img_20160927_190540

Hem començat la sessió  repetint l’activitat per registrar l‘índex d’estrès. Avui ha aparegut una nova puntuació (els 3). A més, com era previsible,  hem tingut noves incorporacions.  Així doncs,  calia que repasséssim els noms. En comptes de passar una pilota, ens hem anat passat la troca de llana pronunciant el nom a qui la passàvem. En la posada en comú, els he avançat que si l’enigma de la sessió de dimarts va consistir a compilar una frase avui era una història. Havien de saber per què els havia fet passar-se un fil vermell.

20160929_094454

Hem recordat la sessió anterior. Hem apuntat els dubtes que tenien del curs. Primer, els han pensat individualment. Després, els han posat en comú per parelles i al final amb una altra parella per contrastar els neguits . D’entrada, la majoria han recordat un dels objectius del curs. De totes maneres, estirant el fil, han anat apareixent altres dubtes. He aprofitat l’avinentesa per afegir-hi els meus.

20160929_105921.jpg

S’ha originat un petit debat interessant. Abans de la posada en comú, però, arran de l’advertència del Nico (que havia de veure-ho escrit perquè ell ho pogués entendre-ho), he mirat d’apuntar  les formes verbals que hauríem d’utilitzar i també els he apuntat sinònims d’amoïnar. Ho hauria d’haver plantejat com  una activitat perquè ho deduïssin ells mateixos. He participat massa en la discussió. També m’han preguntat sobre l’ús de tots i tothom.

20160929_105930

Els he facilitat una de les pistes de la història del fil vermell.

20160929_105913

Tot seguit, els he distribuït en quatre grups. Havien de pensar  com podien aprendre un dels objectius apuntats. Es nota que predominen mares perquè  tots els grups han proposat tant les cançons infantils com els dibuixos animats podrien ser un bon recurs didàctic.

20160929_113058.jpg

Finalment, m’he adonat que era impossible preparar l’avaluació inicial. M’han demanat que els expliqués la història del fil vermell. Cares expectants i assentiments amb el cap. M’he oblidat de fer la roda amb què es quedaven de la sessió. Haurà de ser l’escalfament del proper dia. Amb les presses, la majoria ha marxat i s’ha oblidat de puntuar el nivell d’estrès. El Nico m’ha ajudat a resoldre les reticències que tenia d’aplicar aquesta activitat cada dia. He vist que sí. Cal que demani que en raonin la puntuació. El Nico havia puntuat baix al prinicipi. Ara declarava que l’estrès era molt alt, tot i que insistia que per ell no era gens important. Li havia costat seguir-me tota la sessió. Li vaig rebatre que al contrari. Havíem de mirar que al final del trimestre entengués millor les meves explicacions. També he de dir que ell em va fer escriure un 5 al començament.

Vull agrair a Manuel Morais Trindade, qui em va fer conèixer la llegenda.

 

img_20160926_205602

He començat la sessió registrant l’índex d’estrès. Els he repartit un post-it- Hi havien d’escriure el seu nivell d’estrès, numerant-lo de l’1 (baix) al 5 (alt). M’ha sorprès perquè la majoria ha confessat tranquil3litat. Hem registrat un 2,43.

20160927_111949.jpg

Hem  continuat amb l’activitat del baròmetre. Els he demanat que es col·loquin en fila índia i que saltin a l’esquerra els qui s’estimen més la píndola vermella i a la dreta els que la volen blava. Hem descobert una minoria que té el blau com el color preferit o bé ha decidit separar-se de la majoria per reinvindicar la seva singularitat.

He introduït els objectius de la sessió: presentar-nos i negociar objectius. També els he avançat la primera paraula de la frase enigmàtica. Tot seguit, he repartit el material perquè poguessin dibuixar els ítems que explicarien als companys. Havien de dibuixar Jo sóc…, M’agrada…, Aprenc cada dia…, Domino…

20160927_133702

Amb l’excusa de les vacances, els he mostrat unes fotografies del meu àlbum. Havien de pensar per parelles per a què les havia triat. Havia ideat una presentació meva, però just abans d’entrar a l’aula s’havia esborrat del cap. Després de l’activitat, ha estat el moment d’oferir-los dos regals: una part de la frase i escoltar Mala Rodríguez.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ha agradat la cançó de l’andalusa. Els he plantejat la pregunta: “Qui mana aquí?” Els he demanat que es pensessin la resposta primer individualment, després la contrastessin amb la parella i finalment la debatessin amb una altra parella. Hem arribat a la conclusió que a l’aula no cal ningú que ens mani. Hem d’estar disposats d’aprendre. He suprimit el verb ensenyar.

