IMG_20171019_232901.jpg

4a sessió. A partir d’ara, com escalfament organitzo una roda d’impressions de la sessió anterior. Ja vaig saber com podíem comentar les revisions  de l’acta de la 2a sessió: contrastarien les propostes dels grups amb la meva. Votaríem una de les dues opcions. Així podíem aprofitar per comentar algun aspecte de la correcció grupal o aclarir algun dubte. Em feia por que no es fes feixuc. Hauré d’observar com va en les properes sessions.

Tot i que hagi optat ja per començar la sessió d’una manera més rutinària, aprofito el xat de Whatsapp per informar-los de la banda sonora d’aquesta sessió.  Els vídeos musicals s’han convertit en el detonant.  En aquest cas, havia de despertat la curiositat per conduir-los cap a una proposta d’intervenció oral.  Primer, els vaig preguntar què tenia a veure Marilyn Monroe. El Jesús ens va facilitar un repàs biogràfic i va comentar una de les dades. Havia estat amant dels Kennedy. Vaig aprofitar per recordar quina pregunta havia plantejat el polític en el discurs de la seva investidura. Vam fer una roda en què cadascú va respondre què podia aportar al grup. Després, per parelles, van apuntar els requisits per a una bona intervenció oral. Els van contrastar amb una altra parella. Finalment, vam consensuar aquests:

dav

Moment del descans cerebral: el joc de pedra, tisores o paper. Gresca.

Només ens quedava mitja hora. Dubtava de si seguir amb l’ordre o bé ajornar la creació d’icones ja que ens faltava bastantes persones. Però havíem adquirit un compromís. La majoria venia amb material per construir la icona de l’equip. Vam completar els equips amb les noves incorporacions, encara faltava assumir algun rol. Mentre els nous omplien les dades biogràfiques del seu personatge, els altres components dels equips s’escarrassaven de valent per crear una icona impactant.

Vaig repartir els relats dels alumnes del curs passat perquè hi escriguessin un comentari.

Anuncis

IMG_20171017_153550.jpg3a sessió. María Acaso insisteix en el rol dels docents com a agitadors polítics, doncs potser que ens ho creguem; i més tenint en compte el context actual. Com que hi havia convocada l’aturada per l’empresonament de Jordi CuixartJordi Sànchez, vam haver d’alterar l’ordre de la sessió. Mentre esperàvem que toquessin les dotze, vam poder fer una roda en què cadascú va respondre amb què s’havia quedat dijous passat.

Vam reprendre la sessió recordant el nom dels companys — i per donar l’oportunitat per als qui s’estrenaven per fer-se conèixer. Vaig adaptar la cadena de noms. Si l’any passat feien l’animal, enguany reproduïen amb mímica un fenomen meteorològic. La Polinèsia mana. Es van divertir força. La conya va seguir pel xat de Whatsapp.

Tot seguit vam revisar la primera acta. La vaig dividir perquè cada grup pogués revisar -ne un fragment. Vaig desistir de fer la posada en comú tal com l’havia prevista. La idea era que un component de cada equip comentés el que havien esmenat. Sort que em vaig adonar en aquell moment! Calia que tothom tingués el text complet. Vaig optar per plantejar una posada en comú en què cada grup exposava breument què havien resolt.

dav

Com  amb l’altre grup, vam organitzar un referèndum. Calia que acordéssim si completàvem el projecte del curs passat. És a dir, elaboràvem píndoles per als continguts que s’havien desestimat. Vam repassar els continguts gramaticals. Primer, va sobtar aquest plantejament. Els va sorprendre que poguéssim triar continguts. El resultat va ser unànime: prosseguir amb el projecte. Penso que l’ajornarem per al segon trimestre. De moment, traurem suc de la llista de reproducció actual. Au, Met, a flipar

Era el moment del descans cerebral. Aprofitant que estaven agrupats, van posar-se drets i amb les mans agafades  havien d’evitar que el globus toqués a terra.

Vaig repartir les cartes de rols. Vam constituir nous equips. Havien de pensar en un nom per a l’equip i justificar què feien a Papeete. De moment, es van constituir quatre equips: Els Papeetencs, cinc persones que s’ha trobat a la capital amb diferents projectes;  El Viatge de Nuvis,  dues parelles que festegen la lluna de mel i el guia turístic; Ohana Ocèan, una empresa d’esports d’aventura; l’equip Dory, cinc submarinistes. I , per acabar, vam rifar la ruta de sortida de Papeete.per a cada grup.

dav

Rols: el creatiu, el motivador, el finalitzador, el crític i el cohesionador

dav

Primera peça per al projecte #diumenge.

