positiu i s’ha de crear a l’aula un ambient de confiança i de cohesió perquè el grup pugui aprendre de les errades de les seves produccions textuals. Aquest ideari de curs comparteix amb algunes de les finalitats del Joc. Si el procés d’aprenentatge comporta una transformació en l’alumne, amb la ludificació és fa més evident aquest canvi.

Vaig incorporar, doncs, els  elements següents: una possible història, els reptes i les insígnies per a l’avaluació del curs. Arran de la lectura d’un apunt d’un blog, em va venir la idea dels veïns. Havia de ser el pretext inicial i la gràcia seria al final del curs que els alumnes en descobrissin la identitat. A més, va servir com a activitat per a l’avaluació inicial. Els alumnes van haver d’escriure un article d’opinió sobre la civilització tòxica. Aquests veïns, però,formulaven els reptes. Uns eren les tasques finals de cada unitat; d’altres eren  experiències d’aprenentatge que pretenien consolidar la cohesió del grup. Per exemple, els veïns van demanar que el grup construís un símbol del grup amb material reciclat. Tot i que vam haver de defensar minories silenciades en la unitat 1, després els veïns els van desafiar a elaborar un producte per visibilitzar aquests col·lectius. Finalment, vam consensuar que per mantenir la puntuació haurien d’aconseguir al final de cada trimestre un emblema. Els obtenien a mesura que realitzaven tant les tasques com els artefactes.

Emblemes from Jaume Sans Vellvehí

Vaig destinar les quatre primeres sessions per conèixe’ns i per negociar i acordar la metodologia del curs i l’avaluació. Ens van caldre sis sessions en la unitat 1 per organitzar una taula rodona i per donar veu a les minories silenciades en els currículums educatius, denunciat per Jurjo Torres. Vam emprar aproximadament el mateix nombre de sessions per escriure un informe per denunciar les condicions deplorables tant de les aules com de l’edifici on fèiem les classes. A més, vam experimentar l’aplicació Instagram, creant una galeria amb l’etiqueta #lamilloraula. Aquestes fotografies van ambientar l’aula el primer dia de la prova. Cada alumne hi publicava una fotografia del seu racó preferit. Pel que fa a l‘article d’opinió, vam aprofitar l’emissió per TV3 del documental Ciutat morta. La tasca final va ser respondre l’article de Jesús Rodríguez en què acusa els sector implicats en el cas denunciat en el documental. Els alumnes van haver d’adoptar el punt de vista  com a policies, jutges, periodistes o polítics. Vam aprofitar la unitat 4 en què els alumnes havien de publicar en un blog per crear-ne un que esdevingués el dossier d’aprenentatge del grup. Vam obrir la temàtica dels apunts a la moda o a la decoració. Vam continuar reflexionant si l’espai ens condicionava en l’aprenentatge. Els alumnes van proposar com els agradaria que fos l’aula, sobretot per organitzar-hi la prova. Vam aprofitar l’estrena d’Els veïns de dalt per treballar la ressenya literària; en aquest cas, va ser la crítica teatral. Per acabar, van publicar un reportatge valorant el curs i deduint la possible identitat dels veïns.

Per concloure, ha estat un curs molt satisfactori. El grup es va cohesionar ben aviat, tot i que la majoria d’alumnes reconeixen que va ser a partir del segon trimestre que es van adonar que aprenien força jugant i divertint-se. Van demostrar amb escreix que es van constituir en un grup intel·ligent resolent la majoria de reptes o bé planificant en grup els textos de les tasques finals. Recordo com es van responsabilitzar l’edició del vídeo per celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Ara bé, he estat incapaç de gestionar un parell de conflictes a l’aula. M’ha costat dur al dia la correcció dels textos, planificar cap a una cinquantena de sessions creatives. I també se’m fa difícil de treballar el lèxic. M’he limitat a administrar models d’exercicis per a la prova, però tinc dificultats perquè els alumnes no només siguin capaços de resoldre l’exercici sinó com poden augmentar el seu domini lexicogràfic. D’altra banda, el nou enfocament d’aquest nivell obliga a estudiar com augmentar l’autonomia lingüística dels alumnes i apostar per la intel·ligència col·lectiva.  En canvi, si mantenim una administració de la prova tradicional, que fomenta l’individualisme, pot esvair les oportunitats que acabem d’apuntar. A més, l’individualisme pot originar que augmentin els conflictes entre components de grups i elimini que els alumnes basteixin una intel·ligència col·lectiva.

Serà difícil que deixi la ludificació a l’hora de preparar el proper curs, tot i que tens el neguit si el grup respondrà de la mateixa manera que el d’enguany. Què va aprendre el grup? Aquest vídeo evidencia la capacitat transformadora del Joc. Fixeu-vos en els missatges de cadascun dels alumnes.

Si voleu saber què va passar després del passi del vídeo anterior, haureu de clicar aquest enllaç

Documents:

• El dietari de les sessions DietariSessionsDCURS2014-15.doc
• El dietari d’aula, però aquesta vegada no ha estat possible relatar cada sessió. Només tinc recollides les reflexions de les sessions de les dues primeres unitats PReflexivaSessionsDCURS2014-15.doc

 

Juguem?

14a sessió. El relatograma es va centrar en l’acció de la cloenda.

Vam prosseguir els objectius de la sessió anterior. Ara era el torn d’enllestir el vídeo. Temo que ens faltarà temps per confeccionar el reportatge. Vam commemorar el Dia Mundial del Joc amb dues activitats. Els vaig proposar de gravar-los explicant a què jugaven de petits. Primer, el Chema va suggerir d’aprendre els jocs en català. Després, vaig enregistrar els relats. Tal com havien demanat, per avaluar el vocabulari, vaig preparar una sopa de lletres amb les paraules que han engaxat als diferents plats.

Finalment, els vaig proposar —algú va confessar que ja tremolava quan em sentien dir: “Us he de plantejar una proposta”— de transformar l’exercici d’expressió oral en un relatograma del curs. Van acceptar. Suposo que els demanaré de muntar un esmorzar per exposar els plats. De moment, la setmana vinent haurem de concretar com entenem l’avaluació ètica.