Els he demanat que si havíem d’elaborar el pla de curs, calia primer que establíssim els objectius. Així doncs, havien d’escriure tres accions que encara no saben fer en català. En la posada en comú, els hem anat comentant i he estat capaç de recollir cinc objectius: assolir més fluïdesa, continguts gramaticals (verbs i pronoms), vocabulari, escriure i pronunciació.

20160927_111941

20160927_111927

Per acabar, he demanat amb què es quedaven de la sessió i si podien puntuar el nivell d’estrès novament. Han valorat la sessió  com amena, divertida, participativa, agradable. Alguns alumnes han declarat que sentien satisfacció, optimisme, bones sensacions, positivisme, motivació i que havia reduït el nivell d’estrès. De totes maneres, una alumna ha confessat que notava inquietud. Per una altra banda, una alumna ha destacat la transgressió del professor.  Pel que fa a l’estrès, s’ha abaixat. Ara hem detectat un punt per sota (1, 45). He desvetllat la paraula que ens faltava.

20160927_11414220160927_114326

 

 

groucho_marx_a_day_at_the_races

Enguany mantinc els objectius del curs passat. Prosseguim amb la ludificació.  La novetat, arar, és que l’aplicarem en les reunions de coordinació amb l’ajut de les companyes que formem part del Seminari de Ludificació de la Casa. Divendres vam tenir la reunió per enllestir i la cosa promet… De totes maneres, continuaré aplicant-la al grup de C2. Si l’any passat el pretext va ser Ramon Muntaner, aquest anys és Ramon Llull. Ens centrarem amb el Llibre de les bèsties i el Llibre d’amic e amat.

He de continuar amb el desapoderament educatiu i amb l’aprenentatge informal. A veure com respon el grup amb què començaré demà. He d’investigar sobre tècniques de Design Thinking per aplicar-les en aquest curs. De totes maneres, m’agradaria que en aquest trimestre ens plantegéssim, com  en la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand: “Què ens fa humans?” A més, m’agradaria que ens qüestionéssim l’espai de l’aula. I si el condicionéssim a la nostra mida? I si ens fabriquéssim catifes per estar asseguts al terra? Em neguiteja com puc desplegar un aprenentatge més personalitzat.

Intentaré novament que els alumnes es qüestionin el seu aprenentatge. De fet, l’article de Manel Rives, difós per la Plaforma Internacional de Pràctica Reflexiva, em va permetre conèixer la xerrada de Carol Dweck. Penso que el criteri d’assoliment que planteja la psicòloga americana serà el punt de partida d’un dels grups.

Finalment, a veure quines lletres descobreixo en la meva pràctica. L’any passat van ser la R i la U —efectes col·laterals de treballar Anna Vives i Joan Brossa. Ara bé, si no agraden aquests objectius, en puc pensar uns altres.

img_20160926_205824

M’havia fixat aquests cinc objectius per al curs passat: experimentar l’aprenentatge informal, aprofundir en la ludificació, seguir amb l’avalaució ètica i el desapoderament educatiu i continuar visibilitzant la meva tasca a l’aula a través de les xarxes socials. L’aprenentatge informal va néixer amb una tempesta i es va cloure de la mateixa manera. En canvi, la ludificació va aconseguir, d’una banda,  com en el curs passat, una motivació extraordinària i una forta implicació per part de l’alumnat. Es van tornar addictes a la sorpresa a l’aula. Quant a l’avaluació ètica, era vetllar perquè l’administració de la prova no capgirés la feinada del curs. També volia mantenir el desapoderament educatiu i continuar difonent la meva tasca docent.