 

 

IMG_20171010_145544.jpg

2a sessió.  Vam repetir l’activitat d’escalfament del grup anterior. També va anar prou bé. A més, descol·locava les persones que venien  més tard. També vam seguir el mateix plantejament pel que fa a la tècnica del baròmetre. Aquí el resultat no va ser tan unànime. Hi va haver un parell de persones que van reconèixer que era cabdal la informació perquè es pogués compartir coneixement.

sdr

Vam presentar el pla del curs i el projecte de curs gamificat Paradís 4.0 (#paradis40).  Han d’anar guanyant quilòmetres per poder tornar per fer la prova. Vaig formar grups. Primer, tots els que compartien el mateix fragment de l’article d’Aurora Bertrana i després en grups encreuats. Van haver d’endevinar quin és el lloc que descrivia l’autora. Papeete, doncs, serà el punt de sortida.

 

Finalment, calia anunciar el primer repte per guanyar els primers quilòmetres. Havien de demanar a un company que els tatués una paraula que els havia suggerit el text d’Aurora Bertrana. És una recreació de l’acció que va improvisar Jordi Macián un dia a classe quan va descobrir el xuclet a una alumna. Abans, però, havíem fet una roda en què havíem dividit el grup en dos bàndols: els tatuats i els no tatuats. Cadascú va argumentar la seva posició.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per cert, si en la primera sessió quatre persones van haver de patir la nominació. Ahir  van obtenir un premi: una postal de la ILC.  Seran la plantilla per a un segon projecte artístic. Cada alumne haurà de convertir l’acta d’una sessió en una postal. A veure si aconseguim al final de curs recrear una instal·lació similar a la d’Oriol Vilanova.

 

 IMG_20171010_230207_781

2a sessió. Vam començar la sessió amb una activitat d’escalfament: La dreta buida... Asseguts en un cercle, tothom va convidant un company a asseure’s al seu costat perquè té una cadira buida. Ens ho vam passar bé. Tot seguit, vam fer una roda per valorar la sessió anterior. Va emergir de nou el conflicte.

Els antics alumnes esbufegaven. La majoria va coincidir a qualificar la sessió de canyera. En canvi, els nous van manifestar que s’havia sentit molt còmodes i distesos. Ara bé, un, el Joan Antoni, va destapar la caixa dels trons.  Es va queixar que les proves el posaven molt nerviós. Per tant, no demostraven el que realment sabia.  Assentiments amb els caps. Vaig formar petits grups i els vaig proposar que mantindríem el costum d’un curs antic: resumir la sessió en 21 paraules. Cada equip en va triar una per presentar i entre tots plegats vam votar. Va guanyar la del Jordi. Havia reconegut que li feia por escriure. Vam aprofitar els mateixos grups perquè contrastessin els exercicis de la prova.

dav

Vam  comentar el primer vídeo. Els va impactar. Algú va admetre que li havia estat impossible continuar mirant la campanya. Els vaig preguntar què tenia a veure amb nosaltres. De seguida, hi van caure. Encetàvem el projecte Suspens 0. Quant a la proposta d’organitzar un edcamp, els va agradar. Era el moment de negociar els objectius.

IMG_20171005_204201_771.jpg

1a sessió. Retrobament amb un grup del curs passat, tot i que amb algunes noves incorporacions. Vaig a preu fet. M’oblido que els antics alumnes volen celebrar la tornada a la rutina. He recuperat el començament del tercer trimestre amb Els Viatgers.

Ha costat que interactuessin amb l’activitat d’escalfament, la de La primera lletra. S’han format capelletes. De totes maneres, els alumnes nous  s’han desinhibit ben aviat i s’han integrat de seguida. He adaptat el baròmetre per reflexionar sobre aprendre o aprovar. En lloc d’utilitzar la imatge de les píndoles, m’he servit la de coneixement o informació. Tothom s’ha decantat cap a la del coneixement. Abans, l’he introduïda amb una pregunta. “Quina és la capacitat amb què hem nascut, segons la Generalitat?”