L’experiència d’Els Viatgers

Va ser fruit de l’intent d’ampliar un grup, prescindint de l’itinerari convencional. La majoria del perfil d’aquest grup eren persones que volien accedir al mercat laboral o bé que pensaven a presentar-se a oposicions a l’Administració: els urgia aconseguir el certificat de C1. El marc polític català ens va servir com a metàfora de l’experiment. Es tractava de prescindir de les diferències i sumar les singularitats i les potencialitats de cadascú. Per això calia desenvolupar un aprenentatge democràtic, basat en la negociació i el diàleg. Vam tenir una arrancada bastant agosarada el primer trimestre, però que es van anar diluint tant en el segon i com en el tercer trimestre. Vam passar de l’autogestió educativa a proposar jo els projectes de treball.

20160310_121722

Va costar familiaritzar-se amb l’ús de Google+. Alguns  alumnes els va destarotar l’autonomia d’aprenentatge. S’estimaven més aferrar-se a un ensenyament tradicional, malgrat que reconeguin després que és tediós.  Mentre que uns altres, havent superat les reticències inicials, els va agradar aquest nou enfocament. Els motivava la sorpresa, la discussió en petit grups, treballar per projectes i  aprendre dels companys… És curiós que just començar el curs la majoria d’antics alumnes es va espantar pel nivell oral dels nous companys i vam acabar-lo amb el descontentament de la majoria d’alumnes catalanoparlants. He d’aprofundir més en la personalització de l’aprenentatge, perquè ja es veu que he estat incapaç de dur-ho a terme.A més, he de persistir aprofundir més en l’aprenentatge informal.

De totes maneres,  la presentació dels productes finals del primer trimestre va ser admirable. Va engrescar el fet d’alliberar els emblemes que aconseguien en el segon trimestre i va agradar defensar heroïnes. Hem estat capaços que respongués la Fundació Freedom Writers a la nostra invitació.

img-20160407-wa0005

Aprofundiment en la ludificació

La commemoració de l’Any Ramon Muntaner va ser el pretext per desplegar la ludificació al llarg del curs en el grup de C2. Primer, les actes visuals de les sessions del primer trimestre i la lectura d’un capítol de la Crònica van ser el material per construir el tauler del joc de l’oca. A més, els alumnes van adaptar el joc Érase una vez. Cada alumne, a partir del capítol corresponent, va crear les cartes del joc. A més, en vam editar un tutorial per explicar com s’hi juga. Estaven tan engrescats que a l’hora de posar en pràctica la narrativa digital vam crear un vídeo per presentar-lo en un concurs de docents innovadors.

img-20160419-wa0020 vet-aqui-una-cronica-ppt-6

img-20160526-wa0014

L’avaluació ètica i desapoderament educatiu

Estem d’acord que l’avaluació ha de ser coherent amb l’enfocament que se segueix. Però l’avaluació final continua originant conflictes. L’alumnat li sobta que al llarg del curs s’hagi fomentat l’aprenentatge cooperatiu i quan l’han de posar en pràctica en una prova, en canvi, l’han d’assumir individualment. Si volem que siguin autònoms a l’hora de fer front als dubtes lingüístics, com és que els prohibim que consultin fonts per resoldre’ls. D’altra banda, l’avaluació final impedeix que els alumnes modifiquin la seva visió de l’aprenentatge lingüístic. Tenen una visió academicista i fins i tot sacralitzada de la llengua. S’obliden que és una eina per aprendre, per conviure, per intercanviar i per reflexionar. D’altra banda, potser és l’aspecte que hauré de millorar. De vegades, quan provoques que reflexionin i els planteges preguntes en el grup virtual, hi llegeixes comentaris dels alumnes, però o bé no saps com respondre’ls o bé tens la sensació que escriuen el que vols llegir. Costa originar debat: si el reserves per a l’espai virtual és minsa la participació. L’hauria de plantejar a l’aula.

Quant al desapoderament educatiu, tinc dubtes i neguits. M’he de desprendre encara de tants convencionalismes. Potser el problema rau que encara em costa assumir  i gestionar el dissens.

Visibilització de l’aula

L’actitud dels dos grups ha estat diferent. Mentre que Els Viatgers s’estimaven que tot quedés en el nostre grup virtual, el grup de C2 cada vegada es van engrescar més amb l’ús de les xarxes socials. Tal com ja he explicat, els va entusiamar que utilitzéssim Twitter com a recurs didàctic.

Pel que fa al dietari d’aula, només he estat capaç de mantenir-lo per al grup d’Els Viatgers. Em sap greu que no hagi registrat observacions i reflexions que havia viscut amb el grup de C2.

De totes maneres, he de tenir clars els criteris per etiquetar els continguts. Ja se’m planteja un dubte a l’hora de classificar aquesta entrada. Cal amb urgència un rentat de cara del blog.

img_20160911_223312

El divendres 9 de setembre va tenir lloc la cerimònia inaugural del nou curs a Castelldefels. El neurocientífic David Bueno i Torrens va ser un dels protagonistes de l’acte.  Va pronunciar  la conferència Neurociència i educació. Cal un nou paradigma en l’aprenentatge?

David Bueno va començar la seva exposició demanant disculpes perquè no s’havia pogut preparar la ponència. Va decidir explicar a l’audiència les vacances. Va ser una trapelleria per explicar-nos una descoberta en el seu darrer viatge a l’Àfrica. Contemplant la vida en un poblat boiximan en què els infants segueixen la tribu en les tasques recol·lectores, aquesta escena exemplifica l’evolució del cervell. S’ha anat adaptat per aprendre en la tribu, amb confiança. Va recordar que l’escolarització és un fet bastant recent i una de les seves característiques és la discriminació homogènia per grups (edats…). S’allunya de la tendència natural.

Va apuntar que l’aportació de la neurociència valida  científicament propostes de la pedagogia moderna. Va comparar la composició cerebral amb un taller de papiroflèxia. Segons ell, la funció de l’educació  és ajudar a créixer en benestar i amb dignitat. Va aconsellar modificar el verb de les preguntes a l’hora de planificar un curs o una sessió. En comptes d’ensenyar va recomanar usar aprendre. Així facilitàvem que les neurones dels alumnes vulguin aprendre. A més, va diferenciar dos conceptes com cervell i ment.

Per acabar, va descriure el desenvolupament neural. Les fases coincideixen en la classificació dels estudis. Va destacar l’adolescència com l’època en què es produeixen més connexions neurals de gran complexitat. Va advertir que l’estrès pot obstaculitzar l’aprenentatge mentre que el reconeixement, l’acceptació i la valoració afavoreixen les connexions útils.

david_bueno-castelldefels-setembre-2016

the_departed_logo

“Si t’ho vols pensar…” Com t’ho has de rumiar si un amic compta amb tu per participar en la tercera de les taules d’experiències de l’Escola d’Estiu de l’Educació per a Pesones Adultes. A més, t’anomena una de les companyes amb qui compartiràs espai, l’Anna Tur. Et dóna carta blanca per presentar el que vulguis. Va ser l’autor d’una de les primeres felicitacions que vaig llegir per a la festa sorpresa dels cinquanta i que em va deixar catatònic més de dotze hores… D’altra banda, em feia molta gràcia coincidir amb l’Anna perquè ens vam conèixer en una xerrada de la María Acaso. Em va preguntar: “Jaume, tu, com fas les classes?” Era el moment de mostrar-li-ho.

IMG_20160626_174701

Vaig estar dubtant què podia explicar. Vaig optar d’utilitzar el repte de Ramón Besonías havia plantejat en el grup de Facebook: publicar un dibuix que representés el curs 2015-16. Així doncs, demanaria als assistents què volia que els expliqués. Retia un petit homenatge a la #gramàticaMàtrix de Josep Miquel Arroyo. Vaig repartir una còpia, en forma d’avió, per a cadascú, però les vaig deixar al terra, sota les cadires i de cap per avall. Les van haver de tirar-se-les. Rememoràvem el bombardeig poètic que van dur a terme “Els Viatgers” en la Cloenda.

Un cop vaig agrair la invitació, vaig confessar els meus dos darrers impactes pedagògics. Revisant la meva trajectòria professional, m’he vist com un terrorista de la zona de confort a l’aula. Considero que aquesta actitud és imprescindible a l’hora d’aprendre i és la que intento fomentar entre l’alumnat. Va arribar el moment de prendre la primera decisió: com volien que relatés l’experiència. La majoria va optar per la píndola disruptiva, ai, la vermella.  Ara bé, hauria d’haver previst una solució per satisfer la minoria que volia que relatés d’una manera més conservadora la pràctica. Així hauria exemplificat el desapoderament educatiu.