P1380335

Acció performativa per desacralitzar la prova. S’han animat a oferir brindis, seguint la tècnica d’Erin Gruwell. Ritual de Jordi Ferreiro i, finalment, han fet el model de prova individualment. La majoria d’antics alumnes s’han queixat que els havia fatigat bastant, mentre que els nous se n’anaven desangoixats. Creu i cara.

IMG_20161010_115254

Projecte Mínim Viable

Mentre escoltava alguna de les confessions dels personatges de Human, la pel·lícula de Yann Arthus-Bertrand, vaig reconèixer per què em fascina escoltar els relats dels alumnes. Com sentencia Brené Brown, “les històries són dades amb ànima”.  Difuminen la distància entre alumne i docent. Vaig sortir del cine, barrinant com podríem replicar el projecte del fotògraf.

Ben aviat vaig imaginar el Projecte Mínim Viable. Hauria d’estar emmarcat amb una pregunta inicial i una de final.  Com que ens vam haver de traslladar a la Biblioteca per obres, el canvi d’espai va ser una bona excusa per idear la nostra aula. Vam prosseguir volent descobrir quin era el color de la nostra pell, com el projecte Humanae d’Angélica Dass. Considerava que podia ser un bon preàmbul per a les entrevistes. I, finalment, si ens quedava temps, podríem sumar-nos a l’Any Oliver.

Va ser difícil l’adaptació del grup, sobretot pels que mantenien una assistència bastant irregular. Això va ocasionar un conflicte a l’aula  i una bretxa entre el grup: els qui eren reticents a la meva metodologia i els qui els satisfeia o bé apostaven per una moció de confiança. Aquest bàndol es va anar  afermant  quan vam aconseguir el primer producte. Es van presentar quatre propostes d’aula bastant interessants. Sorprèn que amb mitja dotzena de sessions fossin capaços de traduir la metodologia en els espais. Si ens fixem en els quatre models tenen aspectes en comú: zones per treballar individualment i per a l’acció grupal, un racó d’oci, elements decoratius, etc.

Em va sobtar que una pregunta generés un conflicte i servís per emergir el malestar del bàndol contrari. Vam acabar el primer projecte anunciant-ne el segon. Havien d’endevinar la identitat d’Angélica Dass.

E1 6è dia

La idea era despertar la curiositat per si descobrien alguna de les seves xerrades. Ho vaig aconseguir amb els alumnes assidus. Es van presentar amb ganes de començar el nou projecte. En canvi, el bàndol contrari es va encarregar de torpedinar l’activitat i la sessió. Va ser impossible gestionar la crisi al final de classe. A més, es va agreujar el fet que els enxampés al carrer organitzant una assemblea. Els reticents es van donar de baixa.  A partir de llavors, el curs va anar sobre rodes, però em sembla que l’incident ens va deixar un regust. Recordem les paraules de Brené Brown: “Vivim en un món vulnerable”. Vam mirar de convidar contactar la fotògrafa i vam mirar de fabricar el color de la nostra pell.

invitacio-angelica-dass-1

Made with Padlet

Es van implicar de valent amb el nou projecte. Els va fer gràcia entrevistar-se, però també els va suposar un repte. Serien capaços de respondre espontàniament i amb fluïdesa? Vam acordar les preguntes que havien previst. Ens vam organitzar per parelles  i vam gravar les entrevistes. Vaig tenir feinada a l’hora d’editar els vídeos. Vam servir el mateix plantejament que el documental: entrevista completa de l’alumne i muntatge per a cada una de les preguntes, que es van anant difonent per les xarxes.

I per últim ens vam embrancar a convertir l’aula  en un laboratori sonor. Ens vam encarregar de fer versions dels poemes de Bestiari. La creativitat dels alumnes és il·limitada. No només es van trencar les banyes a l’hora d’interpretar el poema sinó que els companys s’hi van afegir a l’hora de crear efectes sonors. Van mirar de utilitzar tot el que tenien al seu abastat. La dringadissa de claus a les potes de les cadires simulaven el so dels coberts als plats per a Pollastre o van musicar el brunzeig del mosquit amb la tonada de la sèrie La família Addams. Ens va costar desinhibir-nos com el que aconsegueix Laia Estruch en un dels seus tallers, però tampoc no ens vam acoquinar.