Per al relat de l’experiència havia adaptat l’activitat de les 10 pistes. Per parelles, havien d’esbrinar el significat de cada imatge. Jo només respondria afirmativament o negativament. Vaig pensar que d’aquesta manera la narració podia ser més distesa i que construíem el discurs entre tots plegats. Com amb els alumnes.

20160701_184212.jpg

Anna Tur i Maximiliano Alcañiz

20160701_185319

Joan Lluís Monjo

 

man-921004_960_720

Des de diumenge  que a casa em pregunten que què em passa. Per no res m’enfilo per les parets. Dubten si és un pròdrom matiner de la síndrome postvacacional. No, és pel fet d’haver-me perdut el #betacamp, per segona vegada. Vaig estar a punt d’apuntar-m’hi, però em va fer por que a casa no es pensessin que això de fotre el camp durant tres dies a un sarau formatiu no fos una nova modalitat de: “Família, me’n vaig a buscar tabac!” Però llegint piulades, comentaris i cròniques encara m’han agrit més el caràcter. Ara entenc per què va difondre Sergi del Moral una cita de Gregori Luri —és sentir el nom d’aquest pensador i em vénen ganes de recitar sense parar poesia mística castellana mentre pujo de genolls a Montserrat. El bon home diferenciava entre pedagogia i pedagogisme. M’imagino que els seus articles o llibres poden ser titllats de pedagògics mentre que la rave educativa seria un exponent de pedagogisme,  tot i que em pregunto si el divulgador pedagògic aconsegueix la mateixa reacció amb les seves sorrudes reflexions. Només mirem  de proporcionar a l’alumnat experiències d’aprenentatge. Potser el més adequat seria escriure que volem acompanyar a l’alumnat a gaudir d’experiències emotives d’aprenentatge. Aquest va ser l’esperit de la sessió formativa que vaig conduir el 8 de juliol  per a l’equip de professors de l’escola Camp Joliu.

20160831_191603

D’entrada, tenia clar que havia de ser una proposta lúdica, més pràctica que teòrica. De totes maneres, em vaig deixar enxampar per la rapidesa amb què la vaig haver de preparar. Tenia clar que els proposaria a jugar a alguna cosa. Barrinant-hi, però, primer em va venir al cap jugar a un strippòquer. Com que és una escola cristiana, vaig adaptar la idea i si la unia amb una història? Així va néixer la trama, una mica quixotesca: la visita d’un fals inspector amb l’encàrrec de cercar centres innovadors —Palacín, Vallory i Mir, perdoneu la gosadia. I si tenia un aire de Mario Bros? (És tendència. Mireu com s’hi apuntat el primer ministre japonès en la cerimònia de la clausura olímpica!)

IMG-20160707-WA0003.jpg

El fals inspector de nou

Així doncs, la sessió es va convertir en l’intent de recuperar la meva identitat a partir de preguntes i de reptes. La partida, però , va començar més d’hora. Per anar fent temps em vaig emprovar la perruca i la gorra. Sona el mòbil. “Jaume, on ets?” “A casa” “Però si havíem quedat ara a les onze!” “No, havíem quedat a la tarda”.”Pots venir en mitja hora? És el que trigues de Begues a l’Arboç”. Recull-ho tot ràpidament. Però un assolellat dia d’estiu et pots trobar en una carretera comarcal amb una parella de ciclistes que et fan emergir tot el teu coneixement zen. A sobre, arribo amb el temps just i tinc el meu atac de divisme: “El lavabo?” Devien patir per la meva pròstata, però vaig mirar de canviar-me al més ràpid possible. Entro a la sala i cares d’estupefacció; l’esquena, que em regalima. Arrenco la presentació amb un acompanyament musical i tot va anar com una bassa d’oli. Un equip de professors implicadíssim.

20160707_131029.jpg

Definició per part dels professors què és un centre innovador

Per acabar, preguntaria al grup impulsor aquesta dèria per buscar masies on nostre senyor va perdre l’espardenya. Ja entenc que deu ser per afavorir l’aïllament creatiu i potenciar al màxim l’enginy col·lectiu. Jo us proposo que vingueu a Begues l’any que ve, a can Rigol. Ho tindria més fàcil per absentar-me. Sempre falta alguna cosa per anar a comprar o sempre et pots plantejar d’anar a fer una birra. Penseu-vos-ho.