És ben curiós que fins ara no m’hagi atrevit a reflexionar sobre l’experiència. M’era dolorós —i reconec que no n’hi havia pas per tant— escriure-ho al seu moment. Em calia temps i l’efecte terapèutic de la xerrada de Brené Brown. I això que amb el grup hem prosseguit amb dos trimestres més amb projectes interessants: un de gamificat i un altre amb Art Thinking. La maleïda vulnerabilitat…

dav

Espai cedit al Consorci per a la Normalització Lingüística

Quan et conviden de participar en algun esdeveniment, sempre esclata un conflicte dins meu. D’entrada, agraeixes que hagin pensat en tu; ara bé, m’entra un neguit perquè quan recordes l’encàrrec (“ens agradaria que ens expliquessis…”) sents una veueta que et qüestiona precisament aquest verb, explicar. M’he d’anar acostumant a confessar  que el que em ve de gust és artthinkejar. Així em vaig sentir quan em van convidar de col·laborar en la participació de la Casa a La Setmana del LLibre en Català.

Tenia clar que volia treballar el primer article d’Aurora Bertrana, Papeete moderna ( D‘Ací i d’Allà, n. 126, juny 1928, pàg. 189-190), però em va costar quina acció en podria plantejar. Primer, em va venir al cap que podíem celebrar una festa holi. Podria repartir guixos de color entre el públic i que cada persona el trinxés per fabricar la munició, després de llegir un fragment de l’article. Desestimada aquesta idea, la vaig transformar en un possible homenatge a Joan Brossa. Podíem recrear el poema visual dels tres porrons lligats. Continuàvem amb la pols dels guixos per omplir els porrons i veure quins colors aconseguíem. A la bassa.

Podia aprofitar l’avinentesa per experimentar algunes activitats que havia previst per al nou curs de C2. Mentre ajudava la Carme Bové a enllestir una altra acció (el mural per recrear les postals de la Institució de les Lletres Catalanes), em va donar la idea. Em comentava què podia fer d’uns plats de cartró. Li’n vaig demanar una vintena. Confeccionaríem un  ull de l’autora a partir de la impressió de cada lector.

Una endevinalla sobre l’ull en seria el detonant. Vaig obsequiar a cada assistent amb un llapis de color. Tot seguit, vaig repartir els cinc fragments de l’article. Aquí em vaig donar de la pífia. Havia previst només que interactués el públic assegut i vaig ignorar el que estava dret. Havien d’ordenar en grup els fragments cronològicament.  Com que em va fer por que ens passéssim del temps establert, els vaig demanar que triessin un text per llegir-lo en veu alta. Vaig repartir els plats perquè hi pintessin el que havien sentit mentre llegien o escoltaven l’article.

Vaig envejar no ser una folklòrica. No pas per dedicar als assistens: “Jo em dec al públic” sinó per tenir un bon pitram i disposar d’una bona regatera per deixar-hi el micròfon. Aquest estri em va atabalar bastant.  Em vaig ben oblidar de la posada en comú. Volia que forméssim un ull amb tots els plats i demanar-los per què al començament els havia plantejat una endevinalla sobre aquest òrgan.

Carota La Setmana

Pot semblar que m’agradi muntar saraus. Només pretenc dissenyar experiències d’aprenentatge, més que transmetre uns continguts.  Quins són els elements d’Art Thinking que vam desplegar en les dues accions? D’una banda, van fomentar el pensament divergent, demanant de recrear visualment un passatge literari o una cita,  (també el públic podia optar per adaptar la cita lingüísticament a partir de  sinònims, antònims, transformació de formes verbals, etc.). Els assistents es van convertir en creadors.  Ningú va mostrar cap reticència, sinó al contrari. Cadascú es va concentrar a l’hora de dibuixar i pintar el paisatge paradisíac. Com hem comentat més amunt,  vam introduir un element estrany perquè despertés la curiositat dels assistents, l’endevinalla. És un dels recursos de la pedagogia sexi.  Finalment, les dues accions eren un projecte col·laboratiu. Vam dur a terme una lectura col·laborativa de l’article. Cada component dels equips en tenia un fragment. Els diferents productes, el paisatge com la cita, s’elaboraven individualment però per emmarcar-los dins d’un altre grupal: l’ull de l’autora i el mural.